Ideals de cavaller

-Hi havia una vegada un rei...
-¿Sempre hi ha hagut reis, avi?
-Em penso que sempre, Mireia.
-¿I qui són els reis?
-Uns nobles d'entre uns nobles que...
-¿I qui són els nobles?
-Els que volen manar, i saben imposar-se als altres que també volen manar.
-¿Molta gent vol manar, avi?
-Nena, si no pares de fer preguntes, no et podré explicar el conte que m'has demanat.
-Callo, avi... ¿D'on m'has dit que era rei, el rei del conte que m'explicaràs?
-Hi havia, deia, una vegada, un rei d'una illa gran que es digué Pretànica, i després Gran Bretanya, i després Anglaterra...
-Quan noms manllevats, oi, avi?
-Doncs, si. Perquè Anglaterra vol dir terra dels anglos, i Gran Bretanya vol dir una Bretanya gran, que no és terra de l'illa, sinó del Continent... i com que l'illa va ser envaïda successivament, sense parar, durant anys i anys per poble diferents... també es podria dir Gran Normandia, o Gran Escandinàvia, o Gran Saxònia, o Gran Escòcia, o Celta-terra...
-Em pensava, avi, que Terracelta corresponia a Hispània, que es fa dir Ibèria, i no era terra d'ibers.
-Ibèria, nena, era la terra que tingué una notable civilització que s'extengué per tota la costa est de la península hispànica -la faixa dels Països Catalans, per entendre'ns- de la qual va prendre nom tota la península, encara que, com tu dius, era una terra cèltica... Qüestió de prestigi, saps?...
-I el conte, avi?
-Segueixo. Millor dit: començo.


Hi havia un rei, a l'Edat Mitjana, que es digué Eduard, que era un model de cavallers, tant, com per tenir un fill que fou educat per ser model de tots els cavallers que mai han estat al món.
-I què era un cavaller, avi?
- Un cavaller, Mireia, era un senyor poderós i idealista que havia de posar tota la seva força i el seu coratge al servei del bé, un home que havia de creure que la seva primera obligació era esdevenir el protector dels dèbils i dels oprimits, un home que havia de tenir com a manaments sagrats el fer la guerra als infidels, sense treva i sense pietat, el no mentir i ser fidel a la paraula donada, el ser liberal i donar sempre a tothom, el ser valent davant de l'enemic, el creure tot el que ensenya l'Església, i, en fi, ser a tot arreu i sempre, el campió del Dret i del Bé contra la Injustícia i el Mal... Puc seguir, oi?...

- Deia, doncs, que el rei Eduard creia tant i tant en els ideals de la cavalleria que un dels objectius bàsics de la seva vida va ser tenir-los com a fita, i aconseguir que els manaments que he esmentat fossin escruposament observats pel seu fill el príncep, conegut amb el nom de "princep negre" perquè l'armadura amb què es vestia tenia un color quasi negre, potser per a distingir-se de tots els que podien dur armadura, els que la podien dut perquè eren nobles.
I passà que, essent Eduard rei, i molt jove, morí el rei de França, i moriren els seus hereus directes. Però ell, Eduard, era nét del rei de França, tot i que no fill de fill, sinó fill de filla, però iguament nét. I com a únic nét que era, va creure que ell havia de ser el seu successor i, per tant, el nou rei de França.
Així ho proclamà. Però els nobles francesos li negaren el seu dret, i nomenaren rei al nebot del rei Felip el Bell ( el rei que havia mort sense successió directa), nebot que es deia Felip de Valois. I el rei anglès Eduard s'enfadà i digué als francesos que si no l'acceptaven a ell com a rei legítim, els faria la guerra, encara que la guerra hagués de durar cent anys.
I com a cavaller que era, sostingué la seva paraula, i començà la guerra, una guerra que -encara que arribi a ser increïble- és ben cert que va durar cent anys, i que amb aquest nom es coneix.


Bé. El començament de la guerra no va ser així tan a les bones, sinó que com que Eduard, a més de cavaller, sabia alguna cosa de política, per fer la guerra es va assegurar, abans, unes ajudes de gent poderosa. Com , per exemple de l'emperador d'Alemanya, que estava barallat amb el papa Benet XII, que era amic del nou Valois de frança. I també dels flamencs, que tenien un duc que aconseguí expulsar perquè preferia els francesos als anglesos.
I ja tenim els escacs a punt, amb dos reis que volen guanyar la partida.
Passà, emperò, que els nobles francesos no volien ser peons, ni deien necessitar peons, perquè la guerra la saben fer els senyors nobles, i sols els nobles, que són els que entenen de glòries i d' heroïsmes. ¿Què sabia el poble -els peons- del noble art de la guerra i d'honor? Però el rei Eduard creia que els peons eren necessaris, per baix que estés el poble pel que fa a la ciència de l'honor, i els armà amb unes armes que utilitzaven els gal.lesos (un poble dominat pel poble anglès), uns arcs de molt abast, que podien ajudar-lo molt a tenir raó. Perquè ja se sap que qui guanya és qui pot dir que tenia la raó.

