Jornada completa

Un relat de: Mercè Bellfort

JORNADA COMPLETA


El canvi d´estació ja s´havia produït i així ho indicaren els termòmetres, la línea dels quals ascendia a 40º C. La forta humitat encara contribuïa més a notar una sensació d´ofec realment desagradable.
Era com per no sortir de casa i gaudir de l´aire acondicionat que li havien instal·lat recentment.
Però no va ser així; la Clàudia, tossuda com ella sola, va seguir al peu de la lletra el que li marcava l´agenda aquell 3 de juliol. Era dissabte i disposava de tot el dia per a ella sola.
Molt il·lusionada - perquè això no passava gaire degut als seus dilatats horaris laborals-, va optar per llevar-se d´hora i sortir de casa a fer totes les compres personals anotades des de feia dies.
Un vestit ample de cotó, ben fresc, unes sandàlies per deixar respirar uns peus disposats a recórrer la ciutat, unes ulleres de sol per evitar fer ganyotes i una ampolla d´aigua treta del congelador podien ser uns bons complements per ajudar-la a suportar aquella xafogor espantosa.
Era força jove, presumida i decidida a iniciar el llarg periple d´empalmar una botiga darrera d´una altra.
Va començar pel cap i va acabar pels peus; per tant, les bosses que anava acumulant a les seves mans roges com tomàquets portaven des d´un barret de palla, unes samarretes i uns shorts fins unes espardenyes molt extremades que aquell estiu s´havien posat de moda. Ah! El millor de tot: la compra de roba interior de seda colors "xampany" i negre que intimidaria qualsevol noi ben plantat per molt expert que fos en el tema eròtic.
Malgrat la suor i el cansament la Clàudia havia enllestit la seva llista particular.
A mitja tarda, quan les cames ja no l´aguantaven dreta, va decidir seure en una terrassa per satisfer la seva set. Es va engolir un refrescant granissat de llimona en mig minut.
De sobte es va adonar que algú li feia uns gests molt efusius amb els braços i la cridava pel seu nom.
-Qui serà?- pensà ella.
Era en Gerard, un amic de la infància, que feia un munt d´anys que no s´havien vist.
Van estar contents de retrobar-se. Se´n van riure de les seves imatges actuals que res tenien a veure amb aquells menuts cossos d´infants. En canvi les faccions de les seves cares eren exactes tot i que començaven a reflectir una certa maduresa, segell impecable del pas del temps.
La terrassa es va convertir en un punt de trobada inesperat fins aquells moments. Els tendals els protegien del sol i s´hi estava força bé.
Com era d´esperar a l´inici de la seva conversa van recular uns quants anys. Tenien uns deu anys i compartien la mateixa classe, els mateixos companys i, és clar, els mateixos professors.
Va ser inevitable recordar la Rosalia, aquella mestra amb ulleres de cul de got que no veia un borrall, però tenia l´oïda molt fina.
- Nens- els deia-, ja podeu anar amb compte perquè la vista no ho és tot en aquesta vida. Tinc unes orelles més fines que qualsevol rat-penat. O sigui que alerta amb els vostres comentaris… Aquí tothom calla i treballa.
Els dos amics recordaven també la quantitat de paperets que s´havien passat entre els companys dibuixant caricatures i escrivint un munt de bajanades relacionades amb la mestra.
Van passar llista també a la resta de professors, els quals sortiren més ben parats que la pobra Rosalia.
Reien sense parar de qualsevol anècdota que els venia al cap. El temps passava però semblava que no tinguessin gaire pressa per deixar la conversa.
Fins i tot es van posar al dia de les seves activitats actuals.
En Gerard, gran afeccionat de sempre a la música, tocava la guitarra i cantava en un grup que actuava els caps de setmana i a les festes majors dels pobles. N´estava content perquè es dedicava a allò que més li agradava.
La Clàudia, en canvi, que feia de passant d´un advocat treballava un munt d´hores diàries i no estava gaire satisfeta del seu treball.
- Tu necessites aire, distraccions, potser companyia…- digué en Gerard. Mira, per què no véns demà al concert que fem al Masnou? Segur que t´ho passaràs molt bé. Què me´n dius?
-Doncs, no et dic que no, és molt possible que m´hi arribi.
Caram, si que ha donat de sí el dia!- pensava la Clàudia de tornada a casa. Se sentia plenament feliç. En el fons sabia que l'endemà s'hi arribaria i ben segur que entre ells reneixeria aquella amistat encetada uns quants anys enrere.
En Gerard, per la seva banda, també se n´anà content, entonant una de les cançons del seu repertori musical.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer