Intervenció desafortunada

Un relat de: Mercè Bellfort

Cada dia agafaven el tren a la mateixa hora del matí i baixaven a la mateixa estació.
Aprofitaven el temps al màxim: ell obria el seu PC i començava la jornada laboral abans que ho fessin els seus companys. Ella corregia els darrers exàmens que havia de lliurar als seus alumnes al cap d´una hora i mitja.
Tots dos eren del mateix poble i treballaven a la gran ciutat, Barcelona, però el seu intercanvi de paraules es reduïa tan sols a un "Vinga, torne-m´hi" a la pujada del tren i a un "Que vagi bé" a la baixada.
Eren els desitjos típics que acostumen a fer les persones conegudes de vista amb un mínim d´educació.
Massa formals i seriosos per les edats que aparentaven, diríem al voltant de la trentena.
És clar que no sabem si les seves vides privades estaven consolidades i tots dos ja gaudien de les seves respectives parelles.
És per aquest motiu que em vaig proposar no treure´ls els ulls del damunt, ja que era jo mateixa qui també viatjava diàriament en aquell tren.
I és que jo, com ells, anava per feina, per doble feina. Us explico: en realitat jo em desplaçava per anar cada dia a Barcelona a cuidar les meves nétes mentre els seus pares treballaven. Ara bé, he de reconèixer que tenia la mà trencada fent una altra tasca. Quantes parelles s´havien unit mitjançant la meva intervenció? M´apassionava l´art de provocar contactes entre determinades persones.
Per aquest motiu tenia unes ganes boges de veure si algun dia podria trencar la monotonia d´aquella jove parella i aconseguia els meus propòsits...
Així, doncs, procurava asseure´m a prop d´ella i observava la gran concentració en els papers que tenia damunt la carpeta. Corregia en boli verd i posava notes força altes. Era fàcil endevinar que era professora de Matemàtiques i que gaudia exercint la seva professió.
Després de molts viatges observant la mateixa pel·lícula em vaig atrevir a ficar el nas on no em cridaven i vaig preguntar-li si era professora (cosa ben evident). Ella, tota educada, em va respondre que sí i afegí que anar a treballar en tren era el millor descobriment que havien fet tant ella com el seu marit.
-El seu marit?-, vaig respondre jo, tota sorpresa.
-Sí,-em va dir ella-.Miri, és aquell jove del seient del fons que té els ulls clavats a la pantalla de l´ordinador.
-Ah, caram! Així que aquell jove és el seu marit. I com és que sempre s´asseuen separats? És força estrany, oi?
-Nosaltres creiem que aquesta és la millor pensada que hem tingut. A casa sempre estem enganxats com a paparres- és clar que fa poc que som casats!- i la millor manera que veiem d´aprofitar el temps és separar-nos mentre viatgem. No creu que és una idea fantàstica i molt pràctica?
Dissimulant com podia el meu astorament se´m va ocórrer dir que realment eren una parella ben original. També em vaig sincerar amb ella i li vaig confessar els meus propòsits.
-Mai no m´hagués pensat que la meva fama de "Celestina" se n´anés en orris- vaig desfogar-me.
-La intenció ja era bona- va comentar la jove-, però em temo que aquesta vegada ja s´ha trobat amb la feina feta.
-Sí, és clar- vaig afegir-, i segons diuen: "Feina feta no fa destorb"…
-No s´amoïni- ja es trobarà en altres situacions més favorables. Em sap greu, senyora.
-Doncs, a mi també me´n sap, francament. Ara bé, estic contenta de comprovar que ni la meva vista ni el meu olfacte no m´havien enganyat gens ni mica. El jove amb qui m´havia fixat és el que precisament ja té a la butxaca, dit barroerament. Bé... segueixi treballant que la propera estació ja és Pça. Catalunya. Ah, per cert, saludi al seu marit de part meva...És una persona molt atractiva!
-D´això no en tinc cap dubte. Que tingui un bon dia! D´aquí al vespre encara pot tenir una segona oportunitat. Bona sort!- s´acomiadà somrient-.
La dona se n´anà amb la cua - o la vergonya- entre cames. No era el seu dia... Però el cuquet se li movia per dintre. Hi tornaria...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer