Kisaeng

Somriu mentre la vibració del kayakeum acompanya una conversa amarada d’alcohol d’arròs. Dos homes parlen animadament. Dos Yangban. Dos aristòcrates de l’antic Regne de Joseon que conversen de tot allò que volen i no gosen callar. Els seus ulls oblics i serens guien melosament la música que ella els ofereix com tantes altres vegades ho ha fet. Ella, és una kisaeng. Ella, és una poetessa. Ella, és l’eterna amant. L’amant de totes les nits en blanc quan es reuneixen homes ingènuament segurs en la incertesa del món. L’amant que escolta les pors més fosques, els desigs més íntims i la muda veritat. Avui, un dels convidats, mentre pren amb la mà dreta el got curull de soju, li demana que reciti un poema amb aquestes paraules:

- Kisaeng! Recita una bonica poesia i fes que la nostra ànima frueixi aquesta nit!

Ella, llavors, roman una estona immòbil en silenci. A continuació, amb gestos suaus gairebé imperceptibles accepta la petició que li han fet i els respon:

- Un plaer per a mi serà fer-vos gaudir amb mots escollits temps ha per la gran poetessa Hwang Jin-I.- Tot seguit amb la seva vellutada veu comença a recitar.

L’auditori, ebri de licors i amor, l’escolta embadalit. Quan les delicades paraules van brollant dels sensuals llavis de la kisaeng, el desig de posseir-la es cada vegada més intens, més constrenyedor, gairebé inevitable. Sense esperar que acabi el poema un d’ells li descorda el hanbok mentre l’altre li besa l’orella i acosta la seva mà a l’entrecuix de la poetessa. Ella somriu i se n’adona que ja no recorda l’últim vers.