Una qüestió d’infància

Un relat de: Josep Antoni Clement Rovira
Abans de sortir de la feina, en Pere, el cap de redacció del diari, li encarregà escriure un lúcid article sobre la infància per a un suplement especial de cap de setmana que pensaven publicar el proper mes dedicat, precisament, a aquesta etapa de la vida. Ho acceptà sense posar-hi pegues, però, de fet, no sabia ben bé de què parlar, ja que els anys d’infància li quedaven massa lluny i, a més a més, tot plegat ho considerava un exercici pueril en el sentit més pejoratiu de la paraula. Quan hi medità una estona, comprovà que els records que en podia extreure de la seva pròpia experiència ja eren massa vagues o, fins i tot, romanien simplement en els llimbs de l’oblit. De totes maneres, pensà, sempre podria recórrer a les cèlebres frases que definien aquest moment de l’existència humana, als tòpics que alimentava, a les màximes lapidàries que naixien al reu raser. Resultaria convincent, acceptable per a tothom i, alhora, es revestiria d’una autoritat innegable. D’altra part, trobà arguments de pes que li vingueren al cap de seguida, sobretot aquella sentència que considera el futur adult un mer resultat de la infància viscuda. Malgrat tot, com que era un escriptor que volia sentir en la seva pròpia pell tot allò que escrivia, decidí anar a veure el fill de cinc anys de la veïna d’ulls de zèfir del primer pis per esbrinar, a través del contacte directe amb un nen, què era allò que en deien ser petit. Potser si l’observava i parlava amb ell podria aprofitar l’ocasió per inspirar-se i obtenir material interessant per a l’article en qüestió. Així doncs, en havent dinat, tustà la porta de casa la veïna, travessà el llindar de la porta i rebedor enllà s’endinsà als dominis d’en Pau.

Al capvespre, quan tornà a casa, s’assegué davant l’ordinador, però no pogué estar-s’hi gaire estona. Tot seguit, s’aixecà, s’estirà damunt la catifa del menjador i començà a bastir un castell imaginari amb els llibres que amuntegava a la seva biblioteca personal. I quan estava a punt de posar-hi l’últim de tots, van caure de cop i volta provocant així un bon terrabastall. Llavors, esclafí a riure, s’estirà a terra altra volta panxa enlaire i s’adormí amb un somriure de felicitat al rostre. Potser demà escriuria l’article, mig endormiscat encara murmurà, i amb un lleu moviment de mà es gratà el seu rodanxó melic.

Comentaris

  • Tornar a ser infant.[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 13-12-2014

    Una visió diferent de la infantessa. Un relat original i ben narrat.

  • Quant...[Ofensiu]
    AVERROIS | 06-12-2014 | Valoració: 10

    ...pssa el temps oblidem els anys en que per molta gent van estar els milllors de la vida. Després de mica en mica anem oblidant i moltes vegades tornem a ser una mica nens quan som pares i després avis.
    Bon relat, felicitats!
    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de Josep Antoni Clement Rovira

Josep Antoni Clement Rovira

7 Relats

14 Comentaris

4356 Lectures

Valoració de l'autor: 9.17

Biografia:
Nat a Barcelona, però establert a les Terres de l'Ebre després de voltar món i no voler tornar al Born.