Hi ha moltes maneres de viatjar

Un relat de: Josoc

Vet aquí que una vegada, hi havia una bústia que va ser
instal.lada en un carrer més aviat estret, d'un poble més
aviat petit.
Des del principi li va estranyar que tantes persones la
freqüentessin. Com era que escrivissin tant la gent d'aquell
poblet? Aviat, però va saber-ne la causa. El jovent es cansava
de la vida rural perquè creien que els oferia poques
possibilitats i molts marxaven a treballar o a estudiar a
d'altres llocs, a ciutats més grans, a voltes a altres
països...
D'altra banda, va poder constatar que aquesta situació no era pas solament cosa d'ara. Ja de molt temps enrera es donava el cas. Alguns, ara pares, havien marxat al seu temps a Alemanya, per exemple, i hi havien fet amistats. D'altres, potser avui
avis, havien anat a "fer les Amèriques". Alguns s'hi havien
quedat i havien format nova família, però encara algú es
recordava, ni que fos un o dos cops l'any, potser per Nadal o pel dia del sant, de la família d'aquí.
Així que, realment, hi havia molt trànsit de cartes que anaven i venien d'arreu del món.
I a la bústia li anaven entrant, dia a dia, més i més ganes de viatjar ella també. Què hi feia palplantada sempre al mateix lloc, havent-n'hi com n'hi havia de tan interessants per visitar?
No és que no se l'estimés el seu poble, no. La gent era amable i la tractaven bé. No en tenia queixa, però li hauria agradat tant de fer turisme! Visitar quants més llocs millor i després tornar a casa a reposar. Això seria ideal! Però com podria fer-ho? Es passava els dies i les nits buscant la resposta a aquesta pregunta sense trobar-la.
Prou es mirava la propaganda d'agències de viatges que li
portaven, prou intentava llegir, a través d'aquells sobres per avió que tenien el paper tan fi, les instruccions que algú
donava a la família sobre com anar-lo a visitar, però és clar, ella, pobreta, no era una persona, era una cosa i , a més, una cosa clavada en una paret. No tenia cap dret ella? Cap possibilitat? I pensa que pensaràs...
Per cert que la paret on estava adosada no era pas una paret qualsevol no. Era la paret exterior de l'Ajuntament local. Oi que semblava que podia tenir unes certes influències? Doncs no senyor!
.............................................................
A part dels problemes de la bústia, al poble hi havia
malestar, últimament. Molts pagesos estaven en desacord amb la tasca de l'alcalde que, segons ells, s'ocupava poc dels assumptes rurals ja que ell residia a la ciutat més propera des de feia uns mesos.
Aquest era el tema de conversa que s'escoltava arreu, sobretot al cafè del poble on els homes es reunien sovint a fer tertúlies, a jugar a cartes o simplement a descansar de les seves tasques.
Les coses s'anaven embolicant més i més. Si algú explicava una injustícia que creia li havien fet, un altre l'explicava augmentada a un tercer. Els ànims s'exaltaven. Com sol passar, els més excitables portaven la veu cantant i quan es reunien arrossegaven a la resta.
L'alcalde, per la seva part, es veia impotent davant d'aquest estat de coses. A ell li semblava que ho feia tan bé com sabia. Ell s'estimava el poble que l'havia vist néixer. Si n'havia marxat havia estat per insistència de la seva dona. Ella era filla de ciutat i, és clar, hi tenia tirada. El batlle pensava que podria acontentar tothom, però ja veia que no era així. Cada dia se sentia més incòmode i això feia que deixès d'anar al poble més sovint. I com més faltava, menys al cas estava de les coses i més errors cometia.
Un bon, vull dir un mal dia, uns exaltats van decidir donar un ensurt a l'alcalde per veure si això l'obligava a dimitir ni
que fos per por. No li volien fer cap mal físic, reconeixien
que en el fons no n'hi havia pas per tant. Però si volien que
s'adonés que la gent no l'apreciaven.
I sabeu què se'ls va ocórrer? Doncs ni més ni menys que
esperar un dia que l'alcalde estigués al seu despatx i posar
una petita bomba de fabricació casolana (d'aquelles que sempre parlen els mitjans de comunicació), sabeu a on? Doncs sí! a dintre de la bústia que estava adosada just a la paret adient.
..............................................................
La bústia estava somiant, com sempre, en com viatjar. El que més li agradaria, pensava, era volar. Sabia que era
pràcticament impossible, però no en feien pagar res de somiar, oi? Quina sensació es devia sentir volant pels aires? Ella creia que de llibertat, d'absoluta llibertat, res al davant ni al darrera ni als costats, res que la retingués immòbil. Lliure! Per fi lliure.
Algú es va acostar a dipositar un paquetet a la bústia i la va despertar dels seus somnis. Ella va provar, com sempre, de veure el contingut a través del paper de l'embolcall, però no ho va aconseguir.
Quasi immediatament el senyor alcalde va aparcar el seu cotxe arran de bústia i va entrar al seu despatx. Arribava amb tota puntualitat, aquell dia.
Aviat la bústia va començar a sentir uns sorolls estranys al seu interior. Si fos humana pensaria que eren els budells,
però com que no ho era no sabia a què atribuir-los. Mai no
n'havia sentit d'iguals.
I de sobte, PUM! un gran estrèpit, una gran fumarel.la, un
forat a la paret i la la bústia va volar pels aires. Ella es
va espantar molt de moment, però després va ben creure que era un miracle, que estava volant com havia somiat tant, i que salvant totes les impossibilitats físiques, estava viatjant.
I l'alcalde? Doncs bé, gràcies. Ell també va tenir un bon
ensurt. Va sortir esverat al carrer pel forat acabat d'obrir I tota la gent del poble, que com hem dit era petit, petit,
també van sortir al carrer. Tots es van trobar, tots van
parlar i el seny català es va imposar. Que com va acabar?
Vosaltres mateixos, busqueu la moralitat del conte. Crec que en podeu trobar moltes:

. És bo o dolent somiar més enllà de les possibilitats de cadascú?
. Realment és millor la vida de ciutat a la dels pobles?
. Que opineu de deixar-se portar per l'exaltació? I de ser "massa"?
. És possible atendre determinades obligacions sense dedicació absoluta?
. Influeixen negativament les notícies que donen els mitjans de comunicació en l'actuació de la gent?
. Creieu que sempre és possible dialogar o que pot ser necessari haver d'arribar a emprar la violència?



































Comentaris

  • Fantàstic relat[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-02-2011

    Un relat fantàstic, evidentment, que m’ha agradat força:
    parteix d’una situació molt normal, tant pel que fa a la protagonista com al seu entorn, i després introdueix l’element sorprenent de què sigui la bústia qui pensa, desitja, sent, pateix, somia...

    Distret relat, que a més a més planteja mitja dotzena d’interrogants que donen peu a pensar i debatre sobre temes diversos però relacionats.

    Ara t’ofereixo una altra fantasia, relacionada amb el Retrat ( has captat perfectament el sentit que vaig voler donar-li! ) que ja has contemplat: Galeria de retrats d’home feliç caient en un forat

    I t’envio una altra abraçada, gens violenta,
    Unaquimera

  • De tant en quant repasso els meus escrits[Ofensiu]
    Josoc | 15-09-2010

    i sempre m'estranyo de què aquest no tingui cap comentari, per què deu ser? precisament va guanyar un premi convocat per a gent de la tercera edat. A ells sembla que els va agradar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.