Jo he sigut dolent, però... ja no ho sóc!

amb un mateix, sembla que és un dels més durs de dur a terme. Tampoc sabem si malgrat la duresa, hi ha rigurositat en el que finalment admetem. Vull dir que probablement, quan hi ha una certa reflexió i som capaços de mirar endins, és possible que només estiguem a mig camí entre l'engany i la honestedat. Sigui com sigui però, ser a mig camí sempre deu ser millor que no haver-lo iniciat.
M'agrada la reflexió que en fas i el monòleg intimista on el protogonista hi aboca inquietuds que el fan mirar cap endins i reconèixer el munt de disfreces que el nostre cervell és capaç d'elaborar per a justificar els nostres actes. Una bona reflexió, gràcies.
Una abraçada

Ens queda un camí molt llarg per arribar a ser allò que ens pensem que som, éssers "racionals"! Ens hauríem de dedicar des de petits a aprendre tècniques per ser-ho. Ens dominen els instints, com et comenta el company Helènic Glauc, l'egoisme, l'exaltació de l'ego, i tot el seguit de sentiments que no ens deixa créixer, evolucionar. El que dius de parar i reflexionar és molt interessant i és la base de les tècniques de meditació. Només amb aquest escoltar-se a un mateix, en silenci, parar tots els pensaments que ens disfressen la realitat i ens la dibuixen tal com nosaltres la volem veure i no com és, ja podríem avançar en el coneixement d'un mateix i en el respecte als demés.
Un bon, sincer i intel·ligent exercici. Tant de bo fóssim tots capaços de reflexionar críticament sobre els nostres actes i ens queixéssim menys el que fan els altres. Jo crec que el que ens ha motivar és l'aprenentatge per ser millors i només d'aquesta manera podrà avançar el món, segons el meu punt de vista.

Una joia, felicitats per la reflexió!

Xantalam

En primer lloc, cap a totes les crítiques, perquè encara que siguin expresades amb un llenguatge més o menys correcte i cortès, totes poden ser útil a qui vol aprendre.
En segon lloc, prego que els comentaris respectin les diferents religions tan com les diferents opinions polítiques, perquè tots tenim les nostres subjectives opinions sobre cada afer i, al cap i a la fi, el respecte, base de l' entesa social, es basa tant en saber rebre crítiques com en fer-les sense que siguin ofensives.

No crec que l'instint sigui sempre negatiu, al final filtrem tant que també li anul·lem la part positiva. Sobre el text, felicito l'autor pel seu exercici de reflexió, al començament sembla una mica fals, com per anar omplint, però a mida que avança el trobo cada cop més sincer, me n'alegro que l'objectiu no hagi estat només ajudar la gent si no a un mateix.

Em considero cristià, però no catòlic, ni evangelista, ni pertanyo a qualsevol d' aquestes sectes que s' han dedicat a trasgiversar el missatge de Jesus en benefici propi amb major o menor descar.
Quan l' emperador Constantí va decidir que la religió romana seria el catolicisme, es va assegurar de triar adequadament els evangèlis que més convenien per presentar la imatge de Jesus més propera als seus interessos.
Jo crec en el meu Jesus, el duc a dins i no necessito llegir evangèlis, com a mínim, massa subjectius per a entendre'l. Tot el que ell predicava era amor. Paral·lelament, com que tots aquests afers es basen més que res en la fè, concebo Judas com el millor deixeble, l' únic capaç d' entendre prou la voluntat divina com per, coneixent-ne les nefastes conseqüències, dur-la a terme. No crec que es penjes, com a molt em creuria que el penjéssin.
No tinc res més a dir sobre aquest tema, però ara crec que queda més clar qui era, per a mi, Judas.

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: "tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats" La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.
Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: "inconscient", esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que el usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més "animal" de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el "jo" conscient. I en definitiva serem més humans.

Un bon relat com auto-diagnòstic i auto-reflexió compartida. I em provoca a posar-hi cullerada, amb el teu permís.
Tu, Jo, les Persones, no som bons ni dolents. Potser som una barreja amb unes manifestacions, segons els moments que anem vivim.
El tema decisions és molt interesant. A mi, m'ajuda, tenir present i ho aplico, que gairebé mai hi han decisions finals.... sempre després d'una decisió puc decidir un altre, tot separant els seus efectes de la decisió triada.
Jo he canviat el mot "egoisme" per "autoestima".

