La dona dels anells

Un rètol a la entrada deia: Prenguin número. Aquesta ha sigut la solució més senzilla als problemes de les cues i les tandes mal donades. Sota del rètol hi havia un petit aparell adossat a la paret de on penjava una tira de paper amb números impresos en tinta negre. Susanna va estirar d'ell i va trencar un número. El trenta tres. A la paret del davant, darrera d'un mostrador hi havia escrit amb bombetes de groc pàl·lid, el número vint i set. No hi havia cap motiu per enraonar, cada una de les persones que esperava sabien el seu número i per tant el seu torn.
Susanna va seguir amb la mirada cada una de les butaques de pell buides buscant la que fos més del seu gust.
Va dir en veu alta que ressonà per tota l'habitació.
-La última, sis plau.
Ho va dir per inèrcia, perquè estava poc acostumada a la comoditat dels expenedors de torns.
Una noia amb el cabell vermell va aixecar distretament els ulls de la revista que tenia entre les mans i va contestar també per inèrcia.
-Jo tinc el trenta dos.
Susanna va decidir finalment assentar-se al seu costat mentre mirava de reüll la revista.
La noia de cabell vermell portava les ungles de les mans pintades de color blau i els dits plens d'anells, pel cap llarg dos dotzenes entre les dues mans. Alguns eren de metall fi i d'altres de simple quincalleries. Hi havia un en especial que va despertar el interès i la curiositat a la Susanna.
Era d'un estil una mica recargat encara que amb línies suaus. El cercle del baga era d'un centímetre poc més o menys d'amplada. Sortia de la baga, de entre dos turqueses. Un arc i una fletxa que arribava fins a la segona falange del dit anular. L'ingeni de l'orfebre va deixar la ballesta en tensió i la fletxa a punt de ser llençada en busca d'un blanc. Per davant d'aquest treball de joieria, les pedres blaves eren com dos ulls que estiguessis espiant. La llargària que tenia la fletxa en aquest anell obligava a tenir el dit lleugerament corbat, de manera que impedia a la ma el moviment d'obrir-se completament, però a la noia no semblava importar-li en absolut.
- No et molesten tants anells?
Va preguntar la Susanna amb desimboltura i just un moment després de fer la pregunta, va comprendre la seva ingenuïtat, Però ja era massa tard. La noia del pèl roig va deixar caure la revista sobre els genolls i la va mirar sorpresa. L'avorriment de l'espera la va fer respondre.
-Ja estic acostumada. M'agraden els anells, em fan sentir atractiva.
Susanna va pensar que tenia al davant a una bona conversadora i va continuar preguntant.
-Així, aquesta és la teva manera d'atreure als homes?
La noia del pèl roig i els anells a les mans va riure sense ensenyar cap dent i va contestar.
- Aquesta i moltes altres. Si vinc a l' esteticista a depilar-me també és per això. El mateix que tu i que totes.
- A mi m'agrada veure'm bonica i amb això en tinc prou. No pretenc atreure als homes
La Susanna començava a sentir-se amb confiança I mentre responia això, la curiositat és va despertar en ella amb un impuls fort, mentre agafava les mans de la seva interlocutora per mirar millor els anells.
- Perdona la confiança, és que em criden l'atenció. La dona dels anells ho va endevinar i li va dir.
- T'agrada aquest, ja ho veig. És el més elegant, vols provar-te'l?
Va poder comprovar per ella mateixa que la fletxa era una mica corba i obligava a la ma a quedar una mica tancada de forma antinatural.
Entre la indiscreció de la Susanna i l'avorriment de l'espera, a la noia dels anells li van entrar ganes de enraonar.
Aquest anell que tant t'agrada me'l va regalar el meu promès actual. Me'l va du del Líban.
Líban… Va pensar la Susanna en silenci mentre intentava imaginar la ciutat de Beirut entreteixida per milers d'habitants de diferents religions, amb les seves iglesias i mesquites, amb el seu port per on naixia el Sol… Es va permetre somiar en la civilització fenícia de grans mercaders i el vast imperi Otomà.
Els somis de la Susanna van desaparèixer en un moment quan va tornar a parlar la dona dels anells.
- Hauria de ser per ell per qui em posés bonica, però no ho és.
- Ah, no? I perquè?
- Ja to pots imaginar. Del Líban no només es porten anells i records. Feia de maleta humana traficant amb drogues i el van detindré a la frontera quan volia sortir d'aquell país.
Susanna va tornar a la realitat de cop i va acabar pensant amb cruentes guerres civils i en refugiats palestins buscant una mica de pau. De sobte aquella dona li va semblar un ser desconsolat, amb una historia d'amor amarga, però com que coneixia les mínimes formes de cortesia va continuar la conversa sense demostrar sorpresa.
- Però no tindrà per molt temps, a la presó?
- El mes que ve estarà aquí.
- Millor, Aixa aviat estarà amb tu altre cop.
El marcador dels números feia una estona que estava parat al trenta. Va entrar ala sala una senyoreta amb bata blava d'uniforme i es va dirigir amb cortesia a les persones allí reunides.
- Disculpin, tindran que esperar una mica perquè les noies esteticistes han anat a esmorzar.
