Just què?

Avui escric amb decepció, frustració, ràbia i impotència. El còctel amarg de la vida.
Odio les injustícies. Començo entendre perquè les víctimes d’una agressió no acaben denunciant. I és molt frustrant veure que el sentit comú cada vegada s’aproxima més a la indiferència. Són pocs els que s’atreveixen a anar en contra d’això. Requereix esperança, esforç, perseverança i suport, moral i també econòmic. És menys costós quedar-se en silenci, mirar cap a una altre costat i acceptar que fer el bé i ser bona persona no soluciona res.
Per començar, moltes persones, algunes més properes i de manera inconscient afavoreixen el sentiment de culpa. Per mil·lèsimes de segon sents que has provocat aquella situació, que ets responsable del problema i això et desestabilitza per complet. Acabes dubtant de tu, dels fets ocorreguts, de si fas bé o no en tirar endavant la denúncia, menyspreant els teus valors com a persona, creient que no ets suficient. Aquell que no és capaç de controlar els seus límits no hauria de tenir dret a fer-te sentir vulnerable.
A banda de ser un procés llarg i dolorós, quan sembla que la ferida comença a tancar, retornen els problemes. La crosta s’arranca de cop i torna a sagnar. Quan has aconseguit ordenar la teva vida, arriben les respostes als processos que vas iniciar fa temps i et capgiren de nou.
Pocs dies després del judici en el qual semblava que el policia nacional era culpable, va i publiquen al Diari de Girona que és un heroi.
Resulta que un ciclista va ser atropellat i l’heroi en qüestió, l’innombrable, que passava per allà, va evitar que els serveis d’emergències haguessin d’actuar. També va dirigir el trànsit durant aquella estona o almenys això deia la notícia. Encara no he trobat la càmera oculta ni la persona que em vol fer la guitza. Honestament diré que és de les situacions més surrealistes que he viscut mai.
Imagineu-vos, dies després d’haver-lo denunciat per una agressió va i el guardonen per socórrer a un ciclista, publicant una fotografia seva al diari. Dic socórrer al que resultava ser aixecar-lo del terra mentre lluïa orgullós l’uniforme de policia nacional que no es treia ni per dormir. Jo encara dubto de si realment va ser part de la solució o del problema. El paio és miop i curt de gambals, ho té tot per ser l’autor d’un atropellament.
Recapitulem. L’absolen de tot per considerar que hi ha diverses versions de l’agressió, obviar detalls importants de l’àudio de la discussió i confondre’s en l’hora i l’any en que van passar els fets. Diuen que el que explico no té prou credibilitat perquè no hi ha un nexe casual entre l’agressió i la lesió. Si confiava poc en la justícia, ara que veig que els seus errors de transcripció afavoreixen les sentències als culpables, ni us explico el que opino.
Veient el que es va tenir en compte al judici, us recomano que si mai us agredeixen, crideu, ploreu, perdreu els nervis i si és una zona segura, o no, tant és, us llanceu contra el terra aprofitant la mateixa inèrcia, si en queda. Sembla que dona més punts en una sentència. Ja pots tenir dos informes mèdics on es detalla que hi ha una contusió que si no arribes al pànic, a l’intent de suïcidi, a la desesperació, res del que et pugui passar tindrà sentit per un jutge. La justícia essent valent o discret no s’aplica com a tal.
Durant l’agressió no vaig alterar-me. En un primer moment vaig reaccionar normalitzant tot allò que estava succeint. Vaig necessitar allunyar-me d’ell i sortir al balcó. Allà em sentia segura. I de cop, el meu cervell va començar a accelerar.
Aquell mateix dia, de fet unes hores abans, el policia es passejava per casa amb l’uniforme (com feia sempre) i la pistola al cinturó. Una part de mi no volia pensar com podia desencadenar tot. Intentes no ser catastrofista però després d’anys treballats en un hospital, ets conscient de tot el que pot passar en qualsevol moment.
Instants després vaig bloquejar-me, no sabia a quin número trucar per alertar de la situació. Em tremolaven les mans. Potser vaig tardar cinc minuts en trobar els botons de trucada. Patia perquè vingués cap a mi, m’agafés el mòbil i no pogués avisar a ningú del que estava passant. Per sort vaig poder fer-ho. Vaig enviar un àudio a un amic que és mosso d’esquadra i tant sols vaig dir-li: “Aquest inútil m’ha agredit”. Ell ja sabia els problemes de convivència que patia des de feia mesos.
Després d’acudir els mossos al lloc de l’incident, interrogar-nos als dos, la noia mosso va calmar la situació dient que érem dues persones molt normals amb problemes de convivència. És clarament normal que el teu company de pis es passegi amb l’uniforme de policia nacional i la pistola al cinturó a les cinc de la tarda, havent sortit de treballar a les dues. I encara és més normal que et colpegi enmig d’ una discussió que s’ha iniciat per negar-se a netejar el pis i també negar-se a retornar-me les coses que de bona fe li havia deixat i que no estava cuidant.
Mesos després va tenir lloc un judici ràpid. Endevineu qui es va presentar amb l’uniforme de policia nacional als jutjats de Girona aquell dia. Quan li va tocar declarar es va quedar molt ample defensant que era el seu deure com a policia evitar que algú entrés a la seva habitació. Encara que fos a cops i després de varis intents de demanar-li que em tornés les meves pertinences i no fer-ho.
Aquell dia vaig demanar-li novament i s’hi va negar. Així com també li vaig reclamar que llances les escombraries. Feia setmanes que només ho estava fent jo i ja n’estava farta. Tant bon punt va veure les bosses d’escombraries davant la seva porta les va apartar d’un cop. Jo estava al menjador i tant sols vaig sentir un soroll fort. Al acostar-me va iniciar-se la discussió. També es negava a recollir l’escampada que havia generat al mig del passadís. Després de recriminar tot el que no feia li vaig insistir en voler recuperar les meves coses.
Em va apartar d’un cop en l’intent de recuperar el que era meu. Semblava que l’havien posseït. No era la primera vegada que el veia reaccionar amb ràbia. Mesos després va llançar una amenaça a la propietària del pis dient que les dues tindríem problemes si no li retornàvem la fiança.
Segons la sentència, hi ha vàries versions perquè en un dels informes es descriu l’agressió com un cop i a l’altre s’especifica com una empenta. Ni jo a dia d’avui sé com explicar-ho encara. Em va colpejar a l’avantbraç per apartar-me i jo vaig anar enrere contra la porta.
Estava farta de veure com estava tractant les meves coses, brutes i poc cuidades. Coses que vaig deixar-li perquè no hagués de comprar-se-les expressament. Li quedaven uns mesos més a Girona abans de traslladar-se a Cadis, a casa seva. Vaig deixar-li tot el que tenia per duplicat. Tot el que utilitzava ell era meu i des de feia mesos s’estava negant a mantenir-ho en condicions.
Un error que vaig cometre va ser el de voler integrar-lo amb la meva gent. Vaig veure que estava bastant sol aquí a Girona i vaig convidar-lo a vàries activitats amb la colla d’amics. Va venir a esquiar i també li vaig deixar tota la roba d’esquí. Vaig convidar-lo a sopars, comprant, preparant i netejant tot nosaltres. Ell s’ho passava bé però no es responsabilitzava de res, tenia més cara que esquena. I temps després, veient com funcionava, vaig decidir agafar distància. Encara em sento estúpida per haver-li donat l’oportunitat de ser el meu company de pis i haver-li facilitat tantes coses.
M’encantava aquell pis. L’havia acabat de fer meu després de gairebé quatre anys. Era lluminós i acollidor i tenia espai suficient per fer-te sentir lliure. El cuidava com si fos meu. I des de feia temps no ho sentia així. Estava incòmode, insegura. Odiava aquell lloc. Em superava estar allà. Després de l’agressió no sabia si la convivència seria suportable. No vaig gosar marxar perquè patia per les condicions en què deixaria ell el pis. Intentava estar-hi sempre acompanyada. I jo volia seguir allà malgrat tot, perquè volia que em seguís encantant un cop marxés ell a Cadis. Temps després no va ser així.
Enmig del judici es va quedar molt a gust dient que la contusió me l’havia pogut fer en un dels nombrosos esports que practico, com són el crossfit, el ciclisme o el running. És clar, si em lesiono fent qui sap què durant el meu temps lliure m’agrada anar a passar les hores a urgències, fer amics a la comissaria de policia i posar denúncies, voltar pels passadissos dels jutjats per demanar un advocat d’ofici i passar un matí de nervis perduda pel jutjat d’instrucció número dos de Girona. És un gust poder fer tot això.
Va tenir la barra d’insinuar que els informes mèdics me’ls havien facilitat els companys de feina. Visca! Soc infermera des de fa anys, m’agrada la meva professió, admiro els companys i també m’agrada ficar-los en compromisos com els de mentir als informes.
A la recta final del judici va i presenta un àudio de l’agressió. Doncs si, a l’àudio com bé he expressat abans no se senten els meus crits o plors, només ell provocant-me i preguntant: “Què més se t’acut fer?” I jo exclamant: “Aquest inútil m’ha agredit”. No va ser suficient prova que jo sense saber que ell em gravava, confirmés el que havia passat.
Ja m’ho havien insinuat a la comissaria que si no hi ha fractures o morts, aquest tipus de denúncies per delicte lleu no arriben enlloc. Si voleu que us escoltin en un judici, procureu que mínim us hagin trencat la cara o amenaçat de mort. I recordeu que heu de poder demostrar-ho aportant proves vàlides. Tot plegat és una autèntica broma de mal gust.
La meva advocada va gosar preguntar-li quant cobrava i ell es va negar a dir les xifres del seu sou. Entenc que el sou d’un funcionari públic és “top secret”. No sé si era conscient del ridícul que estava fent.
I ja la traca final, l’Òscar al mentider de l’any, el que va tenir els santíssims ous de dir que tant sols m’havia agafat del braç, va voler que ens emocionéssim i sentíssim pena al dir que al tornar a Cadis hauria de cuidar del seu pare. Tot per evitar una sanció econòmica major. El gran problema de salut del pare resultava ser l’insomni. Un detall molt necessari quan senzillament et pregunten si tens persones al teu càrrec que depenguin econòmicament de tu per valorar la xifra de la sanció. No sé si les pastilles per dormir valen un ronyó o l’insomni del teu pare és més preocupant que el teu comportament.
I aquí segueixo onze mesos després de l’agressió, en espera d’una resposta al recurs d’apel·lació que vam interposar. A veure si el tornen a absoldre de tot i marxa per la porta gran amb la capa de superheroi.