In Memoriam

HOMENATGE A UNA PARELLA DE VILATANS DELS OMELLS DE NA GAIA

M.P.i V.

Fa anys, molts, tants com seixanta-set, que un xicot de divuit anys descobria un poble: era Els Omells de Na Gaia
.
El xicot, alt, prim, amb cara d'infeliç que no havia après encara a matar una mosca, era un soldat. Anava en un dels camions "katiusques", a peu dret, com tots els seus altres passatgers, un camió que feia caravana amb un quants més, camí -es deia- del front de Balaguer, a defensar Catalunya de les forces franquistes que havien començat el seu avanç per la nostra terra.
Un camió de soldats que van al front, i ho saben, és quelcom de molt seriós. Però els seus passatgers no senten el perill, ni la responsabilitat, ni la dignitat de la comesa. Són carn de canó que, alegrement, es dirigeixen on els manen, cantant cançons bèl.liques que els han ensenyat, i fent crits de joia per a manifestar-la al món, el món per on van passant, sumit en la més abstrusa de les desolacions: la de la misèiria d'un país en guerra.
El nostre xicot de divuit anys no canta. Pensa. Va carregat amb paquets grossos i una motxilla que li vessa de fardells, que no sap on podrà deixar. Les seves pertinences són més importants que la guerra, que ni sap quina cosa és i que, de moment, no entén.

La corrua de camions passa, ara, per un poblet. Se senten xiulets estridents, i els camions s'aturen. Els soldats, sorpresos, es pregunten què passa... i esperen ordres. Les ordres les reben els conductors dels camions, que es col.loquen on els manen. Els tinents fan baixar els soldats, els "formen", i els enuncien una aturada d'uns dies, per a fer pràctiques... Es repartiran pel poble, segons ordenin els sergents de cada secció


Al nostre xicot, que es diu Miquel i que baixa d'un món aliè al món en el qual ha de viure, li toca arrecerar-se en un trosset de terra d'un magatzem amb ferum d'herba en descomposició. La mateixa herba s'escampa per terra per fer de matalàs. En Miquel no entén que allò pugui ser -ni per uns pocs dies- un lloc per estatjar-se. Però ordena, tanmateix, al seu racó les seves múltiples propietats, es carrega la motxilla a l'espatlla i surt a fora del magatzem. A dins hi romanen molts altres nois, i molts homes granats, que tenen més ganes d'estirar-se a terra per descansar que conèixer el poble on són. De moment, tots plegats fan una enorme barrila, cridant, discutint i baratllant-se per futeses, que, tard o d'hora, es calmarà.

La vista del Miquel s'eixampla, contemplant cases a dreta i esquerra . Els seus ulls no comprenen, emperò, que unes cases puguin ser construïdes de tàpies, que totes siguin baixes, d'una o dues plantes, amb unes teulades de ceràmica del mateix color de la tàpia, ni comprenen tampoc que el poble no tingui carrers empedrats, ni una mínima mostra d'urbanizació, com ell creia que havia de tenir qualsevol llogarret, per petit que fos. Escull seguir per la dreta, com ho hauria pogut fer per l'esquerra, perquè ni a una banda ni a l'altra res no li crida l'atenció. A vint passes troba una casa amb la seva portalada oberta. Sota la llinda hi ha una home gran, encara jove, vestit com un pagès. El Miquel el saluda, com creu que és la seva obligació. I l'home li dóna un somriure de benvinguda. En Miquel se li acosta, i li pregunta, amb tota bonhomia:

-Com es diu el poble on som?
-Els Omells de Na Gaia, li contesta ell.
-És de l'Urgell, oi?
-Del Baix Urgell.
-Sembla petit i humil.
-I ho es. Però potser no tant com us sembla a primera vista. Fa poc, l'any 1910, tenia set-cents cinquanta habitants. Però la gent se'n va. Ara devem ser poc més de cinc-cents. I aviat... qui sap...si aquesta guerra dura, aneu a saber quants de nosaltres quedarem vius...
-Jo, com deveu suposar, sóc un jove curiós. M'agrada veure pobles perquè mai no en veig, i saludar la seva gent... Ja em perdonareu... Vaig a donar una volta... Molt de gust en saludar-vos...
-Sigueu benvingut...

