Homenatge al notable arquitecte Barba Corsini

OBRES I REFLEXIONS D'UN BON ARQUITECTE: BARBA CORSINI.

Francisco J. Barba Corsini va néixer a Tarragona l'any 1916. D'aquí a poc, doncs, farà noranta anys. Enhorabona per endavant.
Estudià arquitectura, com sembla que havia de fer-ho essent arquitecte i constructor el seu pare.
El títol li atorgà l'Escola d'Arquitectura de Barcelona l'any 1943, passada una infància i una adolescència normals, i una joventut marcada per la tragèdia de la guerra civil, amb uns estudis coixos, com ho va ser l'Escola d'aquells temps, amb criteris d'orientació neoclàssica i rebuig de tota idea innovadora.
Les primeres passes en la professió les donà formant-se enmig de la grisor artística que imperava al país. Treballava, perquè aquesta era la seva fal.lera, amb ganes de fer les coses bé, sense altre ideal que assumir la responsabilitat que s'autoexigia. Fins que, amb els anys -en pocs anys- obrí el seu esperit a la necessitat d'entregar-se a "quelcom que et sorprengui cada dia, que t'emocioni"... I l'autodidacte aprèn dels pocs bons exemples que sorgeixen al país, aprèn de revistes importants, extrangeres, que comencen a aparèixer per Barcelona, estudia cases que creu interesants, anota, arxiva ... i un dia pot veure Gary Cooper volent fer d'arquitecte a "El Manantial", la novel.la de Ann Ryand passada al cinema pel gran director que era King Vidor. I ell, ens diu , ..."comprengué del tot, aleshores, que, l'arquitectura era una cosa viva, sentida, que vivia en un moment en què es produïa un canvi de termps, de materials, de tecnologia, i un canvi d'art, que m'induí a lluitar a favor de l'arquitectura moderna". Era cap als anys 1953 : un bon arquitecte havia descobert el seu camí.

El llibre de Joaquim Ruiz Millet: "Barba Corsini, Arquitectura", editat per Galeria H 2 O (Barcelona, 2002), ens il.lustra, amb la seva magnífica presentació i els seus pròlegs, i amb unes reflexions de Barba Corsini sobre la seva vida i la seva obra, molt millor que qualsevol relatador podria fer. Al llibre, doncs, em remeto. I del llibre extrec aquests apunts de bona arquitectura i de bona filosofia de Barba Corsini, que ens diuen molt més que el que jo podria aportar per explicar com pensa -i sent- un excel.lent arquitecte, i un excel.lent pensador:

Els anys 52, 53 i 54 projecta i dirigeix Barba Corsini un conjunt de dues cases al carrer de Taven, 34. Ténen la seva façana de parets d'obra vista. Una senzilla faixa blanca separa els baixos del conjunt dels pisos. Les estances tenen balcons sortints al carrer. La resta d'obertures són finestres. Unes fines línies blanques separen els edificis del cel. Per dins, la distribució dels vestíbuls i dels habitatges admiren per la seva simplicitat i la seva lògica. Contra el costum, dóna categoria i dimensió a les estances, fent que les taules de menjar puguin ocupar un lloc secundari. Contra el costum, les vivendes no tenen passadissos. I neixen aquí a Barcelona les zones de servei, agrupant cuina, zona de planxar, d'estendre roba, i el dormitori de la minyona.
Reconec que l'arquitectura no es pot explicar. Però puc remarcar que aquestes quatre idees de Barba Corsini, aplicades a aquestes dues cases, s'extenen entre els professionals que investiguen com aconseguir el millor viure de la gent. Perquè el curiós és que la senzillesa i la lògica no sols són ben admeses sinó que atorguen a l'esperit la complaença que tan sols pot aconseguir-se amb el domini de la bellesa. És la lliçó del mestre Mies van de Rohe.

Els anys 53 a 55, Barba Corsini adapta com apartaments els racons de les golfes de La Pedrera, uns espais inicialment dedicats a mals endreços i safarejos, abandonats del tot. D'aquell conjunt de trasters en sorgeixen tretze apartaments que demostren com la qualitat de l'arquitectura i del disseny pot transformar qualsevol ambient. Els apartaments van ser posteriorment demolguts amb excuses insubstancials. Avui ja no hi caben lamentacions: qui vulgui conèixer el que es perdé, té el recurs de guaitar el llibre esmentat, de Ruiz Millet, el què hi diu, i les fotografies del qui fou mestre de fotògrafs, Català Roca.

L'enderroc d'una obra valuosa recorda unes reflexions del mateix Barba Corsini, quan lamenta cert tipus d'urbanisme que uns dies es va posar de moda a la nostra ciutat. Digué, en una ocasió: "A Barcelona estem fonamentant la ciutat, matant-la, potser pensant en concentracions humanes que en comptes de voler defensar la vida, volen defensar idees polítiques que no són perdurables." I en una atra ocasió: "S'està fent una Barcelona de ciment. Els espais asfalatats poden ser útils per a manifestacions, però estan deshumanitzats. ¿Com pot passejar un home per un espai de ciment?".

Eren els temps de construir "places dures" desmontant l'antiga Plaça Reial, per exemple, i una munió de placetes dels barris de la ciutat on els paviments de terra, sense graons, i uns bancs antics, les feien còmodes, convidant els veïns a seure a fora de casa i fer petar la xerrada a les comares dels llocs.

L'any 56 Barba fa la Casa Madrazo, Carrer dels Madrazo, 32. Segueix i millora l'experiència de Tavern, crea ambients interiors molt agradables, juga amb nous materials, i crea un nou tipus de barana, que seguirà emprant en cases successives i que permet caracteritzar les seves façanes, com es veu especialment als edificis Mitre.

Els anys 1956 a 1958, construeix l'edifici de l'Avinguda de Pau Casals, 7, cantonada Bori Fontestà. És una casa de pisos de luxe, amb la façana principal mirant al Nord, que Barba Corsini resol amb mestria, especialment pel que fa a la distribució dels pisos, amb una sala d'estar que és un model de bona arquitectura interior.

El projecte d'aquesta casa, ens permet dur aquí, ara, unes frases seves:
"Hem de conservar els records que enriqueixen la nostra sensibilitat, però no atendre'ns a una tradició que limiti la nostra lliure creativitat. La tradició no ha d'oblidar-se, però pot afeblir la imaginació. La rutina en jutjar una cosa, o la bellesa d'un objecte, o la raó d'una idea o d'una obra ha estat sempre, i és, un important obstacle a l'avenç i evolució del món. L'arquitecte ha de jutjar lliurement, sense influències estranyes ni teories establertes. Ha de creure plenament en les seves facultats i fer-ne ús. Cada edifici ha de ser inventat, no copiat. La idea es separar-se dels ismes, de les teories i de les tendències, per aconseguir, elevant-se, aclarir quina cosa és arquitectura i quina és la missió de l'arquitecte, per allò de Feijoo quan diu que "hi veu més una àliga que un exèrcit d'òlibes".

Això és, precisament, el que fa Barba Corsini a l'edifici Pau Casals: inventar, no copiar. L'invent de la sala d'estar on "viuen" els propietaris dels pisos de la casa, és únic i irrepetible. Llaor a l'arquitecte que sabé lluitar contra les tradicions que podien coartar la seva creativitat!

Esmentaré, encara, uns pocs edificis més del preclar arquitecte, si el lector m'ho permet, escollint-los entre molts d'altres d' interessants i significatius.

Tres cases contigües, del carrer de Muntaner, 516.
Xalet Pérez del Pulgar, a Cadaqués.
Cinema Vitòria a L'Hospitalet de Llobregat, al C. de Sta. Eul¡alia, 95.
I els Edificis Mitre, dels anys 1959 al 63, a la Ronda del mateix nom, números al 13.

Als edificis Muntaner, com en tots els altres, sorgeixen noves idees i noves característiques constructives. En ells destaca l'obra vista de color groguenc a fora i en parts de dins dels pisos, i unes terrasses contínues a les façanes, tancades amb una barana metàl.lica esmaltada al foc, amb jardineres alternes. Juga amb angles diferents dels rectes, i fa, expressament, racons on hom pot oblidar accidentalment la rígida geometria dels noranta graus. La jardineria, com quasi sempre, intervé en la decoració dels vestíbuls. I res més... excepte el bon gust, i la il.lusió dels bons ambients pensats per fer agradable la casa, on es desenvolupa fonamentalment la nostra vida.

El xalet de Cadaqués és una obra d'art. El descriu Anna Planella, l'escriptora, en un relat a la revista ART (nº 590) de l'any 1990. I el descriu el mateix arquitecte en un apunt de la trajectòria de la seva obra. El lector interessat en arquitectura, si un dia va a Cadaqués, que vagi a veure l'obra: tan sols puc recomanar això. No puc fer més que donar el consell de les lectures i el consell de la contemplació. L'art no s'explica: se sent.

El cinema Victòria data dels anys 1958 a 1961. Té capacitat per a dos mil espectadors. Barba resol tots els problemes que es donen en la construcció d'una sala d'espectacles: audició, visió, comoditat i atractiu ambiental. Tot aixó és difícil d'aconseguir alhora, i ell ho fa. I en dóna una lliçó. La llàstima és que les lliçons, moltes vegades, ni s'escolten, com es pot comprovar visitant altres sales d'espectacles de l'àrea barcelonesa, posteriors a aquest cinema, sense bona acústica, sense bona visibilitat i sense comoditat ni atractiu.

Les cases "MITRE" fan interessant l'inici de la Ronda del General Mitre. Daten dels anys 1959 al 1963. Constitueixen uns blocs d'apartaments amb serveis comunitaris, apart-hotel, oficines i locals comercials als baixos. És un conjunt de bona arquitectura i de bona organització empresarial. Els "apartaments tipus", composats d'estança, dos dormitoris, cuina i serveis, són modélics, no tan sols per la seva planta sinó per la pulcritud dels seus acabats. Aquest és un detall que hem de fer ressaltar: Barba Corsini no ha fet mai coses ni cases amb presses, sinó que s'ha esmenat sempre cuidant tota mena de detalls i de complements del bon habitatge.

I sinó, esmentant aquesta obra per acabar el relat, esguardem amb atenció la que jo, personalment, crec que es una de les obres més reeixides de Barba Corsini: l'edifici dhabitatges del Carrer de les ESCOLES PIES nº16, a Barcelona, construïda els anys 1960-61.

Passem per davant, aturem-nos a l'altra banda del carrer que fa cantonada, que es diu (si
no ho recordo malament) de Lázaro Cárdenas, i mirem cap al Nord. Se'ns presenta un espectacle: una casa. Solament una casa... però quina casa! Sols una planta baixa gairebé diàfana, amb una illa d'accés, vivenda de porters, i jardineria, quatre pisos amb dues vivendes per planta, i àtic amb sobreàtic combinats en dos duplex.
No la descric, com no he descrit cap de les cases esmentades abans. Vull precisar, tan sols, que en l'edifici es combinen tots els elements per fer una casa agradable, bona arquitectura i una bellesa singular. Arquitectura amb emoció, com voldria Barba Corsini que sempre fos aconseguit quan es professa l'ofici de construir. Enhorabona al mestre!