Mar

Un relat de: Vermella
El primer que vaig pensar en veure el quadre "Noia a la finestra" de Salvador Dalí va ser que era molt normal i natural per ser una pintura de Dalí, i el segon que vaig pensar va ser: ¿En què pensa?

És la típica fotografia que es fan totes les noies, mirant la mar, l'horitzó, com diria la frase "pensant en tot". Però aquell quadre em va transmetre alguna cosa més: el seu rostre no el podia percebre perquè està d'esquena, però jo podia saber quina era la seva expressió. Era, i és, una expressió de felicitats, d'estar gaudint del que observava i també del que pensava. Però jo em seguia preguntant que pensava, ho volia saber.

Aquell quadre em va tenir intrigada durant dies, només pensava en tot allò que li va transmetre aquell moment a la musa de Dalí, no deixava de pensar en ella, m'havia hipnotitzat.

Llavors, pensant, feia tant de temps que pensava, que no me n'adonava que tenia la resposta davant els meus nassos: el mar és on veus les teves sortides, és un veus que el teu món no acaba allà on estàs, sinó que el teu món mai acaba, perquè siguis on siguis, sempre, la teva ment allà serà. La noia pensava en les possibilitats després d'aquella línia recta i aquelles petites muntanyetes, pensava en tota la gent del món, en la que estava allà nedant i amb la que a l'altre costat suava, en la que té vida i en la que no, en la que mor i la que neix, en tot allò que la fa ser qui és. Sabia que estar allà és perfecte, però que darrere aquelles muntanyetes tot era molt més perfecte, i que havia de sortir per trobar-ho.

I al final és el que tots volem: la nostra vida pot ser perfecte, però darrere aquella perfecció hi ha alguna cosa amagada per nosaltres, que ens farà créixer i conèixer, i l'hem de buscar.

Hem de deixar de mirar l'horitzó i creuar-lo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: