Historia de protestes...

Érem vides perdudes al món. Tothom ho sabia. Ja haviem decidit no ser dues persones. S'ens havia vedat la finestra a l'esperança, abocant-nos a una altra on tot era oscuritat i no hi havia llunes.

Després de tanta lluita, d'haver reencarnat l'esperit dels espartans, de recordar fins i tot la batalla de Les Termópiles, vam pedre. Esta vegada no lluitávem contra els perses a mans de Jerjes. No. Si així haguera sigut, encara tindriem la dignitat d'haver mort. No, no hem mort. Ningu mai escriurá a la nostra llápida una frase per recordar la nostra valentia a l'hora de lluitar. Cap persona s'estremirá com ho vaig fer jo al estret de Les Termópiles, on es llegia:

"Para't caminant, donçs ací jacem els espartans que morírem obeint les ordens de la nostra ciutat."

Nosaltres, a banda d'ells, hem sigut criats en una educació que respeta prou la vida. I no se si aixó esta ben fet. Jo ara desitge passar a l'altre món i descansar ja per fí. No se si la meua companya voldrá fer-ho. Ella te dos fills. Jo sóc un home prou sol. Em queda el meu pis i els meus llibres.

La Natalia i jo ens unírem en aquesta lluita per casualitat. Ens coneixerem a les portes d'una església. Els dos érem ateus i vam marxar al restaurant on es celebrava la boda del meu empleat, que per ser el seu cap, em va convidar al seu casament. Al principi tot va ser com sempre hi es als bars:

-Tu que demanarás?- Digué ella.
-El mateix que tu, no conec les especialitats del barman.- Vaig respondre mentre observava el tall del seu vestit.
-Que insinues?- Em pregunta, mirant on mirava jo, es a dir, el provocatiu tall del vestit.
-M'ho preguntes perque admire les teues cames o perqué estic intentar lligar amb tu?

Jo tenia 20 anys. Ella era major, però m'importava poc. Volia riure'm una estona de la meua manera de lligar. Era ben estúpida. Jo deia si estava lligant o no, i aixó l'unic que feia era espantar a les xiques, es a dir, pensaven que era un caradura i se'n anaven. Aquesta dona, madura, amb un bon cos, i una personalitat encara millor no es va espantar de res. És més, em va seguir el joc.

-Si no tingueres les mans clalentes, diria que eres un gelat, estas molt apegalós, pareixes que et desfaces.- Em provocá.
-Donçs, podries provarme a la boca, o soc un gelat que val la pena desperdiciar?
-Tranquil, que jo els gelats no els taste, m'agrada mantindre el cos, i hi ha plaers molt més satisfactoris...

Si no arriben a avisar-nos, no anem ni al posat de les fotos. Mentre dinávem vam deixar de tontejar, que ja era l'hora de parlar de coses serioses.

Ens vam donar compte de que pensavem el mateix. Hi havia que fer alguna cosa amb eixe assumpte. Seria molt difícil lluitar contra el que volíem, però ja haviem decidit intentar-ho.

Intentar fer fora la idea de que els cotxes acabarien amb la nostra vida, que haviem de tirar tot alló fet amb petroli no era una bona idea. Més que res perque vam començar furtant cotxes i cremantlos. Al seu lloc deixavem cartes a la bústia, explicant la situació, i va ixir en tot els llocs. De repent van escomençar a cremar-se mes coses, pero ja no érem nosaltres els que ho feiem. Uns piròmans volien afegir-se a la nostra causa. Van fer circular una cadena de correus electronics i cada nit es cremaven almenys 300 cotxes i unes 100 ambulancies.

A més a més, rebiem ingresos als nostres comptes bancaris. Tants que quan ens van tancar a la presó vam poder pagar la fiança. Vam ixir al cap de sis mesos. Estavem mes maltractats que els assasins. Ademés ens haviem assabentat que encara seguien cremant i cremant, i no podien aturar alló. Els barrots de les finestres no deixaven pasar ni aire fresc ni sol.

Jo no sabia res de Natalia, ni si estaria bé, ni si l'haurien torturada d'aquella manera. A mi em van pegar moltes pallisses. Una vegada em trencaren un braç, i el meu abogat d'ofici no va poder fer res, perque els mateixos presos m'havien portat a un lloc sense vigilancia per a apallisarme, i no en vaig poder fer res.

He passat una experiéncia en la pressó que no vull tornar a repetir. I ara... Ara no tinc on anar. No pense agafar un coxe ni res que porte petroli. Per eixa rao no puc accedir a casi res, i no puc fugir ni anar-me'n. Es el meu fí, vagar pel món. Despres d'enfrontar-no's a els mitjans de comunicació que anaven contra nosaltes, a que ens acusaren de secataris, a lluitar amb totes les forçes, ara som uns desfets socials. Sempre ens miren malament. Allá on anem, tenim problemes I nungú ens vol ajudar. Estem perduts. Anhelem la mort I no podem tindrela. Algun dia, si hi ha sort…

Natalia ha perdut el seu atractiu, el no vore als seus fills durant tant de temps (els varen donar en adopció i encara intenta recuperar-los) esta desmillorant-la. I no puc ajudar-la. Almenys, encara que pateix, te alguna cosa per la que lluitar, que jo, jo no se ni perqué vaig náixer.