Huldah

1

A la nena li havien posat el nom de Huldah per tradició familiar. "Mustela nivalis" pels naturalistes, "mostela" per nosaltres. La mare va voler fer prevaler la tradició perquè ella, que era "ella" i que era grega, creia que ho havia de fer. El pare que descendia de cosacs, no ho volia perquè el nom no s'emprava vora el Don, i s'assemblava a un mot irònic que podria ser la riota dels russos, si un dia tornessin a la terra d'ell. Però això passava a València, un país molt allunyat de les estepes que voregen el Don i de les muntanyes del Peloponès.
El pare havia arribat a València no se sap com, fugint de la seva terra, tampoc se sabia per què, després de passar per Grécia, d'on sortí casat. Si algú li preguntava el perquè dels seus èxodes, sempre contestava escaridament el mateix: política. L'home era de poques paraules, però enèrgiques.
Qui, en canvi, enraonava pels colzes, era la muller. Quina meravella de dona era la grega senyora Pappaicònomus! Convertia la necessitat de parlar en l'art de la xerrameca. Bastava una paraula ben trobada per a fer esclatar la bombolla plena de mots que duia sempre a punt d'oferir a l'infeliç que la pogués aguantar. La dona no sabia espanyol -de català o del català que alli en deien valencià, no en sabia ni la seva existència malgrat parlar-ne força mots- no sabia rus, tot i que el seu amo i marit li parlava sovint en aquesta llengua; ni hom creia que sabés grec, malgrat confessar-se grega. Però com parlava la dona! Es feia entendre a base de trucs, crits, gestos i repeticions. I tenia raó sempre. I se li donava, per si un cas. Els coneguts l'anomenaven senyora Pappa, i com que la filla, la nena Huldah deia "papa" a son pare, la família de la senyora Pappa era coneguda com la família dels Pappas.

-Senyora Pappa! Quants dies sense veure-la! -es lamentava una veïna un dia que se va la trobar al davant, a plaça, i no va poder esquivar-la.

-Vostè bié diue! Da! Compra astronómica, o gastronómica... eso. Dia més dia. Jo, cuina, gusta, gusta. He! he!

La senyora Pappaicònomus era una dona rodona. Tot el dia menjava. I si algú tenia la debilitat de tractar el tema de l'astronomia, que deia ella, l'interlocutor rebia més conversa que la que hauria estat normal. I així va ser com la veïna l'hagué d'escoltar mitja hora seguida malgrat tenir pressa i feina de debò.

La senyora Pappa deia el que volia i feia el que volia, malgrat l'autoritarisme del descendent de cosacs. I com que era religiosa, d'una religió semblant a la catòlica, portà la seva filleta a les monges, perquè la nena necessitava disciplina i humilitat, virtuts que exigien allunyar-la de l'ateu del seu pare, el senyor Xòlotuleph.

Aquest senyor, el senyor de les incògnites - de procedència, de motius d'exili, de circumstància de casament amb una dona grega que algú havia insinuat que devia ser el rebuig de la seva comunitat, d'elecció de València com a ciutat de refugi- aquell senyor, dèiem, feia de professor d'espanyol, ajudant de catedràtic de llengües a l'Institut Lluís Vives de València, i en el qual havia d'exercir de titular per llarga malaltia del responsable oficial. No és que el senyor Xòlotuleph dominés l'espanyol, però com que se sabia que dominava sis o set idiomes i se sabia de cor moltes poesies de Jordi de Sant Jordi, d'Ausias March, de Roís de Corella, i mig capítol del "Quijote", el van contractar com a tapa-malalties de professorat, perquè en aquell institut, regit per un director desconegut, ningú no manava i la gent s'encomanava fàcilment de la malaltia que té aquells noms tan estranys com peresa, nyerra, o mandra-fastigosa. Accídia, pels erudits.

