Ma vida

Un relat de: Vermella
3 de Març de 1939
Estimat Claude,

No sabria com explicar-te la meva vida. No sé parlar, no sé parlar-te. A casa, sola i feliç, em venen les emocions, les melodies, les llàgrimes, les rialles, les lletres. Em venen soles, sembla com si m’invoquessin. Però a fora, a la gent, sóc externa a tot això. Sé que t’estim i jo sé que tu ho saps, però no t’ho dic. I aquest és el meu gran error: no saber estar amb gent, no saber estar amb tu. Ho analitzo tot tant, que no puc ordenar tantes coses i dir-ho. Són tantes mirades, tanta tendresa, tanta festa, tanta vida, que se m’acumula en el cor i arriben a la meva ment com massa emoció junta. I no ho suporto, perquè em sembla tot real i bonic. I m’estranya que sigui tant perfecte cada moment, m’estranya sé tan feliç amb algú. Però pot ser! Pot ser que la vida sigui feliç i que les coses riguin per mi. Pot ser que algú m’estimi i que em digui que sóc especial. Pot ser que sigui guapa i tendre, amable i solidària. Pot ser que s’acabin les guerres i les misèries. Pot ser tot, però per mi no és res. No puc creure en la felicitat, en la meva felicitat, si no la puc tocar. No puc creure en res que no toco i que no visc de primera mà. Pensar en res i viure en res. Aquella temptació de voler tocar allò impossible, de voler arribar on ningú arriba, d’anar més enllà del coneixement humà.

Pots pensar que estic boja, que no saps el que et dic perquè no t’hauria de dir res. Varem posar punt i final per la meva culpa. I tot i que sembles que sí que volia dir adéu a tant amor, no volia. És per això que estic aquí, dient la veritat i explicant el que em passa. No puc dir-ho d’una altra manera, perquè sinó no et seria del tot sincera i les paraules exactes per entendrem no existirien. Diuen que fins que no perds alguna cosa, no veus lo poderós i important que és per tu aquella cosa. I a mi això m’ha passat amb tot, i ho vull canviar. Segur que he estat feliç, però no ho he volgut acceptar. En algun moment de la meva vida vaig arribar a ser tant feliç, a ser tant poderosa i rica, tant summament perfecte, que quan vaig perdre allò em vaig quedar buida. A partir d’aquell moment, vaig començar a sentir-me petita, sense saber fer res. No podia continuar endavant perquè ningú m’havia ensenyat a ser algú. Sempre m’havien cuidat, m’havien mimat, ho havia tingut tot sense fer res. La felicitat per mi era tot el que tenia, no podia entendre la vida sense allò. Era externa a tota realitat i veritat, externa a tota la barbàrie de la meva família. Mai havia donat importància a la vida real, a que era la llibertat i la felicitat. Mai m’havia plantejat que era estimar a algú i escoltar les seves paraules. Però la guerra em va canviar. L’Agost del 1936 la meva família o va perdre tot, i jo ja no era ningú. Els meus pares, amb la por a la sang, varen partir a Portugal o jo em vaig quedar a Barcelona. Em varen abandonar sense deixar-me res. Durant un més vaig viure al carrer. A les nits dormia a cases abandonades i menjava del que podia. Amb 19 anys ho havia perdut tot i la mor se’m menjava a poc a poc.

Va ser en aquest moment quan vaig començar a escriure i a veure la misèria del món. No podia parlar perquè estava traumatitzada. Semblava com si la vida s’hagués endut les meves paraules i només em quedessin les idees per expressar-me. Llavors, a finals d’octubre, vaig tenir la sort de conèixer aquell home que em va salvar: el teu pare. Em va trobar a un carreró del Raval i em va portar corrent a casa un conegut que era metge. Només necessitava menjar i entrar en calor, no estava malalta. En aquella casa hi vaig estar cinc dies i el teu pare no es va separar de mi en cap moment. Quan ja estava millor i en condicions de parlar, no volia parlar. Pensava que ja no tenia veu i que no sabia parlar. Però eren pors meves. Al teu pare l’hi va ser igual que jo no parles i que no fes res, va sentir que jo necessitava ajuda i ell me la va donar. A poc a poc vaig agafar confiança amb ell i amb el seu amic que em va curar. Seguia sense dir res i sense ser una persona. Però així i tot, el teu pare insistia amb mi. Dues setmanes després, sense jo decidir res, em trobava en un tren camí Chartres. Mai vaig arribar a entendre com en plena guerra civil espanyola, el teu pare va poder entrar i sortir d’Espanya.

Quan vaig arribar a casa teva tu no hi eres. El teu pare va decidir que no t’explicaríem res. I així ho varem fer. Et varem fer creure que venia del sud, familiar d’uns coneguts vostres i que per problemes a casa havia vingut a Chartres una temporada. I sense voler-ho, havia passat de ser una rica ignorant del món, a ser una pobra miserabla amb masses ganes d’entendre la vida. A casa teva m’ho vareu donar tot, mai hem va faltar res. Però jo no podia ser feliç allà. Sentia que allò no era meu, que us estava robant. Ja no sabia que volia dir res, no entenia res i no podia ser feliç. Estava entre deixar el passat i acostumar-me a que m’ho donéssiu tot de nou o fugir i buscar el meu camí sola. Començava a entendre que per ser algú t’has de buscar la vida, i jo volia ser algú però no sabia com! I tu, enamorante de mi. I jo, enamoran-me de tu. No sabia que era el amor, que era estimar algú i que t’estimessin. Volia dir-te que eres perfecte, però no sabia dir-ho. No sabies res de mi, no podia estar amb tu amb una identitat falsa. T’estaves enamorant d’algú que no existia. I jo sentia que m’estava enamorant de tu amb una jo que no era jo. Sense parlar-te, sense mirar-te, sense tocar-te. Només et podia pensar i ser feliç amb el teu record. Venies a la font a veurem i no et volia veure, perquè estaves tocant algú fals i jo estava tocant algú ignorant. No sabies la veritat, i jo no podia ser sincera amb tu. No era jo, no sóc jo.

En algun moment t’ho havia d’explicar, havia de ser sincera amb tu. Ets lluny, però allà ets feliç. Vull que trobis el teu camí i que et facis algú. Vull que m’oblidis per seguir endavant. La vida segueix i l’amor acabava. No sé si això nostre va ser amor, però jo t’he estimat com mai i mai sabré com agrair-te cada passa que has fet per mi. Tot això és gràcies al teu pare, i vull que el conservis i l’estimis com res en el món. Me’n torno a casa, jo ja no tinc res a fer amb vosaltres. M’heu cuidat i m’heu fet reviure i ara em toca fer el meu camí. No em vinguis a buscar mai, no deixis Nova York per mi. Quede’t allà i emportat la teva família. Jo estaré bé, t’ho juro. Sento acabar així i sento dir-te ara tota la veritat, però la vida segueix i jo haig de seguir. Et duré per tot i amb tot. Faci el que faci, les coses giraran al teu voltant i si en algun moment d’aquesta vida ens em d’unir, ens unirem.

Sempre teva,

Judit

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: