Hereva

M'agrada el poema, evoca sentiments bonics... Una llàstima que no sigui més llarg...

Ah, els hereus... Som la clau (bona o dolenta) del futur. Què li donarem al món quan nosaltres siguem les noves generacions??

Felicitats. Salut!!

Fantàstic poema, bellíssima aproximació a la consciència de la pròpia transcendència, no per mitjà de cap salvació eterna, sinó per la constant transformació de la matèri. Saber per fi, que serem "aigua d'aquesta terra, hereva del cercle del temps".
Has expressat, si més no així ho entès, la nostra pertinença, com un element més -únic i singular, si se vol, per moltes raons-, al món que ens conté. I he recordat uns versos meus, publicats en aquesta pàgina, molt més maldestres, però que pens que, en el fons coincideixen intencionalment amb els teus:
"No desig
altre títol
ni cap altre
llorer
que ser terra
en la terra,
i ser aigua,
i ser vent."

Per moltes raons, aquest poema m'ha emocionat.

v

Acabo de comentar a Vicenç Ambrós un poema seu, valent-me del meu entusiasme envers els llegats culturals que generació a generació va transmetent, com qui passa una torxa -i, ostres, això em recorda una cançó del nostre admirat Van Morrison, I'm carrying a torch-. I és aquest llegat que tu exemplifiques amb aquestes lletres tan concises i pures, com un tallant vidre de la dimensió inabastable d'una aigua mansa, el que a mi m'impressiona, perquè pot abraçar territoris místics com aquest que últimament et veig freqüentar, i pot fins i tot donar-los el volum i la tangibilitat d'una experiència compartida... bé que un no aspiri a tanta alçada -almenys puc compartir amb tu les cançons del vell Van...:-P
Una abraçada,
franz

hereva, i més encara has anat i vas sembrant... La teva paraula és l'aixada que llaura per sembrar els sentiments. I ets la pluja que manté la fertilitat...

Jo sí que dono puntuació. Algun problema ?

Així m'agrada.

Salut.
onatge

He llegit el que per mi és un poema vital, plé d´energia, per un nou començar, per una energía ja farcida de matèria, energía fugaç desde l ínici fins al final, obrint pas a la descendència per tornar a ser vida, tornar a ser energia, tornar a ser el llibre que, amb pàgines en blanc espera ser omplert amb poemes com aquest.

L´he llegit i rellegit i sincerament, a mi em dona força, m´anima i m´energitza.

Un petó, Gypsy.

Jimbielard / Joan