Dorothy

No és que a la Dorothy li agradés gaire buscar l’hipotètic espai on s’acaba l’arc de Sant Martí, tal com tothom creia. La seva autèntica passió era encara menys freqüent i s’estimava més no fer-la pública, per tant la direm en veu baixa: la tornava boja caçar tornados. Ensumar-los, sentir-los, perseguir-los a través de boscos, deserts i mars, i finalment atrapar-los amb la seva càmera, tot això era incomparable a qualsevol altra experiència.

Un dia però, oblidant-se de respirar i, fins i tot, de pensar darrere d'un capritxós tornado de color verd, va sentir una sacsejada que els va propulsar cap enlaire: a ella dins del cotxe i al cotxe dins d'una cúpula de trons que ferien els ulls i foradaven les oïdes. Abans de perdre el coneixement, va entendre que el tornado verd se l’emportava. I allò, en aquell moment just, va deixar de ser una de les coses més interessants que li havien passat mai. Allò començava a fer mal. Molt de mal.

La primera cosa que feu en despertar, va ser aixecar-se i provar de rascar-se la cama. Li picava des de feia una eternitat, li semblava. La mà inquieta només va trobar el tacte suau i fred de la manta d’hospital. A sota no hi havia cama.

Des d’aquell dia la Dorothy va a poc a poc, aprenent a portar el seu nou vehicle i, curiosament, gràcies a la cadira de rodes, que la manté a prop del terra i li ensenya coses en les quals mai no s'havia fixat, ha trobat una altra passió: cada matí surt al jardí i es passa hores mirant les formigues. Sempre descobreix un altre escenari i uns actors incansables. A vegades, amb l'ajuda d'un bastó, aixeca les fulles i provoca un gran enrenou al mig de la ciutat de les seves noves amigues. Les mira mentre elles s'aturen, espantades i curioses, i riu quan comencen a moure’s, observar, ensumar, perseguir i finalment atrapar el capritxós tornado. Tot és igual que abans, amb una única diferència: ara, la Dorothy sent les emocions de les formigues molt més fort del que sentia les seves.