Hysteria

Agraeixo als companys l'intent de crear una "baralla" o discussió gairebé real pel que fa a la utilització de fòrum per generar adeptes. S'ha de dir que aquestes "flames" rara vegada són autèntiques; són una mica, una mica, com la cançó de l'estiu, que gairebé sembla música,...

Jo, particularment, trasllado opinions al fòrum i sé que alguns membres no els seran agradables de sentir, però ho faig, no per tenir raó (crec que per desgracia ja no podem sostenir polèmiques que tinguin el menor "bissantinisme"!) o per molestar, sinó, perquè en primer lloc, la literatura és una qüestió intel•lectual (i tots els que aspirem a dir alguna cosa per a que ens senti algú, ho som de fet, tot i que aficionats) i segon ("es triste pedir!") per pidolar un espai per a idees honrades que no tenen espai al mon. Un lloc on la informació és negoci o és una arma felipuig-ídica de violència del sistema contra la massa (o proletariat, com se li vulgui dir, en el qual hi sóm inclosos els que treballem si ens lloguen i quan ens lloguen).

En efecte, tan aquí, com al Pais Valencià, com al mon! hi ha una dictadura de la opinió amb aparença de llibertat de premsa. La aparença és que precisament aquí es pugui dir el que es pensa i la dictadura són aquell parell de tòtils que ens llegeixen el que diuen els mercats, àpat rere àpat. Gent – els que remouen les cireres, em refereixo ara - que tot i tenir dret a pensar el que pensen, la seva única missió en aquesta terra és entabanar per a que els mateixos de sempre segueixin al capdamunt.

Aviat en veure'm, però, de més grosses en el terreny informatiu, a tve i tv3.
Us recordo, de moment, que al nostre repressor particular, aquest home del garrot a l'esquena, l'han denunciat a Europa des de la Universitat de Barcelona. Ja ho va dir, ell mateix, un dia referint-se als incendis: "ho controlem tot, però el vent ENCARA no el podem controlar". però que us he de dir, si el que ens ha descobert que els pares són els reis està a l’ambaixada de l'Ecuador a Londres! Crec, sincerament que tots (vulguem publicar o no) hem de PENSAR: per què, i que no ho hagi de dir un marxià sense credibilitat, com jo.

Però jo no venia fer pròlegs, sinó a parlar-vos bé, d'una pel•lícula aparentment convencional, amb la seva musiqueta convencional, el moviment de càmera odiosament convencional, els decorats correctíssimament convencionals i els actors bons com sempre en l'escola anglosaxona, amb un argument senzill i explicat bé de manera senzilla (molt anglès, cada dia m'agrada més aquest país: no es allà on hi va haver una vaga de miners a cara partida amb aquets personatge thatcher? Encara recordo les piles de llibres a la desapareguda llibreria Foyles, per on vaig tenir el gust de passar-hi, plenes d'insídies fins als prestatges de dalt, contra el cap dels vaguistes, Scargill)
Doncs, sí, és d'aquelles pel•lícules el missatge de les quals no es mastega, va a parar al flux sanguini i al cervell, directament, ple de perfectes insinuacions pel qui les entengui, de metàfores que afecten als límits i als paràmetres amb que elaborem el nostre discurs, que van a parar a la nostra argumentació inconscient, al nostre argumentari inconscient.

Xocants imatges en les que dubtem si alguna vegada algú ha pogut disfressar més grollerament la realitat en que vivim i que convencionalment tothom accepti coma vàlides. Però ens podem respondre fàcilment mirant la tele i veient la continua manipulació dels continguts a la qual estem ja acostumats i donem credibilitat. No es pas tan difícil de desvetllar i denunciar, renoi! Només cal una mica de traça narrativa i no deixar-se entabanar.

Divertides imatges en les quals una diva italiana canta i fa el do de pit davant el tractament contra la "histèria" convenientment administrat per una ma experta. Sí, agradarà a les dones que es veuran reivindicades, agradarà als que perceben que la realitat social és clara (classisme, pobresa, desemparament) però es disfressada i que la maquinaria de l'estat també té una funció social clara de defensa de l'ordre establert i que no hi ha altra manera de tirar endavant si no hi posem quelcom de la nostra part! Tot explicat senzill, és a dir, sense que hi intervingui cap "pensador" d'esquerres per esgarrar-ho: unint la senzillesa narrativa de les dretes amb el concepte precís.

Sí, no es pot aspirar a tenir raó en les discussions, només hem de fer productes que expliquin el que ens passa, ben mastegats, correctes, per tothom,...hi ha pressa.

No puc deixar de mencionar el gran paper subtil de la germana de la sufragista: la germana més manipulable i feble, la perfecta filla. Com, la seva expressió, canvia a mesura que es desenvolupen els esdeveniments; l’expressió inicial, de satisfacció amb la pròpia sort al mon, es va convertint en una cara de dubte, de fragilitat, i al final de desencís, per remuntar cap a l’esperança...i la relació entre els dues germanes (amb boda esgarrada pel mig). Per això dic: es tracta d’una pel•lícula on no hi detalls producte de l’atzar.

Una delícia si no fos per l'odiós moviment simpàtic de la càmera i la musiqueta del co..ns! també simpàtica.