En Miquel segueix el seu camí, que no és cap camí: uns carrers que duen a més carrers amb cases iguals, d'igual color, tristes, pobres, sense una flor a cap portal ni a cap finestra, sense ningú més a qui poder saludar. En una travessia, creuant un carrer com tots, veu que al fons sobresurt un campanar xaparro que no invita a voler saber qui el va fer ni quan el van construir. Dues travessies més enllà. ja surt al camp i veu, a la llunyania, homes que hi fan feina. Sembla distingir-hi camps de cereals enfront seu, i vinyes a la dreta i, més enllà, oliveres i ametllers. Al fons, presideix el paisatge un turó, que uns dies després sabrà que es diu Solans. Dóna voltes d'ací d'allà, no li arriba interès per a res. i sembla que la tristesa se li vulgui encomanar. Decideix retornar al seu cau.

De retorn, passa pel casal on hi havia l'home a qui abans havia saludat. Ara encara hi és, assegut a una cadira de bova, i li fa costat una dona, asseguda també a una cadira com la d'ell, fent alguna cosa semblant a la mitja que havia vist fer tantes vegades a sa mare.

-Ja us heu cansat, jove? -li pregunta l'home mentre el xicot passa, una mica empegueït perquè no sap com reprendre la conversa, com desitjaria.
-Cansat, no. Fastiguejat dels pocs alicients que he trobat per entretenir la mirada.
-La meva muller, aquí present, m'ha dit abans, quan us ha sentit, que semblàveu, per la veu, un bon xicot. Qui sou?
-La dona s'aixecà, anà a cercar una altra cadira i li oferí.
-Seieu. Enraoneu... i us distreureu- li digué.

-Hem pregunteu qui sóc? Una ànima en pena, això és el que sóc.
-No us entenc, jove...
-Un home que no sap el seu destí, que no comprèn la humanitat que l'envolta, per qui la vida es converteix exclusivament en una supervivència... ¿què és, sinó?
-Qui éreu abans?
-Abans de venir cap aquí era un caporal d'aviació, encarregat dels combustibles dels avions que arribessin al camp on era destinat: Esponellà, es deia el camp, a prop de Banyoles. Mig any d'espera sense la visita d'un sol avió, és molta espera inútil. De manera que em vaig decidir a fer la meva vida particular. Em llevava amb la diana, esmorzava amb els soldats, i sortia a pintar... Sí. Ho enteu entès bé: a pintar. A l'oli. Unes teles que reflectien els paisatges del meu entorn. Algunes les vaig regalar, però les darreres encara les duc a coll, perquè no els he pogut entregar a ningú...
-Ho he sentit bé, això? Aneu al front amb un bolic de pintures?
-Sí. Les he deixat on dormiré. Si vós fossiu tan amables com per acceptar-me-les en préstec, us les deixaria fins que pugui tornar a cercar-les.
-Aneu-les a buscar i deixeu-me-les. Nosaltres ens en farem càrrec.

En Miquel es va sentir agraït d'una gent tan bondadosa. Anà cercar les teles -potser quatre o cinc- i les diposità a terra, al costat de les cadires on seien els vilatans. Ella, la dona, les recollí amablement i les entrà a la casa.
En Miquel, creguent que no li quedava gaire temps fins a sentir la trompeta de "fagina", el toc d'anar a taula, i que les coses que tenia ganes de dir eren massa per tan poc temps, s'acomiadà amb aquests mots:
-Demà tornaré, si no us sap greu, per dir-vos qui sóc... allò que m'heu preguntat...
-Fins a demà, doncs, jove...
L'endemà al matí en Miquel fou entrenat a obeir ordres, amb tots els altres "mossos" (com en deien els manaires, dels soldats), suant per no fer res. I esperant i fent veure que feien alguna cosa, arribà l'hora de dinar. La tarda era lliure. I ell, un cop dinat i descansat, s'acostà novament a cals vilatans recent coneguts.

