Ikigaï

Un relat de: Magda Garcia
Sóc aquí. Caminant cap al bosc. Sortir de la virtualitat m'allibera de les pantalles. I com cada tarda des d'aquest últim confinament els colors groguencs i les fulles humides sota els meus peus units a un cel de proporció incommensurable em permeten copsar la realitat. I em somric a mi mateixa, gaudint d'aquest moment ikigaï.

IKIGAÏ.

La vida mereix ser viscuda.

I recordo la meva infantesa en aquests mateixos paratges ara que les lleis no em permeten sortir del municipi. De petita els meus pares. Ara un virus. Malgrat tot em sento viva i feliç de poder-me moure i respirar lliurement dins d'un espai circumscrit. I quan algú s'acosta cobreixo el meu nas i les galtes perquè la meva felicitat perduri cap endins sota la mascareta. L'última peça que m'he fabricat per no perdre gens ni mica la meva creativitat.

Comentaris

  • En qualsevol circumstància[Ofensiu]
    Prou bé | 27-09-2021

    Ikigaï. M'agrada la paraula. La sonoritat i el que significa. Sempre es pot gaudir del que tenim, malgrat que molts cops, limitats com som, no en sabem! Esperança i il·lusió en el relat. Gràcies. Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: