Has ?

i més d'una vegada. Però un dia mentre em mirava al mirall, no vaig tenir molt clar per uns instants qui era real, si jo o el meu reflex; i vaig sentir por quan ella em va mirar a mi i no jo a ella. Per uns moments la cosa no semblava estar sota el meu control, i em vaig trobar (jo, o ella?) picant-li(me) l'ullet.

Quina por, que maca aquesta vida meva. La d'aquesta banda almenys!

petons, guapa (ja s'acosten vacances de nadal)

m

desde que el mundo es mundo...

que tothom s'ha fet aquestes preguntes més d'una vegada, o algunes d'elles, o similars.... però aquesta sensació de voler desaparèixer en un somni sense tornada és el millor punt de partida per saber que vols tornar a començar, i sobretot, que pots! I tu ho has fet les preguntes amb tanta força, amb tan entusiasme, de manera tan impetuosa, que la resposta és ... gràcies per recordar-nos-ho i, sobretot, per ser capaços de superar-ho!

Un petonet, Dofineta!

...tot això que tant bé recites i més...
Haver sentit tot això és necessari per valorar l'altra cara de totes les coses.
Dóna-li la volta!
"Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment
que porto al meu sarró,
tant si m'omple la joia
com si em buida la tristor"
El camí agafada de la mà d'algú és més pla...
Un petó

pens que el camí camina i tu també tan sols es tracta de fer les paus de portar i deixar-se portar, pots estar despert i dormit alhora, somni i realitat es poden fondre i ser un

Sentit tot el que descrius i aposto per tu per la poetesa que narra els seus sentiments més enllà de crecar la mètrica rítmica.

Com deia en Miquel :" En un instant la vida et canvia, de cop glopejas sang i se t'omplen de vidres les venes..."

Segueix si us plau poetesa de les ombres,
Un brindis pels obscurs,
Roda03

t'estas lluint amb els relats eh petardi meva...!

M'agraden molt!

Merci per continuar escribit, m'ajuda a seguir..

muaaaaaaaaaaaa

totes les sensacions que descrius, les coneixo perfectament, aquesta tarda he llegit el teu relat, i ara quan tornava a casa, el cotxe i venia pensant.
M'he adonat de que no crec que tingui temps de pensar en tots aquests "has?".
He pensat que desprès de tot el que hem passat (ambdues hem tingut problemes psiquiàtrics), amb el que tot això comporta...
intento posar-me a la meva pròpia pell i recordar a la Sílvia, de fa 1 any. Llavors només em preocupava que quan és feia de dia, ràpidament és fes de nit, dormint era l'única hora que em sentia feliç. Fins i tot pensava que si no despertava més el meu particular infern s'acabaria.
SI, aquesta era l'única aspiració que tenia.
Ara que he superat les crisis, que he superat molts obstacles, penso que això m'ha de servir per dues coses:
Per adonar-me de les meravelloses petites coses que fan d'aquesta vida, un lloc prodigiós... i també per sentir-me prou afortunada com per llevar-me cada dia (tot i que tingui dies més cansats i menys...) i tenir la vida que tinc. A hores d'ara, tinc Salut, jo i la gent que m'estimo (entre la que estàs tu), tinc tres feines que m'encanten, i que m'omplen molt com a persona i com a professional, estudio una cosa amb la que cada dia gaudeixo més..., tinc amics que per mi son súper especials, i que se que potser el món no els veu com jo, però a mi ja m'agrada com els veig jo, tinc uns pares amb qui he discutit molt, però que això només ha fet que ens unim, i avui anem a sopar junts, sense un motiu massa concret, a més a més estic contenta de com sóc. Em falta l'amor. Com sempre... em falta poder tenir un lliga'm més ferm amb algú, i compartir tot el que tinc dins amb algú. Això hi ha dies que em fa tremolar... però avui tornant en cotxe, m'he adonat que francament, prefereixo no tenir amor i no tenir crisis (veure barrufets amunt i avall), que tenir el que aparentment tothom vol, i estar per dins tan malament... que tingui crisis i atacs a cada instant.
Així que... si... Has.... ara.... toca reflexionar i pensar-hi en aquest Has... d'unaltre manera!
Un petonas guapa

pd= aixo sembla quasi quasi un relat!!!!!!!

Hola! com que es nota una mica... sips, l'Aida m'ha dit que tenies relat nou... així tens dos bons comentaris juntets!!
estic molt d'acord amb ella mb això de que ens tens pel que calgui, però amb la resta estic més d'acord amb tu...

a mi també m'agrada desconnectar del que m'envolta i no seria el primer dia que un cop ha sonat el despertador, em torno a dormir... (com avui, que tenia examen a les 8) pel meu punt de vista, hi ha temps per tot: pr tocar de peus a terra i per deixar volar la ment a móns que ens agraden més. destaco la frase
"Has perdut el cap pel cor ?"
que em sembla que ens passa bastantes vegades i sabem que no ho podem evitar.
un petonàs i fins al pròxim relat, teu o meu.

Glòri@MM

uala! més d'un cop he sentit això. I realment és una merda. Pensar que aki no hi fas res, i k el k hi fas, ho fas malament. Llevar-te sense esma de res. Caminar pel carrer amb la mirada perduda. Duran el dia només tenir ganes de dormir, de no veure el k fas....
.... però no t'has parat mai a pensar en com pesen en la nostra vida els bons moments, els bons records, les rialles, els bons sentiments, els amics, el que ens agrada, i tot lo bo que passem???
Si féssim una balança no creus que pesaria més la part bona? Jo crec que sí, i crec que tothom hauria de pensar el mateix. No es pot deixar tot enrere tan fàcilment, i si es pogués, tmpoc mereixeria la pena. Dels mals records se n'aprèn, i dels bons records se'n viu. O no.
Només dues coses més, una ,k pel que vulguis pensa que estem els amics (clar, si m'hi consideres... jejeje), i segona, que ma fet ilu que hi hagués un nou relat i k m'ha agradat molt, ma fet pensar i tot (i pensa k ho faig poc sovint).
Sigues feliç i viu! Una abraçada!
Aida