I en especial una bonica novel·la seva: Siddharta. Allà fa més o mens això. Siddharta és un sant hindú venerat i respectat.
Quan escriu les seves memòries, ve a dir: ara em veieu com un home sant, però vaig ser dolent. És un text bell i commovedor. La gràcia és que comença per la bondat i deixa la maldat per al final. I així, quan acabem de llegir, ho fem resseguint el mal.
Possiblement les filosofies i les religions orientals superen la puerilitat de la cristiana (per exemple) que ens pina un cristo bo quan té molts punts febles que no reconeix. Perquè com un nen, pretén que tot és bondat. Que no ha fet mai mal a ningú.
Potser això és el que permet al senyor(a) Ratzinger presentar-se com una bona persona, quan és obvi que no ho és. O allò que fa que un tal Escrivà de balaguer ascendeixi a sant (i de passada facili l'apostasia de molts, que ja no suportem tan de fàsctic que ens fan els catòlics i la seva irredempta doble moral).

En tot cas, el teu text és bo en tant que em fa pensar en bones lectures. Felicitats!

gramaticalment.
L'estructura del relat esta força bé en la seva distribució, i en el seu missatge. El títol el trobo encertat i adient, enganya i dóna pistes del que ens vols dir.
De fet, ens tens enganyats constantment, però m'agrada el que intueixo què hi dius. L'egoisme dins d'aquest món tan nostrat de les lletres, es veu altament representat en aquest microcosmos que habitem, i sé que em faré enemics si llegeixen aquestes paraules, però em remeto a la teva darrere frase, fàcil potser? Doncs hauríem de fer tots exercicis com el teu, exercicis d'humilitat, i ventar-nos menys del que ens diuen i com ho diuen. Hem de donar ales a la ficció, com tu bé dius, a la teva manera, jo ho vull dir més clar, menys bajanades i més gaudir del plaer de la lectura i l'escriptura, comenta'm si ho vols, però no n'estàs obligat. Però no deixis de somiar, escriu, i sigues crític amb tu mateix, llegeix, aparca el relat i torna a llegir, rellegeix i quan ja no sàpigues si t'agrada o no, publica'l. Després aguanta el xàfec de comentaris, bons o dolents.
Jo no vull administrar justícia, perquè estic segur de no ser just. Els administradors son gent que es dedica a xuclar la sang a aquells que no saben fer una cosa concreta, i per això aquells pobres ignorants busquen a un administrador que els faci la feina que ells ignoren, això no els fa millors ni perfectes als professionals, sols son uns administradors, un exemple... els polítics; prou clar?
El que sí puc comentar-te, que no jutjar, és que potser et caldria utilitzar el corrector que et faria esborrar aquests errors gramaticals, tan banals.
I ja saps, tu no ets ni bo ni dolent, sols diferent.

Rep una abraçada, i dispensa el rotllo.

Ferran

Abans escrivia poemes. No ho vaig deixar, els meus gustos van canviar. Ara, mai he sapigut escriure un poema sense haver sentit mai el que estava escrivint. Els poetes disfrassen els seus sentiments del que els plagui, però mai deixen de ser seus. Si el poeta no sap estimar, el poema serà bonic, però no transmetrà amor. La màgia de l' artista és comunicar sentiments.

Sí és cert que, de tant en tant, tinc malsons i que pateixo perquè apareixen situacions que m'han fet mal en altres temps però això no succeeix pas cada nit, sortosament. Jo sóc una persona vital i optimista, de fet a banda d'aquest poema un xic dramàtic, el que més m'escau és escriure relats humorístics, com els que penjo a R.C. Ah, i una altra cosa, els que escrivim poemes inventem molt, no sempre el que diem ens passa a nosaltres. Gràcies. Petons

És broma, eh? Jo, el que veig és que t'esforces per ser-ho, que això ja és un bon començament,
i que intentes superar-te, que això és el que compta. I vigila! que el ser massa, massa BO no és gens, gens BO. Petonets
Ara seriosament: és un texte molt ben escrit i amb profunditat.

I tu? Ets egoista o només ho fas veure?

La veritat del amor:
és dolor,
és passió,
és desconsolació,
és foc, és gel...
pel meu cor...


Si encara que t'estimi, t'odio
i encara que t'odii, t'estmo,
quan pararé de sufrir?


*saida*

i m'encanta. Ser viva i veure la veritat de les meve paraules, encara que facin mal. És lo millor que hi ha. No em menteixis!