La guerra començà l'any 1339. Es trobaren dos exèrcits - l'anglès i el francès- l'un al davant de l'altre, a Picardia. I l'anglès esperà l'atac del francès. I el francès esperà l'atac de l'anglès. Però cap dels dos sabé com començar, i la batalla es va posposar per un altre ocasió. Com si tots dos reis haguessin procedit, aquell dia, a enrocar-se en el tauler d'escacs.

L'any següent, el 1340, es trobaren dues flotes -l'anglesa i la francesa- a prop de Bruges, a l'Esclusa. Uns dos-cents navilis anglesos i més de quatre-cents francesos. Els anglesos maniobren per a col.locar bé els seus navilis respecte del sol i del vent. Els francesos creuen que fugen i criden que "els covards abandonen" i miren com abandonen, sense fer res més que mirar. I els anglesos que se'ls acosten a tota vela, amb els peons armats de poderosos arcs, i que els aborden mentre els marins maniobren els vaixells com creuen que ho han de fer segons l'art de fer la guerra i matar enemics, encara que no siguin infidels, i siguin cavallers. La lluita durà nou hores. Els anglesos aconseguiren "el primer Trafalgar" de la seva història naval. Els vencedors explicaren els fets, i segons ells, moriren per les fletxes i les destrals de guerra, i ofegats, 25.000 francesos, i tan sols 4.000 anglesos. Amb la vergonya d'acabar amb la fugida de l'almirall francès, protegit per l'obscuritat, salvant trenta navilis.


El rei Eduard, en conèixer la victòria, envià una carta al rei de França desafiant-lo en "un combat singular" -com era de llei de cavalleria- però el de Valois no contestà. Tan sols manifestà que sabia que un vassall rebel havia gosat envair terra francesa, i que el sabria castigar com mereixia.
Tanmateix les lleis de cavalleria no regien en la guerra que feien els peons, dirigits per uns generals poc cavallers. Els anglesos saquejaren, i destruïren i devastaren de la manera més bàrbara extenses regions de França. De totes les terres dels nord francès, s'elevaven fumeres de pobles incendiats.
I els odis s'exacerbaren.

Però la guerra és cara, i els anglesos acabaven els diners i feren emprèstits, i esgotaren els diners manllevats. I la misèria s'extengué.

Eduard, tanmateix, encara pogué aconseguir uns diners per a seguir la guerra. I una matinada de l'any 1346, quan l'exèrcit anglès es trobava disposat en batalla sobre una colina de la petita villa de Crécy, aparegué al migdia l'exèrcit francès, i es lluità, i els anglesos aconseguiren una brillant victòria. Es va dir que el seu artífex havia estat el "Príncep Negre", que aleshores tenia setze anys, a qui el seu pare, el rei, allà mateix, al camp de batalla, un cop derrotat l'enemic, el va armar cavaller, com manaven els preceptes de la cavalleria.
I seguí la guerra. Els anglesos assetjaren i ocuparen Calais l'any 1347.
I arribà la pesta negra l'any 1348. I a tot Europa la gent moria, i moria... La tercera part de gent va morir. Anglaterra, que tenia quatre milions d'habitants, es quedà amb menys de dos i mig...
Horrors sobre horrors, perquè el conte, que és història, és negre com la història de la humanitat.
Tot i això, la guerra seguí.

L'any 1350 morí, els dies de la pesta negra, el rei Felip VI de França, i el succeí Joan el Bo.
A l'estiu de 1356, el Príncep Negre conduí les seves tropes vers el nord, amb la intenció d'unir-les amb les del seu pare, que lluitava a Normandia. Però el rei Joan s'havia decidit a presentar batalla. Amb les seves tropes, es posà a perseguir l'exèrcit anglés del Príncep. Aquest coneixia la superioritat numèrica de l'enemic, de manera que es retirà fora del seu abast. Però la cursa s'hagué d'aturar a Poitiers: els francesos els havien barrat el pas. I la lluita fou inevitable.

El Príncep Negre sabia que els francesos els superaven de cinc contra un. El rei Joan i els seus generals, segurs de la seva victòria, no podien esperar organitzar-se com haurien degut. Amb presses, l'exèrcit francès es dividí en tres cossos; el rei en persona agafà el comandament del més important. Amb ell es trobava l'oriflama, la bandera reial, envoltada de la flor i nata de la cavalleria francesa. Vint cavallers portaven una armadura igual que el seu sobirà per tal de desorientar l'enemic anglès.
Froissart descrigué el brillant espectacle. Les banderes i estendards voletejaven amb el vent, els escuts i les cuirasses refulgien als raigs de sol. Sobre el seu cavall blanc, el rei de França anava d'una tropa a una altra, dient als seus soldats: "No oblideu un moment el mal que ens han fet els anglesos. ¡Venjança per la vergonya i la misèria que han dut a França! ¡Lluita sense quarter! ¡Tan sols vull un presoner: el príncep!"
Pel Príncep N
egre, la situació oferia poca esperança. Havia caigut a la trampa. Fins al darrer moment, intentà enganyar la vigilància francesa per escapar-se amb els seus soldats. Però els francesos més propers, amatents, passaren a l'atac. Aleshores es produí una mena de miracle. Les formacions franceses es desbandaven, i en descendir el fragor del combat, es comprovà que els francesos havien resultat derrotats!
Un altre esquadró de cavallers venia a socórrer els vençuts, però ja era tard. "Endavant" cridà el rei Joan quan un cavaller cobert de sang li comunicava la tràgica novetat. "Endavant" cridà ," jo salvaré aquesta jornada morint al camp de batalla".
Però, de sobte, el rei fou envoltat d'un grup de cavallers anglesos. L'inevitable s'acabava de produir: el rei de França era presoner. El rei Joan entregà el seu guant a un cavaller i li pregà que el dugués al davant del príncep de Galles.
Tot el camp era ple de morts, especialment francesos. La victòria anglesa havia estat tan gran com inesperada.

Aquell vespre, el Príncep Negre donà un gran banquet al qual foren invitats els presoners francesos d'alt llinatge. Ell mateix atengué el rei i el serví, comentant que ell no era digne d'asseure's a la mateixa taula que un príncep tan valerós.


A la primavera de 1357, el Príncep Negre va fer la seva entrada a Londres, acompanyat de l'illustre presoner. El rei Eduard els va sortir a rebre. El rei Joan va ser tractat com un rei, com el que era: rebé com a residència un palau situat entre Londres i Westminster, on restà amb llibertat de caçar i divertir-se. Però no era lliure, i exigia la llibertat. Eduard hi posà preu: quatre milions d'escuts d'or, una xifra fabulosa.
"Però , Majestat " comentà un cavaller, humilment , al rei : "No és contrari un rescat d'aquest preu, a les normes de la cavalleria? Els manaments del nostre Orde de Cavallers, ens permeten posar tan alt preu d'or a l'honor dels nostres enemics?
Virtuós i esclarit Duc de Southernland: Teniu tota la raó, però en aquest nostre món, per damunt de l'Orde de la Cavalleria ...es troben els escuts d'or! "GOLD IS GOLD, my friend!.".
-Però els ideals de cavaller, Majestat...
-Prou!... Silenci!...

Les negociacions per fer la pau van durar d'un a dos anys. I al final, en el tractat es convenia que França pagava el rescat i que Anglaterra es quedava uns territoris que representaven dues terceres parts de França.
Però els súbdits de Joan El Bo no aprovaren un tractat de tal mena, i fou rebutjat. Eduard limità de seguida la llibertat del rei Joan, i es disposà a envair de nou el país vençut. Però el pillatge ara ja no donava de sí perquè el país no tenia de res. I l'heroïsme dels invasors, sense expoliacions possibles, ni robatoris, ni saquejos, es convertiren en necessitats, gana i fred.
Diplomàtic després de tastar la misèria, Eduard s'avingué a signar el nou tractat de Brétigny (1360), Segons aquest tractat, el rescat del rei es rebaixava fins a tres milions d'escuts - a cobrar quan es pogués pagar-, el rei Joan quedava lliure, i Anglaterra es quedava "solament" Calais i el ducat d'Aquitània. Tanmateix, en garantia de la cavallerositat francesa, tot i que no s'havia de posar en dubte, Eduard va exigir que la captivitat del rei Joan fos substituïda per la dos fills seus i un germà, que romandrien com hostatges.

Un fill, emperò, fugí. I el rei Joan es presentà a Anglaterra per retre's presoner del rei Eduard. Algú va dir que l'honor del rei i el seu ideal cavalleresc van decidir el seu gest. Però la gent maldient va insinuar que el rei va triar viure a Anglaterra, ben servit i ben tractat, abans que fer de rei d'un país empobrit, envoltat de fracassats... El fet és que es quedà a Anglarterra fins que acabà els seus dies, l'any 1364, a Londres.


Els ideals de cavaller, doncs, Mireia, pel què ens conta aquest conte, són aquells del començament. I figura que aquells són sempre els ideals dels governants. Però, com deixà dit un insigne tresorer anglés, anomenat Richard Fitznigel, del temps del pare del rei Eduard:
"Els reialmes, naturalment, s'han de governar mantenint les lleis, i amb prudència, i fortalesa, i temperança, i amb justícia, i amb quantes altres virtuts siguin aconsellables, per la qual cosa els governants han de ser els primers en practicar-les. Però hi ha ocasions en les quals les polítiques sàvies i efectives són més segures i ràpides si s'agencien amb diners."

----

-Així, avi, una cosa són els ideals i les virtuts que s'haurien de practicar, i unes altres les que es practiquen, oi?
-Sembla que sí, nena.
-I està bé, això?
o et sé contestar. Tan sols puc dir-te que el nostre món és aquest en el qual les coses són d'aquesta manera, i no de la manera que desitjaríem que fossin.