La família irlandesa.

Hi ha persones que adoren els dies grisos. Jo mateix els he adorat sempre que el meu estat d'ànim m'ho ha permès. M'agradaven més fa uns anys, però els segueixo apreciant. Avui fa un dia gris i bufa un vent fred fred fred. He decidit passar el matí a casa, no sortir a córrer, i posar-me un concert en DVD dels Corrs, l'últim que han tret juntament amb un documental que explica la seva història. Doncs bé, jo explicaré la meva història.

Fa deu anys, jo en tenia quinze. No em fa mal dir-ho ara. Sempre havia escoltat música en català, i no havia entès mai com la gent podia escoltar lletres en anglès que no entenia. Jo em centrava en la lletra, i vaig descobrir que altres ho feien en la melodia, en l'estètica, o simplement en el component esnob de tot plegat. Així que d'una forma mig autoinduïda, vaig decidir interessar-me més per la música internacional amb poques esperances. Mirava l'Sputnik i els videoclips que feien a la nit. M'agradaven The Cranberries, que triomfaven amb el seu "Zombie", els Oasis i els seus millors temps. Quins temps. El meu primer de BUP. En acabar el primer de BUP, aquell estiu, vaig fer una quàdruple compra de discos per a endur-me de vacances (un estiu ben maco a Portugal). Eren els següents: 1977 (Ash), Garbage (Garbage), The Presidents of the United States of America (idem), Forgiven not forgotten (The Corrs). Quan un fa una compra d'aquest tipus, normalment s'encapritxa més d'un o d'altre. Vaig donar-los una oportunitat a Lisboa. També hi havia un concursant extra, el "To the faithfull departed", el tercer disc dels Cranberries. Els grans triomfadors van ser aquests i The Corrs, de carrer. Els Presidents els vaig arraconar, i d'Ash només escoltava "Goldfinger". Garbage podia passar.

He de reconèixer que un cop al cotxe, havent comprat el disc a l'hipercor, aquí a la meridiana, em vaig decepcionar en veure al llibret del disc que eren...germans! Se'm va caure una miqueta de cel a terra, perquè llavors triomfava una macrofamília (alemanya?) que es deien "The Kelly family" i no m'agradava gaire la idea. Vaig aconseguir passar-ho per alt (sóc una mica selectiu) i els vaig escoltar. Altre cop. Un altre. El "Forgiven not forgotten", definitivament, em donava pau. S'havia imposat. Era la mescla perfecta de tot, el cosmos s'hi reunia. Hi havia folk irlandès, hi havia pop, rock, tot junt, i no sonava comercial, sinó senzill, amb veus harmòniques a dojo (sempre ho han treballat molt els Corrs això).

Salto uns mesos endavant. Començava segon de BUP i em sentia una mica incert. A vegades les persones olorem quan ens ha de succeïr un canvi a la vida. L'olorem un o dos mesos abans que nosaltres mateixos l'acabem desencadenant. Vaig començar el curs i vaig començar a sortir amb la meva actual xicota. Llavors li deia: "m'agrada un grup de música irlandès, no sé si els coneixes, són germans". No els coneixia, però per casualitat la seva família li va regalar el "Forgiven not forgotten" en complir els setze.

The Corrs varen treure el seu segon album, "Talk on corners", i la Noemí me'l va regalar pels meus disset, allà al costat de Catalunya Ràdio, on sempre anavem a refugiar-nos. El vaig escoltar per primer cop en arribar a casa. Quina merda! El vaig escoltar per segon cop, tercer, onzè...Un disc genial. Una nova època de la meva vida, l'escoltava cada tarda en arribar a casa, me n'anava a dormir amb la versió de Hendrix "Little Wing" posada en repeat.

Vam tenir un primer encontre amb The Corrs. Va ser en un concert (que després he recordat amb altres seguidors de la banda) al Palau Sant Jordi. Era finals de novembre del 1998, amb Dakota Moon, La Oreja de Van Gogh (començaven llavors), Ella Baila Sola, i The Corrs. Sí, era Movistar. 40 principales. Comercial. Ho sé. ELs organitzadors van tenir la brillant idea de posar dos escenaris, un a cada banda del palau, i The Corrs ens va tocar al que ens quedava més lluny. No obstant, el so del concert va ser espectacular. No creia haver-hi estat. Durant les setmanes prèvies al concert recordo haver notat per primera vegada una companya de viatge en la meva vida que desgraciadament s'hi instal·laria mesos més tard: l'ansietat.

