It's late, it's late it's late,...but not too late

No hi ha res atzarós, ho torno a dir,
el moviment no l'hem marcat nosaltres,...
Som en l'espai, lliures,
no podrem canviar mai la trajectòria.

I així units l'un a l'altre em dius
que no em vols tot fent vana retòrica:
segueixes aquí amb mi,
el teu posat fa estranya la paraula.
.
I som, en moltes coses tan distants!:
vaig tenir molta pressa per sortir
i vaig nàixer als vuit mesos,
tu no volies fer-ho.

No hi ha esquerdes en la teva mirada
frontal en canvi jo fa temps que ser
que significa la paraula poc.

No deixo que t'estavellis,
sense arribar a contradir-te en excés.
De vegades m'equivoco
I el teu to agosarat no és malaltís.

Tota veritat ets forta en el teu cos petit,
El teu pensament avança lent
removent al seu pas tots els obstacles
en línia recta, capa la meta que tens
amb gran desgast:
No vols tenir una mica de vida
sinó una vida plena o una mort.

Sona el telèfon, prou sé que ets tu,
el teu to de veu em diu, ja abans
de cap missatge, tot el que vull saber,
el que necessito saber.

I és cert que vols una vida plena
l'argument s'aguanta, però jo sóc aquí
amb el meu propi to de veu dient-te
la meva veritat, que tu entendries
sense sentir ni tan sols les paraules.

No hi ha res atzarós.
No hi ha esqueixament que ens mogui,
simplement un és la meitat de l'altre.
Quelcom profund, atàvic, salvatge
ens uneix, que no exclou el dolor més profun,
i continuem girant,
cap a un fi que no sabem que ens hem marcat.

És veritat doncs: música i ball
són de lluny anteriors a les paraules
i el verb les acompanya i no canvia.