-Trucà al seu portal, que avui era tancat, li obrí la porta la muller, i el féu entrar. La sala era un vast espai per a tot, amb una llar enorme i cuina immensa a un racó, i mobles de tota mena espargits per les parets. Hi havia alguna pintura penjada, però eren litografies de flors i de bodegons, i un parell de fotografies antigues, molt grosses, que devien ser avantpassats dels amos.
En Miquel, assegut, seguí amb la seva narració d'ahir, a prec dels amos.
-Abans de ser soldat, jo estudiava. El meu pare és un home pobre, rellotger d'ofici, i bon rellotger per cert, que creia , i suposo que mai deixarà de creure, en els racionalistes del segle passat. "¡De la misèria només pot sortir-se'n un home, si estudia, si estudia sempre, i arriba a tenir una carrera!", cIamava constantment. "Tu estudiaràs, Miquel, i els estudis et faran savi, venturós i acomodat. Que no deixis mai d'estudiar me'n encarrego jo!" I tant se'n encarregà, que jo he passat la meva vida davant dels llibres, estudiant, i sempre per ser el primer de classe, que altra cosa ell no hagués tolerat. I vaig fer el batxillerat, i ja he estudiat i aprovat el primer curs de Ciències Exactes, que vol dir Matemàtiques. De seure sempre all davant dels llibres he passat a fer de soldat. No he vist món, no sé que és la societat que m'envolta, i m'he trobat aquests darrers mesos parlant amb gent a qui no entenia, que no parlava per enraonar sinó per dir bestieses. No he trobat bondat, ni res més que egoïsme, i assumits tots els pecats capitals. La cultura és inexistent, i la societat selecta, la dels homes que pensen, és una minoria ridícula. M'enteneu?
-No del tot, jove. Però estudiar jo crec que és bona cosa si no es té un tros de terra que produeixi. D'altra banda, un pare mai us defraudara: sempre volem el millor pels nostres fills.
-Vós en teniu?
-Si. Un, i és a la guerra. Per ell, patim.

Els cinc dies que va passar la tropa als Omells passaren volant. El descans, amb marxes i pràctiques de tir, i l'aprenentatge d'una disciplina incipient, els valgué molt, i els ànims es confortaren. Les converses d'ern Miquel amb la parella d'omellencs que acolliren els seus planys, acabaren amb una profunda confiança, per no dir amistat. El seu acomiadament fou emocionant. Semblà que acomiaven un
altre fill cap a la guerra.

I la guerra seguí. I els sofriments seguiren. Els republicans van perdre la guerra. En Miquel l'acabà en un camp de concentració. Però l'avalaren i seguí lluitant per viure. La lluita, que foren els seus estudis, i el donar classes per viure, i sobreviure les malvestats, permeté que acabés la carrera.

Passaren uns quants anys. El xicot ja era tot un home, amb feines responsables i intentant acomodar-se a la nova societat, sobreposant-se a les dificultats de tota mena que li barraven el camí. Estudià més i obtingué el titol d'arquitecte. I seguí lluitant per obrir-se pas. La seva mare, una dona extraordinària, l'ajudà sempre donant-li els consells que necessitava la bonhomia del jove. El pare ja no hi era. Els havia abandonat, ell sabria les seves raons.

I arribà un dia que un truc a la porta, i el timbre que sonava, l'emocionaren en saber qui eren els que desitjaven parlar amb ell. Eren els vilatans dels Omells de Na Gaia que el venien a saludar!
La parella, una mica més velleta que feia deu anys, tremolà de goig en presentar-se. S'abraçaren, i la dona plorava. El xicot li recordava el seu fill, mort a la guerra. Ell, en Miquel, els oferí la casa, la seva ajuda si el necessitaven, i tot allò que pogué fer per ells. Enraonaren una bona estona, parlant d'aquells pocs dies que passaren junts als Omells de Na Gaia. S'explicaren les seves vides, conmoguts. I ells, els visitants, confessaren que la visita feta al "senyor" era una de les raons de la seva vinguda a Barcelona, tot i que no la més important, però que, tanmateix, havien hagut de fer mans i mànegues per a trobar el seu domicili.

S'acomiadaren novament. En Miquel es digué que aquella parella bondadosa mereixeria un homenatge per les seves virtuts. I, cosa més curiosa encara: ni en Miquel ni els visitants van recordar parlar de les teles que el xicot havia dipositat a casa seva. Si algun omellenc té penjada una tela amb un paisatge dels volants de Banyoles, que el conservi com a record d'una amistat d'uns dies d'un soldat il.lús i uns omellencs plens de bondat.