Les classes del senyor Xolo -com li deien els alumnes per abreujar- s'havien fet modèl.liques. Agradaven als deixebles, i convenien al Sr. Xolo (o, també, Pappas, pels íntims). Eren alternes, però intenses. La llista de l'alumnat, en poder del senyor Xolo, era d'uns trenta estudiants. I dia sí, dia no, per ordre alfabètic escrupulós, feia llegir Ausias March a un dels alumnes. Però el director desconegut va fer sentir la seva veu per amonestar al professor Xolo perquè la llengua d'Ausias March era una llengua provinciana. Havia de fet llegir "el Quijote", en tot cas, que estava escrit en una llengua universal! I el senyor Xolo, complint ordres, feu llegir "el Quijote" als seus alumnes. A cada un d'ells li tocava un cop cada dos mesos, més o menys. Els altres, aquells als que no tocava llegir, quan es cansaven d'escoltar, se n'anaven, mentre el professor Xolo dormia, fent veure que reflexionava, en una posició tan ben estudiada que, de vegades, ell mateix no sabia si reflexionava o s'havia realment adormit.

Amb aquest parell de progenitors, la nena Huldah Xòlotuleph i Pappaicònomus anava pel món amb problemes. No pels cognoms, que ningú no entenia ni sabia pronunciar, començant per la mateixa nena, sinó pel fet de ser com era: un aliatge de pare i mare. Xerraire, autoritària, i amb profètics dons didàctico-cervantístics.


-El Santo Cielo me ampare si yo no logro domarte!- cridava Sor Silvestre un dia que la nena es negava a recitar el que li manaven. -Repite conmigo! -Ignoti nulla cupido! Amèn!-. La nena, muda, es mirava la monja com si no la sentís. -Recitaràs cien Padrenuestros i cien Avemarías al cenar, delante de tus compañeras! Però el resultat no canviava: res de res.
-Ulda!
-Yo no me llamo Ulda. Jo sóc Juldaj, amb una hac al davant i una altra al darrera, hacs aspirades...
-Ulda! Levanta la palma de tu mano y enseñamela!
Un regle rígid i ample fiblà el palmell de la nena. Ni un esgarip. I una altra fiblada. I una altra. Les llàgrimes li corrien galtes avall, sense un gemec. Cansada de castigar-la, la monja, finalment, estirà Huldah cap al llit, sense sopar.

La infància de la nena fou, per ella, llarga, llarguíssima. No aprengué resignació, però aprengué hipocresia. No aprengué a raonar però aprengué a resar i a escriure amb lletra de monja. No aprengué a llegir, però aprengué a cantar. Gràcies a son pare, amb qui convivia durant les vacances, tanmateix, aconseguí saber de memòria el mateix tros del Quixot que ell sabia de cor, i tot el què faltava per acabar el capítol. Aixó ja fou molt, perquè pocs nens ni nenes del món poden fer gala de conèixer de cor tot un capítol de l'obra mestra de Cervantes, aquell en el qual el gran Quixot lluita contra els molins de vent.


2
Huldah, com tots els nens i nenes, tingué una infància. I com tots els nens i nenes que no es queden pel camí, començà la seva adolescència. Però aquest començament fou especialment dramàtic, perquè l'havia de viure sola, tota sola. No tenia amigues, ni amics, com no tingué pràcticament pare ni mare. La seva companyia eren les seves cabòries i les seves passejades i corredisses pels carrerons del barri vell de la vila, i quan podia, les seves escapades per les planes que l'envoltaven.

Fins que un dia l'escapada es féu tràgica. Topà amb una corrua de carretons de gitanos que, en veure-la tota sola, l'envoltà. Espantada, veié com baixava d'un dels carretons un home estrany, brut i barbut, calçat amb botes altes de cuir negre, vestit amb parracs negres, i un fuet negre a la mà.

-Puja a la carreta!- manà, assenyalant el carro escollit.