Entretant, jo començava a flirtejar amb la guitarra. Mirava per internet webs i webs on poder trobar acords seus per a tocar, i n'aprendria fos com fos! I així ho vaig fer. La fe mou muntanyes, diuen, i és cert, ho fa. La tossuderia sobretot.

Els mesos passaven i ho seguia tot d'ells, les entrevistes, actuacions televisives, videoclips... Queien els llibres de partitures de regal ( The best so far em va arribar a l'ànima, corria l'any 1999). Van treure l'Unplugged, amb un so exquisit, i una estètica seriosa i intimista (sempre cuiden l'estètica, The Corrs). Ara ja no era pell blanca sota camisa negra, com als inicis, sinó que prenien tons més càlids. No obstant, sempre quedaran en la memòria els primers videoclips (els millors de tots). L'Unplugged de la MTV però no portava més que un parell de peces composades per la banda i dues versions.

Va fer falta esperar l'any 2000 per a dur-se la major decepció de la història. Després de tres anys de no treure cap disc d'estudi, van treure una pífia monumental. Encara ho recordo a casa la Noemí, tots dos expectants...Desil·lusió! En un intent de voler conquerir el mercat nordamericà (que no ho saben que els americans tenen una cultura diferent?) van adoptar una estètica que els treia tota la senzillesa del damunt, esdevenia fins i tot kitsch, les elevava a la categoria de models que triomfaven perquè eren atractives i prou, no pas per la seva música. I sincerament, del disc "In Blue" se'n salven molt poques. La instrumental Rebel Heart sempre destacarà, honor a les víctimes d'Irlanda quan la guerra. Després van seguir un cúmul de despropòsits, com la col·laboració amb el cantant espanyol Alejandro Sanz. L'estiu de l'In Blue em va agafar estudiant per a recuperar les de primer de carrera. El tenia gravat en caset i l'anava escoltant per si de cas.

Vam tenir una separació, la meva vida i la seva. Vaig col·laborar en una web transcribint cançons seves, però poca cosa més. Va ser de les poques maneres que vaig treballar l'In Blue.

Si al 2000 l'expectació era gran, al 2004 encara ho era més. Com tornarien? 4 anys són molts, segons com. Serien comercials? Quina estètica adoptarien? Tal era l'expectació que vaig comprar-me el primer single, "Summer Sunshine", que no era pas la millor peça del disc, i el vaig posar en "Repeat" durant tres hores. Va tornar a marcar època el disc. Contenia un material bastant millorat, amb un estil que els apropava a les seves influències de U2 i Ryan Adams, amb algunes dedicatòries ( "Angel" a la seva mare que havia mort feia uns anys, de fet l'In Blue també contenia "No more cry" dedicada al seu pare per a ajudar-lo). Recordo en un dia haver recorregut Barcelona i voltants intentant trobar el "Borrowed Heaven", que finalment va endarrerir-se fins al dia següent. Semblaven retornar als origens però més madurs. En part sí.

Aquella gira va ser especial. Tampoc van venir a Barcelona, però nosaltres sí que vam anar a Benidorm a veure'ls en concert. Va valdre la pena tot. Va ser fantàstic. Més records.

Quasi bé amb el Borrowed a les esquenes, van tornar a prestar-nos un altre trocet de cel. "Home"(2005) era un retorn del tot a la música irlandesa tradicional. Era el que un 85 % dels fans esperaven d'ells, inclosa la reivindicació històrica de cantar en gaèlic. Un disc sublim, malgrat Cara Dillon versioni millor "Black is the colour".

Són deu anys compartits, amb anades i vingudes, amors i desavinences. Mai m'hagués pensat que amb el meu grup de música ( ja dissolt) pogués versionar aquella música que escoltava un dia quan encara no tenia barba (tampoc en tinc gaire ara). I sobretot, mai m'hagués pensat que en un dia de novembre, un dia gris, era, aconseguís els seus autògrafs, parlar-hi uns moments i fer-li dos petons a l'Andrea.

Queden els moments per terres garrotxines escoltant el Talk on Corners, queden els moments per terres portugueses escoltant el Forgiven not Forgotten, per terres alacantines escoltant el Borrowed Heaven, disfrutant de concerts en directe de qualitat excepcional, decebent-me amb l'In Blue, visitant paisatges verds sota dies plujosos per Occitània tot sentint com "tot sol, fitant enllà, mirant com passa la vida".