Carrer Quimera, 13

Des que el va conèixer a la classe d'escriptura creativa, la Xira no ha deixat de pensar en ell. Atent, divertit, sensible, ulls blaus i espatlles que inspiraven seguretat només de mirar-les. Va dubtar molt sobre la manera de fer-li saber el seu interès. No pas per por del rebuig –la Xira tenia l'autoestima alta i ell aparentava disponibilitat afectiva– sinó per com declarar-se-li sense pecar de vulgar. Va acabar decidint-se per una carta. Ara ja ningú no n'escrivia. Tothom enviava correus electrònics, tuits o instagrams. Fins i tot a les classes d'escriptura creativa ensenyaven més aviat tècniques digitals, com aconseguir ser més ràpid, més descriptiu o més codificat. Escriure i llegir havien esdevingut aficions suïcides de gent avorrida. Els inadaptats. Els que no es trobaven a gust en les ciber-festes on les ments gaudien d'infinites possibilitats mentre els cossos es debilitaven a les fosques, envoltats de menjar ràpid. La Xira era de les pitjors, romàntica i no penedida. Com més impossible era el repte, més s'animava. Per tant, va escriure la carta més sentimental i recargolada de què va ser capaç, la va posar dins d'un sobre rosa, hi va apuntar l'adreça que havia robat del registre d'entrada a les classes, carrer Quimera, 31, i la va tirar a l'única bústia que quedava a la ciutat.

Llavors es va dedicar a esperar. No va tornar a classe perquè no hauria sabut com comportar-se, sense saber si ell havia rebut la carta i què en pensava. Van passar dies. Setmanes. Mesos. La Xira s'anava engreixant i els embalatges de fideus xinesos tapaven l'entrada de casa seva. De tant en tant mirava per una escletxa de la persiana abaixada. Fins que un dia el va veure. Passava somrient, del bracet d'una noia rossa i esvelta.

Quan es va morir un dels seus veïns, l'home que vivia al carrer Quimera, 13, un d'aquells inadaptats que mai no anava enlloc, els seus hereus van trobar com a únic objecte de valor, una carta d'amor emmarcada i penjada al mig de la paret, entre el projector i els altaveus.