Era una companyia de titellaires que, de passada, feia negoci, si era el cas, recollint nens o nenes perduts. No és que els raptés en el mal sentit del mot: era - amb paraules del cap de colla - que els retenia uns dies per a veure si algú els trobava a faltar. En aquest cas els tornaven , naturalment, amb el consegüent agraïment dels pares desesperats. De passada, els provaven les seves facultats artístiques, i sobre tot, la seva voluntat de retornar a la seva antiga casa o la preferència de quedar-se amb la colla. Perquè, encara que sembli impossible als que no coneixen el món de la misèria infantil, no és gens difícil de trobar algun nen que prefereixi qualsevol destí nou - especialment si sembla divertit-, al retorn a un ambient hostil i miserable que sovint pateixen on s'han criat.

Aquest fou el cas de Huldah. Preferí canviar de família que seguir amb la que tenia, monges incloses, o potser, especialment, per les monges incloses. La colla de titellaires era una colla notable, de les que ja en queden poques.

Els primers dies, segurament per la novetat, Huldah quedà encantada de veure les arts i manyes de cada membre de la colla. Feien espectacle cada vespre en arribar als afores d'un poblet. El primer dia la van deixar d'espectadora, per a fer-li agafar confiança, se suposa, però al segon dia el manaire de respecte tingué una mena de conversa amb la nena. Li preguntà què sabia fer, i què li agradava fer, perquè en aquella petita tribu, per si no ho sabia, tothom havia de treballar. La diferència amb el món dels entorns, el dels "paios", era que ells, "els paios", treballaven en el què els manaven, els agradés o no, i aquí, ells, els gitanos, treballaven en el què els agradava.

- A mi, el què m'agrada és cantar, i ballar.

- Bravo!- comentà l'homenot vestit de negre. - Et provarem.

L'endemà la feren cantar. Un desastre! I la feren ballar. Un altre desastre.
-No serveixes per res! N'aprendràs amb els xiulets del públic que es pensarà que ets la pallassa de fer riure.

I, efectivament, la vestiren de pallassa, i la presentaren als públics... I ella pretenia fer veure que cantaria bé si deixaven de xiular. O que, fins i tot, podria ballar... Mentre la feien caure, i es convertia en la riota de la colla... Per la Huldah, la vida deixà de ser una rialla. La Huldah, en pocs dies, aprengué més de la gent, de com és i de com pensa -o com no pensa-, de les seves apetències i ambicions, de la maldat intrínseca al ser humà, més que en tota la vida que portava viscuda, tracte de monges inclòs.

3
Els pares de la Huldah estaven desesperats. Cercaven la Huldah per tots els mitjans, per tots els camins, i arreu toparen amb la indiferència de la gent a qui preguntaven. Ningú no sab
ia res, però és que, a més, semblava que ningú volgués saber res d'uns estrangers a qui quasi no se'ls entenia, ni parlant ni gesticulant.
Acudiren als diaris i gastaren diners posant anuncis. Ni cap Huldah ni cap Xòlotuleph ni cap Pappaicònomus interessaven a ningú. Que se les componguessin sols aquests immigrats de no se sabia on!
Segrest? No podia ser: n'haguessin tingut notícia. D'altra banda no se segresten els nens de la gent que no té diners per a pagar.
La policia tampoc aconseguí res de les seves perquisicions. Ni els múltiples rastrejos per descobrir alguna caiguda en avenc o alguna despistada dins una cova per aquella curiositat que de vegades tenen les criatures entramaliades...

Què fer? Pare i mare estaven desfets. No es pot perdre una nena bonament, perquè sí, perquè no torna a casa. Havia de ser en algun lloc. I calia descobrir-lo. Però passaren dies i més dies buscant, i esperant, i la nena no compareixia. Tanmateix, s'havia de seguir vivint... encara que sense ganes de viure i perdent tota esperança de recobrar la filla... La mare quasi embogí. El pare, després de molts dies d'absència, tornà a les seves classes. Sense que res fos igual que abans.
Els dolors -físics o psíquics- són difícil d'explicar i d'entendre, però hi ha dolors immensos que ni explicables poden ser. La mare, una dona que semblava vulgar, superficial, demostrà tenir un cor d'or. El dolor la transformà en una altra dona, no sols físicament, sinó de tracte i de conducta. S'aprimà i envellí. No parlava amb ningú excepte quan se li demanava alguna cosa, a la que contestava el millor que sabia, amb deferència i humilitat. I el marit, el políglota que ensenyava el Quixot com a símbol d'una nació que parlava valencià, ja no pretenia ensenyar. Donava tota la llibertat als seus alumnes, i els seus alumnes vivien les hores de classe del senyor Xolo a la seva manera, però respectant l'home aclaparat de qui sabien pla bé la desgràcia que patia..

