La carta

Després d’això sé que la teva conducta cap a jo canviarà, tant cap a bo com cap a dolent, i és el risc que assumeixo amb aquesta carta que escric amb tant de detall com puc perquè entenguis el que et vull transmetre. Podria venir a casa teva i dir-t’ho a la cara, o podria dir-te per quedar i passejant pels patis de la ciutat o asseguts a la plaça que tan ens ha vist junts, dir-te aquestes mateixes paraules. Però no puc Joan, no puc veure la cara que posaràs al llegir això, no puc veure cada gest que faràs amb cada paraula meva que et sorprendrà, no puc veure la teva reacció perquè em doldrà com aquell dia que casi em vares besar, no puc veure si plores o si rius, perquè tot això ara, sense veureu, ho sento com si ho visqués de primera mà: sento que quan vegis la carta dintre el quadern de català et sorprendrà, però quan vegis la J i el color vermell entendràs una miqueta més qui t’ha posat això allà, però així i tot, no entendràs res. Sento el teu somriure en tocar la carta i en obrir-la, i riuràs encara més en veure un foli escrit per mi, perquè em coneixes de sobre i saps que escriure és una cosa que no puc deixar de fer, però encara no entendràs per què te escrit aquesta carta. Sento el teu alè que xoca amb el foli que estàs començant a llegir, i sento com el teu rostre va canviant, i ara sí que ja saps el per què de tot això... Però no puc sentir la teva mirada, la teva sorpresa, el teu sentiment, i és el que vull saber i entendre amb aquesta carta: vull que a partir d’aquí entenguis el per què dels meus fets, el per què de les meves rialles, i el per què de tot cap a tu... i amb això, que tu m’expliquis el teu per què de cada fet, de cada rialla, de tot cap a jo...