LA BISECTRIU

LA BISECTRIU

S’havia iniciat ja feia mesos el cicle de conferències habituals que un grup d’amants de matèries esotèriques (és a dir, que tracten de les coses ocultes i/o desconegudes no necessàriament amb connotacions negatives) i ben entrat ja al curs, em va donar a títol de curiositat, anar-hi a una d’aquestes xerrades, per a veure de què es tractava i què hi podria descobrir que em pogués interessar.

Érem encara en ple hivern poc abans de les festes nadalenques. Hi feia molt de fred allà, cosa que m’estranyà ja què per l’època en què estàvem, hom podria preveure un mínim de calefacció, però ja vaig veure que els organitzadors eren tots voluntaris, no pertanyien a cap organització concreta i, a sobre, els hi devia anar escassos els recursos, doncs només entrar a la sala (era un altell cedit per algú dels organitzadors) et demanàvem la voluntat amb un mínim de dos euros per despeses al menys de la llum i l’aigua dels serveis.

No n’hi havia massa de cadires buides, però (oh destí!) casualment sí n’hi havia una al costat d’una jove de bona aparença. Preguntada si la reservava per algú en concret, em respongué negativament i tot seguit, vaig anar a ocupar la plaça en qüestió, no fos cas, que algú altre també ansiós de poder tenir bona companyia, me la prengués i pogués gaudir del privilegi que l’atzar ja intuïa que em tenia reservat a mi.

És normal doncs, que la temperatura del local en qüestió, no fou la més adient per a l’ocasió i per tant, tothom restava amb la peça d’abric a sobre. Allò fou el que em cridà l’atenció de la meva veïna. Que a pesar de què l’esmentat abric de la noia, es recolzava per damunt les seves cames, es notava que la línia que separava els dos caients de dita peça, no m’impedí saber de què com a mínim a sota no duia ni pantalons o faldilla llarga.

Vam sortir els dos de la conferència, sense a penes haver-nos intercanviat paraules mentre vam restar junts a la sala. Només pel fet de ser veïns de seient, vaig voler ser agosarat invitant acompanyar-la fins a casa seva. No va dir pas que no. Allò, ja em va fer motivar molt més les hormones que ja s’alteraren un xic durant la conferència, i que van fer que no prestés quasi gens d’atenció al que s’hi deia a la tarima; i ara, amb molt més motiu encara per la sola acceptació a la meva invitació. Penso que li deuria fer mandra a aquella hora tardana anar-se’n sola al seu domicili.

La vaig convidar a pujar al cotxe. Com a galant que encara em considero, vaig avançar-me a obrir-li la porta del vehicle, tot palplantat encara a la vorera. Sabia que de la forma que anava vestida amb les seves estilitzades cames, cobertes només en un tram per una coquetona minifaldilla, faria què en fer el gest d'asseure's al seient adient, ja deixaria entreveure la peça de llenceria que cobria la seva part més íntima i femenina. (Aquí sí que és on crec que més hauria d’actuar la ciència esotèrica, perquè aquestes coses ocultes sí que són les què més m’atrauen de tot el món hagut i per haver). Val a dir també, que ella –inconscient o no- (més aviat diria que conscient) no va tenir gens de cura (això sí, de forma ben galana i plena de feminitat) en procurar no deixar al descobert allò que jo ja preveia i tant anhelava conèixer. No cal dir que me n’alegrà d’aquesta intuïció encertada i positivament premiada.

Una de les meves obsessions, en casos com aquest de dones assegudes, és fixar sempre la mirada just en el segment que separa la tela de les extremitats nues, tot imaginant-me i desitjar poder entreveure el que és capaç d’ ocultar. És llavors quan la meva sang sí que acudeix acceleradament a la crida que li féu la part més sensible i enyoradament solitària del meu cos.

Crec que la noia en qüestió, devia intuir ben bé els meus gustos i les meves febleses, car durant el trajecte, tot i que per raons obvies d’ubicació, no podia visionar-li allò que amb anterioritat sí vaig poder descobrir, ella tota l’estona- com si els nervis la dominessin, no parava de jugar amb els seus genolls, separant-los i apropar-se’ls constantment, amb la qual cosa, la meva obcecada imaginació ja treballava més del compte, tot fantasiant la bisectriu virtual quan descrivia l’angle de major grau possible en l’obertura de sengles extremitats.

El trajecte – per dissort meva va ser massa curt, sense donar temps a que la calefacció del cotxe arribés a la temperatura idònia, ja no va donar més de sí. Gairebé varem poder conversar de res que no fos el fred que feia dins el local de la conferencia i és clar, intuïa que el moviment continu de les cames que m’estava oferint durant el recorregut, deuria ser per poder entrar una mica en escalfor. Jo, que sóc tan ” ben pensat” , hagués volgut que obeís a un joc picaresc, sinuós i premonitori d’un de posterior amb temperatura menys gèlida que la d’aleshores del nostre habitacle.
Vaig haver de fer doncs, la parada obligada com a fi de trajecte per a ella, no sense abans preguntar-li si podríem algun dia tornar-nos a trobar (ni que fos en una altra conferència, o simplement a prendre un cafetò) i de pas, també vaig gosar preguntar-li si era una noia amb parella, a la qual cosa, em va respondre positivament. Vaja!, una altra frustració vaig pensar dintre meu, però bé, així i tot, la cosa va donar tant de sí com perquè en arribar jo a casa, encara els meus glòbuls rojos no havien volgut iniciar el camí de retorn al seu lloc habitual, permetent-me d’aquesta manera que pogués anar-me’n a jaure al meu llit (com habitualment, és clar, sense una bona companyia) i passar una nit ben plàcida i parcialment humida, com es delatà a l’endemà en fer la muda dels llençols.

M’agraden les conferencies encara que el temes que s’hi toquen a vegades, no m’interessin el més mínim.