Passaren dos anys i pocs dies més, des de la desaparició de la Huldah, quan arribà un dia faust. Un alumne del senyor Xolo, fill, com tota la família, de Ciudad-Real, havia anat a la festa major de la seva ciutat. I explicant el què havia fet i vist, comentava amb els seus companys de classe, rient com un boig, que allà s'havia parlat de les manies del senyor Xolo... volia dir de Cervantes i del Quixot, perquè la ciutat era la capital de la Manxa quixotesca. I mireu on arribava la sonadura del poble, que havien llogat una nena que era capaç de recitar íntegrament tot un capítol del Quixot! I la gent, esvalotada, aplaudia la lluita del Quixot contra els molins de vent, que d'això tractava el capítol que la nena recitava.

Les paraules de l'estudiant van arribar a oïdes del senyor Xolo. L'home empal.lidí. No podia ser que una altra nena, a més de la seva filla Huldah, sabés íntegrament de memòria el capitol vuitè del Quixot! No podia ser! Era ella, la seva filla, doncs, la que recitava el Quixot pels pobles de la Manxa...

Ho comunicà immediatament a la Guàrdia Civil. La Guàrdia Civil, amb incredul.litat manifesta, es comunicà amb Ciudad Real per quedar bé amb el professor tocat de l'ala, que per boig el tenien ja feia temps... I, oh sorpresa!, semblava cert que havia passat per la ciutat una tribu de gitanos, i que una nena gitana havia recitat alguna cosa d'un llibre conegut que parlava d'un altre boig.

El senyor Xolo no s'hi pensà dues vegades: agafà la seva dona, agafà un maletinet omplert cuita-corrents, anà a l'estació i demanà bitllets. Com si hi hagués línia directa i pogués arribar-se a Ciudad Real en deu minuts. L'espera l'excità. La dona plorava silenciosament.
El viatge durà dos dies. Llargs com mai. I, arribats, no els esperava pas a l'estació la tribu de gitanos per a fer-los-hi l'entrega oficial de la recitadora filla seva.

Reclamaren a la Policia i a la Guàrdia Civil. Res. "Aguarden".

Hagueren de fer cap a una fonda i esperar les noves que els facilitaria la guàrdia civil.

Tres dies d'angoixa que s'acabaren amb l'arribada triomfal d'una "pareja" amb la Huldah pel mig, feta una dona...

Emoció del pare, que comentava que el Quixot servia per alguna cosa més que per ensenyar la llengua espanyola. Perquè fou gràcies a l'esforçat cavaller que no havia atès els precs de Sanxo, i volgué vèncer els gegants transformats amb engany en molins de vent... Fou gràcies al seu heroi de les pesades lectures als estudiants, que ell recuperava la filla.
La filla, mig emocionada, mig molesta, ja mig gitana, tan sols preguntà si encara hi havia col.legis de monges a València.

Els gitanos no foren castigats perquè declararen que ells no segrestaren la Huldah, sinó que fou Huldah qui volgué fugir de la seva família i incorporar-se a la vida dels titellaires. Versió que corroborà la nena amb el consegûent desesper dels dos pares.

La Huldah no seguí al col.legi de monges. La Huldah seguí estudis cervantístics, i aviu és presidenta honorària de la "Asociación Cervantista Española", que té predicament arreu del món.


- o -