Maduresa

Un relat de: Vermella
-Noies, estic bé d’acord? No estic deprimida, ni trista, ni enfadada, estic canviant. M’agrada fer altres coses, coses que fa dos dies no feria, per què ara si i abans no?
Doncs perquè pas molt de temps sola, massa per ser exactes. Però no me desagrada això, tot el contrari, m’encanta. A l’institut a vegades no em sento massa bé, a vegades no vull estar amb les amigues al pati, i me’n vaig a la biblioteca per estar sola, prefereixo estar sola, no vull que la gent em vegi, vull que em deixin tranquil•la, que vegin que soc una noia tranquil•la. D’acord si, direu que de tranquil•la poca cosa jo, sempre m’heu conegut molt activa amb ganes de sortir i fer coses. Doncs ara no, m’agrada estar a casa meva mirant una pel•lícula, un documental, llegint, escoltant música. M’agrada fer voltes per la ciutat tota sola i contemplar la gent, es cotxes, el cel, les botigues. M’agrada agafar el meu llibre i la meva càmera i anar-me’n al port, a la muntanya, on sigui, per fer fotografies o llegir a l’aire lliure. M’agrada anar a la biblioteca i estar allà dintre mirant i mirant llibres durant un temps realment infinit. M’encanta fer tot això que faig, m’encanta passar temps sola reflexionant, dormint. Abans no feia res d’això, però es que he vist que això m’omple, és el que m’agrada fer, em dóna vida. Estic veient que és aquesta la meva personalitat, però que estava oculta sota una personalitat totalment diferent. No parlo amb molta gent, he conegut molta poca gent aquest curs, ningú s’interessa per mi, mai he tingut molta gent darrera que em fes cas, molta gent m’ha fet molt de mal i és un mal que m’agradaria no tornar a viure. Els nois no es fitxen amb mi, no els hi agrado, segurament ni com amiga. Tot això ha fet que em fitxi més amb mi, jo no tinc problemes, però veig les coses més clares que abans, en realitat no soc com actuava fa un any, era jo realment? No, no era, era una màscara.

Està clar que m’agrada sortir, veure les meves amigues, sortir alguna nit, anar a dinar aquí i sopar allà, però no son les mateixes ganes que abans, ara prefereixo casa meva, prefereixo coses tranquil•les, relaxants. Vull estar menys nerviosa, intento controlar-me, intento no posar-me nerviosa per qualsevol pensament meu, i també intento no fer-me mal amb els meus “i si...”. Vull conèixer la vida de la gent tranquil•la, la gent que gaudeix de la solitud, de l’amor de les lletres, dels músics, dels filòsofs, dels llibres, dels savis, dels historiadors, del que és important a aquesta vida de veritat...

No em passa res, només que he canviat una miqueta...

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: