La caixa que no entenia que el que tenia era per compratir.

Sumptuoses, grans, amb divuixos, algunes amb escrits, d'altres amb tapa corredissa, amb divuixos: de pallassos, d'ocells, d'ossos, de granotes, de nines, d'animals, de nens jugant a pilota, amb fotografies dels millors llocs del món, amb colors diferents, fetes de collage, de fusta, de vidre, de metall, d'or, amb pedres precioses, amb tapa de cofre, amb nanses, de ratlles, de cuadres a l'estil escosès, de mides grans, de mides molt grans, de mides molt gegants….

Tot això ella ho veia cada dia. Però que podia fer davant d'això si ella era una simple caixa de mida petita i de color blau. No tenia res més que això. A vegades se sentia sola. Com podia anar amb les altres caixes fent la fila que feia?? Al costat d'elles, ella era res era simple.
Com podria agradar a un comprador si la part de fora mostrava una caixa simple, avorrida i gens interessant? Com pordia agradar als altres si els compradors que venien a la botiga en veure-la al costat de caixes tan espectaculars fuguen corrents d'ella?
Ella estava cansada de ser l'objecte apartat, farta. A més, ja era mig vella. Algunes puntes se li desgastaven, de tan esperar.
Potser dintre de poc, la portarien al magatzem i la llencerien. Llavors que seria d'ella?
Un dia parlant amb la caixa del pis de sota, que no era gaire més gran que ella i només tenia un color, li va dir que anés a veure a l'Scubi, perquè era la caixa del magatzem que tota la vida havia estat allà, però que havia tingut molts amos i que potser ella sabria que fer.
Tota trista, es va acostar al magatzem. I al veure com era, es va quedar parada. Era de color blau una mica més fort i potser era una mica més gran que ella.
Quan va arribar, li va dir el que li passava:

-Hola Scubi.
-Hola qui ets?
-Es clar. Tu no em coneixes. A mi no em coneix ningú. Jo a tu si que et conec perquè ets la que més experiencia tens i la que més amos ha tingut. Allà a la botiga totes les caixes parlen de tu, i de l'enveja que tenen.
-Que vols?
-Fa molt de temps que em van portar aquí, i encara no m'han comprat. No em compra ningú perquè totes les caixes són molt maques i luxoses i jo no.
-Totes aquelles caixes, com et dius?
-Tiqui
-Doncs, això Tiqui. Totes aquelles caixes, només són aparença. Que guardes tu?
-Guardo un llibre.
-Doncs tiqui que sàpigues, que la major part de caixes són buides. Els seus compradors les compren per ensenyar-les o per fer un regal. Per res més. Tu en canvi, tens un tresor. Aquest tresor, això que tu poseeixes en el teu interior, que només està al teu interior, és el do de les paraules, el de la imaginació, el de l'ensenyament, el de la creativitat. I tot això ho has de compartir. No t'ho quedis.
-I que vol dir?
-Doncs que moltes altres caixes no deuen tenir tots aquests dons. Tu ets única. Poseeixes una cosa que les altres caixes de la botiga i segurament també d'altres botigues del món no ténen. I per això tindràs un comprador, i aquest comprador i amo per molt que trigui, vindrà i arribarà. No tinguis por, no et quedaràs sola. Si ensenyessis a les altres caixes, el que tens dins segurament l'envejada series tu. Però elles no poden veure a simple vista el que tens, perquè no ho ensenyes. El que has de fer és destapar-te i mostrar el que tens a dintre i el que saps que tens.
-I llavors tendré caixes amigues?
-Només a qui ensenyis el que tens, perquè veuran el que realment ets. Ara, no vulguis abastar-ho tot, perquè hi ha caixes molt dolentes que et poden fer mal. A vegades, només cal que et mostris a aquelles caixes que tu vulguis.
-D'acord. Moltes gràcies.
-I recorda tu tens una cosa que ningú poseeix. Però recorda, no ets la única que poseeixes coses tan brillants. Moltes altres caixes també ténen coses magnífiques. I sobretot, seguis com sempre, no menyspreant a ningú pel que pugi ser per fora, sinó pel que té per dins.
-Gràcies scubi.
-Per cert, scubi? Quina cosa era el que tu poseeies dins teu?
-Jo guardava, una caixa, una caixa humil i blava.
-I aquesta caixa ara on està?
-A punt d'aconseguir el seu objectiu. Que trobis el que busques Tiqui.

La Tiqui, no havia entès gaire les ultimes paraules de l'scubi. Però igualment estava contanta, perquè no s'havia donat comte que el que tenia dins, ho podia compartir amb altres caixes, ni amb amos. Així, va decidir parlar amb la Tepi, que era la caixa groga de sota, i explicar-li-ho tot. Tepi va quedar molt contenta de tenir una amiga tan gloriosa i amb tants secrets.
Al cap de dos dies, un comprador, va obrir la Tiqui, i es va maravellar. Tan es maravellà, que la va comprar.
Tiqui, va quedar molt contenta, perquè per fi va poder compartir el que tenia.