La bicicleta verda

Ha arribat uns minuts més aviat del que li havien dit i s’ha esperat davant de la porta del carrer fins que ha sentit les campanes de l’església tocant les nou en punt. Llavors ha trucat al timbre. Abans d’ensenyar-li el que havia de fer, li han donat una bosseta de plàstic, amb quatre galetes i dues taronges, que ell ha guardat sota el jersei, amb un somriure confús. És diumenge i potser, quan arribi al pis que comparteix amb els altres nois, tothom haurà portat alguna cosa per menjar. Si ells també han tingut sort de trobar feina, faran un bon sopar, això segur.

La gent rica ha anat a dinar. Abans li han donat els diners, amb una bona propina, li han dit gràcies i fins a la propera, però no li han donat la mà. Ara acabarà de netejar al voltant de la casa i se n'anirà. Aguantant fort l'escombra, es para davant de l’arbre del costat de l'entrada: a sota n'hi ha tot de fulles seques, vermelles, grogues, taronges, marrons, cofoies i indiferents. No sap què fer-ne. No sap com pensen els rics, si volen que les reculli o que les deixi allà on són. Per a res del món no trucarà a la porta per preguntar. Estan dinant, no els pot molestar. Mira cap al cel. Mira cap a la casa. Al final pren la decisió: no les tocarà. Per un moment li sembla que són maques així, a terra, lleugeres i càlides, com plomes perdudes de les ales dels guacamais. I, encara que ell no ho sàpiga, els seus llavis s'obren en un somriure ample i protector.

Marxa amb el cap cot, poruc d'un càstig que li caurà ben aviat per haver triat la bellesa. Per haver somiat amb les mans brutes. Agafa la bicicleta verda amb la qual ha pujat aquest matí, deixa enrere la casa on la gent de dins no passa mai del llindar de la porta i s’allunya, ràpid i avergonyit, com un ocell que ha trobat la gàbia oberta.