La distància

La distància badalla
i es rasca l’espatlla a l’horitzó.
T’estimo a cops de busques,
no tinc més remei.
Cada nit devoro llunes
i em llepo els dits
amb la panxa buida.
T’estimo a voltes,
a voltes et suplico
on has deixat el sentit
de totes les coses.
- L’havia penjat amb les claus
i t’has emportat la casa sencera.-

La distància badalla
i et dibuixa mil voltes.
El croquis grotesc que m’enganya,
el batec inútil que, amb el pols ferm,
et simula.

T’estimo,
i se’m menja la melangia,
el suc corrosiu que nodreix
la fam.

T’estimo a ganivetades,
cicatrius a l’aire,
hemorràgia als versos,
la fam.

La distància badalla,
un silenci sarcàstic
t’amaga
i omple la solitud
d’enigmes.
S’escolta el soliloqui,
amalgama
de paraules que sol·licita.
- És la lluna des de l’estómac:
Ha fet entrar la nit sencera.-