Història confusa

La solitud no em prova. La tinc i la pateixo. Però intento fugir-ne tant com puc. Per això escolto converses, ja que jo no sé iniciar-les. Les escolto, està clar, quan són interessants d'escoltar, el que no sempre passa.
Avui he tingut la sort d'escoltar dos homes entrats en anys, que comentaven coses de la nostra ciutat. Parlaven acaloradament, amb veu ben alta, potser per aconseguir un auditori menys reduït del que tenen normalment, ja que veien que jo els podia sentir i intentava saber el que deien.

- El problema no és nou. Ve de lluny -deia el vell que semblava menys vell. -La nostra ciutat no explica la seva història en els noms dels seus carrers i places, sinó que explica, malauradament, una història que no és nostra.
- Tens raó... però sols en part -contestà el seu interlocutor, home de barba blanca i llarga, amb cara de suficiència i positures d'erudit. -Alguns dels nostres carrers honoren personatges i gestes nostrats, encara que són, efectivament, una minoria, comparativament parlant.
- Sí, tens raó. Però compte! En les poques ocasions que això passa, els honors no són sempre merescuts. Per les causes que sigui, s'han homenatjat homes -i dones- que no sols no es mereixien l'homenatge, sinó que es mereixien més el nostre menyspreu que la seva dignificació.
- Potser sí, perquè en la nostra societat tot és possible, però no recordo cap cas en què això sigui un fet. Si aixó fos cert, el poble se n'hauria adonat i hauria pressionat els nostres governs municipals per a corregir el malencert.
- Sembla mentida que no t'adonis que el poble ni pensa ni actua mai sense direcció. I si la direcció és errada per voluntat dels manaires de torn, el poble no pressionarà per corregir res, ni tan sols pensarà mai de fer-ho.
- Les teves paraules no volien ser ofensives, suposo, però ho han estat. Jo sóc prou gran per adonar-me del què cal que m'adoni. No em podràs posar ni un sol exemple que pugui corroborar la teva asserció!
- No? Creus que no? Doncs, com exemple notable, te'n posaré un: tan sols un.
- Qui?
- El general Prim!
- Desbarres, amic. El general Prim fou un català que es mereix tots els honors.
- Ho creus, com ho creu la majoria de gent. Però jo et diré unes quantes coses sobre el teu honorat personatge:

Joan Prim i Prats, fill de Pau i de Teresa, nat a Reus l'any 1814, fou un xicot eixerit, atrevit i llest. Tant com per enrolar-se als dinou anys per lluitar contra els carlins, en un batalló de tiradors d'Isabel II. La guerra acabà quan ja tenia vint-i-sis anys, l'any 1840, amb el grau de coronel. Els set anys els havia passat a Catalunya, fent la guerra, present a trenta-cinc combats (tots guanyats), matant directament cinc enemics, rebent vuit ferides, i essent honorat amb dues creus "de San Fernando". Fou, doncs, un "heroi" pels liberals amb els que s'havia enrolat. Però, quina cultura podia tenir aquell heroi? No ho sabem. Però sospitem que la guerra no fou el mitjà més adient per eixamplar la formació assolida als seus dinou anys, que no sabem quina fou, però que sí sabem que no fou ni universitària ni especialitzada. I coneixent quina cosa és una guerra civil, i quins foren els seus contendents i alguns dels esdeviments que protagonitzaren, ens podem imaginar com devien ser els personatges que destacaren, i besllumar com devia ser un guerrer que va arribar, per mèrits propis, en set anys, a coronel del seu regiment.
Ell, l'home ja important, que presumia de liberal, intervingué en les polítiques que els apassionats protagonitzaven. Es presentà per diputat, i guanya l'escó. Tenia vint-set anys. El seu ídol era el Cap dels progressistes: Espartero. Però Espartero s'equivocà políticament en massa coses, i Prim va creure que el seu deure era canviar de rumb, i foragitar-lo, com clamava un eminent polític que es deia Serrano. I s'aixecà en armes al seu mateix poble, Reus, lluitant contra Martín Zurbano, representant d'Espartero. El moviment, generalitzat al país, porta Serrano al govern, i Prim s'acosta a Serrano, de qui aconsegueix el nomenament com governador militar de Barcelona, on unes Juntes han aconseguit apoderar-se de la ciutat, en la qual Prim sap posar ordre. Tant d'ordre, que el govern, admirat de les seves qualitats, l'ascendeix a Mariscal de Camp, i li atorga el Vescomtat del Bruc. Era l'any 1843. Tenia vint-i-nou anys.
Quatre anys després, ignorem per quins nous mèrits, és designat Capità General de Puerto Rico. S'hi trasllada... i actua. Reprimeix un aixecament d'esclaus, afavoreix l'entrada de capitals i de colonitzadors (no, precisament, amb fama de virtuosos protectors dels indis, dels esclaus i dels pobres), persegueix els bandolers, i amb tant de coratge que fa afusellar, sense judici, un lladre de bestiar... Els nous amos de Puerto Rico, també sotmesos al nou Capità General, fan per manera que sigui substituït. I l'any 1848 és obligat a retornar a Espanya.
Al seu país "fa política". Amb tant de profit que és designat diputat per Vic el 1851, i un parell d'anys després per Barcelona. Aquí intervé per denunciar l'estat de setge a que està sotmesa Catalunya des de fa anys, i les arbitrarietats del govern a la seva pàtria petita.
Torna a Madrid el 1854 i participa en la revolució "que toca" a la capital, aquest any. El nou govern progressista l'anomena Capità General de Granada (1855-56) i l'ascendeix a tinent-general. Arriba, o fan arribar els governants, la guerra del Marroc, i això és glòria pel nostre reusenc. Hi participa, guanya una batalleta que fan gran i famosa, i l'anomenen Marqués de Los Castillejos, nom de l'indret on es produí el fet d'armes. Era l'any 1860. Tenia quaranta-sis anys.
L'any 1862 participa en l'altre entreteniment governamental que és la guerra de Mèxic, i abandona la seva missió - sense autorització del govern- quan creu saber que els francesos volen aprofitar l'ocasió per instalar-hi un emperador titella, Maximilià (que acabà afusellat). Reembarcà les seves tropes, i en arribar a Madrid és desterrat a Oviedo per conspirador (1864).
I aleshores es dedica a l'ofici del qual se l'acusa. Trenca amb Narvàez, abandona O'Donnell, i es declarà anti-isabel.lí. Dirigeix un "pronunciamiento" a València (juny 1865), un altre a Salvanés (gener 1866), ajuda els revoltats de la caserna de Sant Gil a Madrid (juny 1866), i s'aixeca en armes a València el 1867.
Arriba la Revolució del 1868. la "Revolució de Setembre", de la qual ell en fou l'ànima. I un excel.lent actor. L'any 1869 és designat ministre de la guerra en el govern Serrano. I el mes de juny d'aquest mateix anys, s'aprova la nova Constitució per la qual Serrano es constitueix com a Regent i Prim com Primer Ministre.
Cau assassinat a Madrid a finals de desembre del 1870. No se sabé per què, ni s'investigà per qui.
Aquesta és una breu síntesi de la seva vida política, sense esmentar el fomament de les seves actuacions.
El com actuava realment, i com pensava- ho deixo en paraules d'en Pi i Margall, solemnement pronuncionades a les Corts del Regne els anys 1869 i 1870. Tradueixo:

