Cercador
Tu i jo i la ciutat.
Un relat de: Vermella- Compartir:
Ell mirava les fotografies de la càmera i ella, com sempre, el mirava amb ulls d’enamorada. En el moment que ella s’anava a acomiadar, ell es va accelerar i va rompre primer el silenci:
-Vols veure un lloc que t’agradarà?
El fet que ell li digués “t’agradarà” va fer que la Carme oblides de cop quina hora era i li digués aquell “si” que li va canviar el món. Sabia que els nois tenien un sentit d’endevinar el que ens agrada a les noies, i ella no va renunciar a passar cinc minuts més amb aquella companyia tan plaent.
No varen tardar gaire en pujar al lloc que tant li agradaria, concretament 15 escales, el recorregut de casa el Marc al terrat. Ella, sorpresa de veure que pujaven al terrat va dir:
-Si m’espera una festa com fa un parell de setmanes, que sàpigues que passo eh!
-No tranquil•la, però crec que t’agradarà igual.
Ell va obrir la porta del terrat i va deixar pas a la noia, amb aquell gest, la seva dama. Varen entrar al terrat, els dos pràcticament junts, i a la Carme se li va canviar la cara de cop. Aquella cara d’indecisa es va convertir en cara d’alegria i d’entusiasme.
Tota la ciutat, des de la mar fins a la terra, des de l’oest fins a l’est, des de els vaixells fins als cotxes. Sempre ho havia vist des de baix, com una formiga, com una nena envoltada de grans, i ara ho veia des de d’alt, com si fos un gegant, una reina que ho controla tot.
La Carme anava mirant el paisatge i en Marc, en Marc i el paisatge. Quedava poca estona perquè es fes de nit, i just arran de la mar, el sol anava caient. Ella va veure la fotografia perfecte, la ciutat apunt de ser negre i la mar taronja pel reflexa del sol. Va agafar la càmera que aguantava el Marc i va fer la fotografia pensada. Perfecte, era realment perfecte, el rostre de la noia era d’una felicitat molt tímida, molt reservada, molt atractiva, i aquells moments tan tendres de la Carme al Marc li tornaven boig.
-Vols veure un lloc que t’agradarà?
El fet que ell li digués “t’agradarà” va fer que la Carme oblides de cop quina hora era i li digués aquell “si” que li va canviar el món. Sabia que els nois tenien un sentit d’endevinar el que ens agrada a les noies, i ella no va renunciar a passar cinc minuts més amb aquella companyia tan plaent.
No varen tardar gaire en pujar al lloc que tant li agradaria, concretament 15 escales, el recorregut de casa el Marc al terrat. Ella, sorpresa de veure que pujaven al terrat va dir:
-Si m’espera una festa com fa un parell de setmanes, que sàpigues que passo eh!
-No tranquil•la, però crec que t’agradarà igual.
Ell va obrir la porta del terrat i va deixar pas a la noia, amb aquell gest, la seva dama. Varen entrar al terrat, els dos pràcticament junts, i a la Carme se li va canviar la cara de cop. Aquella cara d’indecisa es va convertir en cara d’alegria i d’entusiasme.
Tota la ciutat, des de la mar fins a la terra, des de l’oest fins a l’est, des de els vaixells fins als cotxes. Sempre ho havia vist des de baix, com una formiga, com una nena envoltada de grans, i ara ho veia des de d’alt, com si fos un gegant, una reina que ho controla tot.
La Carme anava mirant el paisatge i en Marc, en Marc i el paisatge. Quedava poca estona perquè es fes de nit, i just arran de la mar, el sol anava caient. Ella va veure la fotografia perfecte, la ciutat apunt de ser negre i la mar taronja pel reflexa del sol. Va agafar la càmera que aguantava el Marc i va fer la fotografia pensada. Perfecte, era realment perfecte, el rostre de la noia era d’una felicitat molt tímida, molt reservada, molt atractiva, i aquells moments tan tendres de la Carme al Marc li tornaven boig.