Ni a la Susanna ni a la seva conversadora va semblar importar massa. La noia dels anells va fer un gest amb indiferència, el just per comprovar que el seu número era el següent i com que encara estava pensant en les últimes paraules que havia sentit, va trencar amb un riure desmesuradament estrident pel lloc on estaven.
- Estar aquí no més vol dir estar a Espanya, però no al carrer, al meu costat. No sé en quin penitenciari haurà d'acabar de complir la condemna.
Susanna es va quedar una mica desconcertada. L'anell estava entre les seves mans i els de la propietària. Les dos el subjectaven amb temor i inseguretat, com si guardés un secret antic i tendre al mateix temps, un secret que parlava del pecat i del desig de perdó i redempció a través d'aquell objecte. A la Susanna se li va posar la pell de gallina amb el seu contacte fins al punt de sentir-se contaminada per una condemna que ni li pertanyia ni es mereixia. Amb un gest pesat i cansat el va tornar delicadament a la seva mestressa
I va sentir que es treia un pes de sobre i espolsava la culpabilitat del seu cos.
- Aviat sortirà de la presó i tornarà a estar amb tu,- va murmurar la Susanna - Tornareu a riure i estimar-vos altre cop.
- Però tinc por per ell. Perquè quan surti seran els mateixos drogaaddictes, els seus clients de sempre, els que el busquen i el facin tornar a les seves aventures com a traficant. - Va continuar .- Jo ja no l'espero.
Susanna es va sentir tendre amb aquella historia d'amor que li explicaven. No l'esperava i tot i amb això portava el seu anell. Pensava que potser el contacte real amb un home era pitjor que l'absència del ésser estimat. Va pensar que l'amor és tan cec que com més lluny tens la persona estimada més enamorada s'està d'ella. Que en el record s'estima millor que en el contacte diari.
- Però os deveu escriure cartes?
- Ell m'escriu molt soviet. Jo no el contesto mai. Quan surti ja em buscarà i sabrà on trobar-me.
.Susanna en aquell moment mirava tots els anells. Serien tots del mateix home? O hi havia darrera de cada un d'ells una historia d'amor diferent? Volia preguntar però la prudència ho va impedir. La historia de l'anell amb les turqueses, l'arc i la fletxa semblava trista. Tant de bo, va pensar, no tots els anells fossin d'aquell pres ni fossin igualment tan tristes o potser, continuava divagant. Potser seria millor que tots formessin part de la mateixa historia d'amor donant-li així més força? Però no s'atrevia a preguntar.
Hi havia un anell que només era un baga fina i prima; un altre estava ple de forats romboïdals; un tercer era una dona que descansava despullada al voltant del dit; en un altre apareixien dibuixades en baix relleu un sol, una muntanya i uns animals que hi pastaven; un altre estava ple d'inscripcions jeroglífiques, com aquest hi havia dos; un altre era d'un color groc molt cridaner.
- Jo ja no l'espero. Va tornar a dir la dona dels anells.
Susanna es va sentir per un moment una persona de recursos per dur aquella conversa que li semblava apassionant.
- A les presons hi ha molta gent. Segurament sortirà aviat i amb una mica de sort i d'interès estarà guanyant-se la vida honradament com qualsevol ciutadà més.
Les revistes feia estona que descansaven a les tauletes i una senyora de mitjana edat que estava asseguda al davant d'elles, també hi havia deixat una i escoltava atentament com qui no sent res, va ser prudent i no es va posar en la conversa, que va continuar sent de dos.
La dona dels anells va contestar amb aire cansat.
- Malament, molt malament. Millor que ell no ho sàpiga perquè es posarà molt deprimit. Tots els seus amics estan a les presons, Què farà ell fora?
- Jo pensava - contestà la Susanna - que a les presons s'està proa malament, al cap i a la fi són un càstig.
- Si que són un càstig, sobretot pels que esperem fora. O potser vagi a caràcters, hi ha qui tem de veritat la llibertat.
A la senyora del davant, presumiblement la trenta quatre, se li enlluernaren els ulls però no va dir res.
Va passar una estona i es retornà al treball i la sala es tornà a impregnar de la olor enganxosa a cera calenta que recordava a un altar amb les seves ofrenes en forma d'espelmes que són una pregària i el desig de fer realitat un somni.
A la dona del pel roig, les ungles pintades de blau i les dos dotzenes d'anells als dit li va arribar el seu torn.
Al sortir no va dir res, es va acomiadar de la Susanna amb un lleu moviment del cap com correspon a les relacions humanes de poc interès o incompletes.
Quan la Susanna va entrar a la cabina de depilació, l'esperava l'esteticista amb un somriure i la va parlar sense entrebancs.
- La seva amiga no la ha esperat però m'ha deixat una bona propina per que l'atengui de forma preferent. Ah, si! M'ha deixat això per vostè. M'ha que s'ho descuidat a la seva ma mentre parlaven.
Li va ensenyar un anell de nàcar de color groc molt cridaner.
- No sé quina historia m'ha explicat de que és un regal del
promès de vostè que està tancat en un spquiàtric però que el mes que ve ja surt. Segurament es deu tractar d'una broma? No?
Susanna va callar, allargà la ma agafant el anell i posant-se'l al dit anular de la ma esquerra. S'estirà silenciosa al llit i va intentar relaxar-se. Pel seu gust li hagués agradat adormir-se. Quina estranya historia devia guardar aquest altre anell?