Inside me

Visc immers en un canal d’aigües putrefactes, negres i llefiscoses, infestades de mosquits, de rates mortes flotant amb cucs devorant-les, nenúfars pansits pels microbis granulats que naveguen amb bombolles d’aigua pudent... És allà on hi ha els cabells de la meva estimada, morta ja pel varí de la bruixa, al voltant, clapes de dol i remordiments.

Malgrat tot, hi ha una petita veu d’aigua pura, una aigua que repel•leix tot el podrit. Victoriosa il•lumina el camí cap a la desembocadura, un lloc d’unió mai vist però on molts i posen esperança... una visió de futur.

Un vent gelat em ressegueix l’esquena estremint-me tot el cos, però lluny d’allí sento la càlida melodia d’un violí que lluita, ferotge, contra el vent. A l’horitzó, una muralla foradada em permetria fugir, però no puc, la Putrefacció em té agafat, no em deixa anar i fluir cap a la llibertat.

Passen les hores i arriba un tronc, un bri d’esperança per no ofegar-me, m’hi agafo, i una vegada a sobre vaig navegant pel canal. En mirar l’aigua fosca veig el meu reflex, tot i que té vida pròpia... és l’altre jo que s’ha quedat presoner en pujar al tronc, té el rostre pàl•lid i els ulls negres, ja és tard, ja és mort, està agafat per les arrels d’arbres invertits que s’alimenten de la poca vida que li quedava.