Jo sóc una persona formal

Sóc una persona formal i gran. Em presento així , perquè em conegueu bé, abans de passar a explicar-vos un fet que em va passar una Nit de Cap d'Any.

Sóc viuda, però encara formo part d'un grup de matrimonis amics, amb qui continuo compartint festes i vacances. Aquella nit, ens havíem de trobar, com sempre, per celebrar junts, el que en diem "sopar de traspàs d'any".

Estàvem citats en una masia a no gaires quilòmetres de la nostra ciutat. Jo tinc cotxe, però la resta del grup, que solen actuar en pla protector envers mi, van decidir que en una nit així no havia d'anar sola i que una de les parelles passaria a recollir-me a casa. I així ho van fer.

Us estalvio els detalls de la festa, que va anar tan bé com era de suposar. Vam menjar i beure (moderadament), vam riure i ens ho vam passar bé.
A l'hora de tornar a casa, anàvem tres en un cotxe. En Joan feia de xofer i l'Anna i jo anàvem al darrera. Pel camí vam trobar molts cotxes, amb música a tot drap, atapeïts de jovent i amb una conducció no massa correcta, cosa que anàvem comentant amb els criteris propis de gent gran vers la gent jove.

Arribats a Sabadell, jo vaig dir que em podien deixar al cantó de casa, ja que per anar-hi directe, cal fer una bona marrada. Però, ca! Ni pensar de deixar-me caminar sola ni 20 metres en una nit així. Qui sap amb qui em podia trobar!

Ja quasi davant de casa, mentre s'iniciava la maniobra d'aparcar, jo volia obrir la porta del cotxe i no ho aconseguia. Estava encallada, així que vaig començar a gesticular per passar per sobre de l'Anna i sortir per l'altra porta. En Joan insistia que la del meu costat havia d'anar bé, i encara amb una mà al volant es va girar enrere, provant d'arribar a la porta amb l'altra mà.

Llavors es va sentir un fort soroll i un crit... ens vam quedar com petrificats en les estranyes postures que teníem... de seguida, algú va trucar als vidres i un noi amb cara d'enfadat va cridar:

- Ei, iaios, quan acabeu de fer malabarismes, traieu els papers del "parte" que m´heu trencat un llum i aixafat el para-xocs!

Resulta que havíem topat pel darrera amb un cotxe que estava aparcat, a les fosques, i amb una parelleta dintre. Vam aconseguir sortir del nostre, no sense dificultats. A mi, poc acostumada com estic a calçar sabates de saló, que m'havia posat només en honor d'una nit de festa, se'm va enganxar un taló no sé on i es va trencar.

Mentre tant la noia plorava, el jove cridava i aviat van aparèixer, com per art de màgia, una parella d'agents motoritzats que devien estar fent una ronda de vigilància. Amb to mofeta van comentar:

-"Què, de fiesta, eh?"

Tots plegats devíem fer tan de soroll que s'anaven obrint les persianes de les finestres del bloc de pisos on visc. Jo vaig desaparèixer de l'escena tan aviat com vaig poder i en pujar l'escala de casa, amb una sabata al peu i l'altra a la mà, vaig veure que hi havia alguns veïns als replans, tots amb cara de son. Jo els anava dient avergonyida:

-Perdonin, perdonin, no ha passat res, no ha passat res...

Crec que des de llavors, la meva fama de formal ha quedat una mica, mica, tocada.