(1869) "...No es tracta de donar un vot de gracies -com diu la proposta- als personatges que iniciaren la Revolució, sinó a les persones que l'han volguda realitzar. Però el que passa és que el nostre govern, en comptes de fer-se eco de les aspiracions revolucionàries, detén la marxa de la Revolució... Nosaltres som partidaris de la República perquè hem acceptat els principis democràtics i aquests impliquen una forma republicana de govern. Vosaltres, en canvi, voleu aixecar uan monarquia hereditària, amb més poder que la mateixa Assemblea... És que no recordeu com van començar i com van acabar els Àustries, des de Carles I fins a Carles II? És que ja no voleu recordar el que ha succeït amb els Borbons, des de Felip V fins a Isabel II?... ¡O es renega de la sobirania del poble, o s'accepta la República!..."

(1869, discutint-se a la Cambra quin havia de ser el nou Règim):
... " Enfront de la sobirania de la nació es vol aixecar una dinastia, un rei! Aprovem un règim de llibertat i ens entreguem a la fatalitat! Malgrat la degeneració observada en els Àustries i en els Borbons. Contra l'autoritat, clamem per la llibertat!..."
(El règim monàrquic fou aprovat aquel dia, per 214 vors contra 71 vots republicans).

(1870, discutint-se la política del govern de Prim amb motiu de la proposta de dissoldre la Cambra):
"...de l'actual govern no podem discutir les seves idees polítiques. El govern no té ni una idea política. Prim va perdre el pudor polític de ben jove. Des d'aleshores ha estat la inconseqüència caminant, fent via...
L'heu vist un dia aixecant l'espasa contra Espartero, que era el Cap del seu partit.
L'heu vist un altre dia esgrimint les seves armes contra els seus correligionaris, que van ajudar a enderrocar-lo.
L'heu vist prenent part a una conspiració per assassinar Narvaez, i l'endemà rebent del general Narvaez la capitania general de Puerto Rico.
L'heu vist arribar aquí un dia amb un programa democràtic a la mà, i a l'endemà combatent la democràcia i defensant la monarquia i la dinastia d'Isabel II.
L'heu vist entrar amb ardència a la unió liberal fent bocades del general O'Donnell, de qui havia rebut a mans plenes graus i mercès, i poc temps després sublevant-se contra O'Donnell amb dos regiments.
L'heu vist prestant cavallerosos juraments de fidelitat a la persona d'Isabel II, i uns dies després conjurant-se amb els seus enemics per enderrocar-la.
Tan sols Déu sap les inconseqüències que li estan reservades en el camí de la seva vida!
Cal, abans que res, conservar el pudor polític de què he parlat, perquè, us ho repeteixo, així com després de perdre el pudor arriba fàcilment una dona a la prostitució, l'home arriba fàcilment a tot arreu..."

El vell més vell, s'havia anat mirant, astorat, el seu amic. En sospitar que havia acabat de parlar, li preguntà, encuriosit
―D'on has tret aquestes paraules de Pi i Margall?

Contestà el conreador de l'estigmatisme, lacònicament:
―História d'Espanya al segle XIX. Tom IV, pàg.668.
―Escrita per qui?
―Francesc Pi i Margall i el seu fill Francesc Pi i Arsuaga. Miquel Seguí, Editor. 1902.
―Ah!...
―Un altre dia et parlaré, si vols, d'altres personatges del nostre "nomenclàtor"... Val la pena de voler saber quina és, potser de debò, la nostra història...