LA FAROLA DEL CARRER JORDÀ

Un alma que alberga sentimientos viles no brilla.
Manolo García.

Seria un vell fanal fet de fusta que espurnejaria mosquits en la nit d'un camp abandonat.
O una llum que degoteja pluja en un carreró del barri vell. Però jo soc un subaltern, i el meu fanal, la meva farola, és corba, gris, anònima, i ara està plena de pols i regals caiguts d' un cel infestat de coloms. Es tant simple, la pobra. Tant refotudament pensada per ser util. Ningú s'ha parat mai a mirar-la. Exepte els cans, però la troben massa alta.

El cas es que m' alliçona i em premia quan s'escau. Tenim química i electricitat estàtica.

Fa temps que pampalluga. Ara no il.lumina. Ara es torna blava. Ara il.lumina. Ara s'apaga. Estossega, i es torna a posar blava. De l'esforç.

Fa temps sempre me la trobava apagada. I us juro que quan passava pel seu davant s'il.luminava. Fa temps estava en pau, jo. I ella em guinyava l'ullet. Salut, farola! Salut, M.!

Un mal dia de gener, l'ànima se'm va tornar fosca. I arrosegava els peus. Només alçava el cap per comprobar que la farola encara m'esperava per il.luminar-me només a mi, reconeixent-me. I que després jo desitjava que s'apagués per la resta dels pocs vianants del carrer Jordà. "Soc seva, i només seva", pampalluguejeria. "I ara em necessita".

Però què més que cruel que una farola, que ara il.luminava a tothom excepte a mi. Com una dona que et mira de reüll i per sobre l'esquena. Defugin-te per menyspreu més que per innocència.

Què vol dir això? M' acompanyes amb el dol? Em menysprees? T'irrito, ara? Cullons, tio! Només em faltava això. Només em faltava aguantar això d'una màquina.
Això pensava quan tenia esma per pensar. La setmana següent ja no tenia esma. I ni me la mirava. No podia suportar el seu veredicte.

Després ja no va il.luminar a ningú més. Potser compartia el meu dolor, per fi. Potser havia entés que jo era l'unic que li donava el bondia a la matinada, i el bonanit quan es ponia el sol. Que jo era l'unic humà que mai li havia prestat atenció. Ara estic preocupat. Que no la substitueixi un técnic encara més subaltern que jo. Que no em prenguin la farola, regidora!

Passa el temps i la meva ànima es llepa les ferides, se sent sola però alleujada. En silenci. Emana una tristor alegre, o una alegria trista. Està aturdida com si li hagués passat a un centímetre un tren de mercaderies infinites. Però està viva! Ja ha oblidat a una dona i ara li preocupa la farola.

Ahir vaig anar a l' ateneu. Va ser una bona nit. Uns cubates remullant una conversa de gats vells, que respecten els silencis que acompassen la vetllada. Al tornar a casa, jo ja observava de lluny la meva farola, que romania apagada. Un altre intent. No li vaig treure l'ull de sobre ni un moment. Li deia en silenci que em jutgés ara. Que allargués el seu coll ple de rovell i s'escurrís com una culebra per sota de la meva camisa i m' olorés. Que què tal em veia avui. Em vaig haver d' empassar les llàgrimes quan es va iluminar al meu pas. La veritat es que ja no confiava en que s'encengués mai més. Em vaig quedar allà parat durant uns segons, reflexionant sobre la meva vida, tan lligada ultimament a una farola. Aquestes reflexions les porto a dins. Són el meu secret. Com la meva amistat amb una farola, que també ho és.

Al allunyar-me de la farola vaig alçar la mà, ben ferma, com feien els milicians republicans al veure marxar els seus camarades de les Brigades Internacionals. L'emoció se't menja per dins i et deixa sense parla. I les mans han de fer-ho tot. Vaig continuar el meu camí amb el braç alçat com un torero, un somriure i negant-ho tot amb el cap.