Grisor

Un relat de: Josoc

Per què aquests dies tardorencs, de grisoses tonalitats, em contorben l'ànim, m'omplen de romàntica melangia i m'impulsen a escriure... jo no sè què?

A més, avui, ara, és diumenge, diumenge al matí, bastant d'hora. Pels carrers no hi ha quasi ningú... "s'escolta" un estrany, inusual, silenci... com si les bromes fossis retalls de cotò fluix per insonoritzar l'ambient... com per no despertar els noctàmbuls d'ahir.

No tinc cap tema per escriure, però tinc ànsies d'enfrontar-me a la blanca lluminositat d'un paper verge i omplir-lo de traços negres i concrets. Res de grisos, que es quedin fora, al carrer. Jo corro cap a casa per aprofitar la inspiració. Avui podria escriure belles coses... si tigués res a dir... o si tingués a qui dir-les.

Em pesa la soletat? No ho sé, crec que ja m'hi he acostumat. És tan difícil trobar una companyia amb qui compartir segons quines sensacions! I sincronitzar els moments! La tardor, la grisor que a mi em fa sentir d'aquesta manera, potser a una altra persona li fa un efecte diferent i àdhuc contrari. Com sé jo què passa pel seu interior? Amb qui puc connectar amb seguretat?

Hi ha persones amb qui s'ha conviscut llarganent i encara no coneixes prou bé. D'altres que perquè les coneixes saps de què no hi has de parlar. Potser també n'hi ha o n'hi hauria algunes amb qui sí vibres o vibraries ensems. Però on són quan les necessites? Potser molt lluny, potser en un lloc tan inabastable que ni tan sols és un lloc...

Parlo del Pere? Sí, és clar. Sempre que sento melangia i/o romanticisme penso en ell. El meu ELL. Com que no el tinc a l'abast, com que no puc conversar-hi, doncs per això escric. No a ell que no em pot respondre. A qui o per a qui, doncs?
A mi mateixa, per a mi soleta. Que això no és compartir? Mira, no ho sé... escrit queda i un altre dia ho podré llegir, quan el meu estat d'ànim sigui diferent i repescarà aquestes sensacions d'avui. O potser, qui sap! Potser un dia algú altre les llegirà i podrà sentir-s'hi identificat i em buscarà per dir-m'ho. I potser ja no em trobarà i enyorarà la meva presència que li impedeix trobar la persona idònia per compartir.

Compartir, què? Si no he dit res! Diuen que cal dir i escriure coses que facin pensar...no sé si hi estic d'acord... avui, no. Avui és un dia gris, per sentir, no per raonar. El pensament és el motor que mou a actuar, però avui és un diumenge estàtic, per caminar lentament i amb ulls mig clucs. Un dia molt diferent dels que tinc per habituals. I què caram! És un dia reconegut oficialment com destinat a l'oci. Doncs, per què no puc omplenar aquest oci com vulgui, divagant lliurament, sense buscar-hi utilitats?
És clar que també és el dia del Senyor... el santifico aixì?
Ni sí ni no, ni blanc ni negre, senzillament: GRIS.
Avui és dilluns. Plou una mica, molt poquet. Jo continuo amb ganes d'escriure... i de filosofar, si se'n pot dir així.

Penso que els éssers humans som part de la Natura i que totes les seves manifestacions ens ha d'influir, lògicament. I em pregunto: M'agrada la pluja? M'agrada a l'estiu, quan fa calor i la terra està seca, quan tot de cop cau un ruixat i se sent uan olor especial de terra mullada, quan no importa si et mulles, quan passa aviat i torna a lluir el sol. No m'agrada tant a l'hivern, aquella pluja persistent que dura tot el dia i fins més d'un... encara si la pots mirar des de darrera els vidres... i m'esgarrifa la pluja tempestuosa que produeix o pot produir tragèdies. Les tempestes de llamps i trons, m'agraden des de l'escalforeta del llit, ben tapada i abrigada, allunyant el pensament de què hi ha qui no té refugi, sentint-me egoista... però tan còmoda!

I el vent? També cal distingir el d'estiu i el d'hivern. El d'hivern, si vaig ben abrigada, amb anorac, caputxa, guants i bufanda, si estic d'excursió, a l'aire lliure i el sento només a la cara, no em desagrada pas, em desvetlla, em fa sentir viva, no sé com explicar-ho. I m'encanta a l'estiu. Abans més que ara. De jove, quan jo tenia una cabells abundants i ondulats, que eren una de les meves més preuades gràcies (aquells que un dia pessigollejaren l'ànima del Pere) m'agradava plantar-li cara desafiadora. -Fas cara de vent- em deia ell. Ara, que els meus cabells són pocs, febles i esclarissats, em molesta. Amb la feina que tinc a col.locar-los bé i el vent deixa al descobert les seves mancances. Quina tonteria, direu. Però és així.

Queden els dies de cel blau i serè amb un sol que ho torna tot daurat. Un sol que pot ser aclaparador i que et pot deixar sense esma de fer res en temps de calor i meravellós quan dóna calidesa, en altres èpoques, i et comunica ànsies de fer coses, de crear, de viure. Penso ara en Eivissa on he estat tan recentment i he gaudit de dies de sol, encara en ple hivern.

Què més queda? La neu? La neu és un fenòmen poc usual per a mi. De moment fa il.lusió, després pot ser un perill. Primer ho adorna tot, després el terra es torna brut, lleig, relliscós. Apenes puc opinar de la neu de muntanya, dels dominis de l'esquí. En tinc un bon record de joventut, però hi he anat ben poc des d'anys, molts anys ençà. La neu no forma part de les meves sensacions corrents.

Deixem- ho aquí. Demà serà dimart. Quin temps farà? Quin serà el meu estat d'ànim? És més fàcil parlar-ne quan ho estàs vivint, sentint. Per copsar-ho tot cal utilitzar els cinc sentits: vista, oida, gust, olfacte i tacte




























Comentaris

  • Dies grisos[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-02-2011

    Avui no és diumenge ni som a la tardor... és un dia entre setmana d’hivern. Malgrat aquestes diferències inicials, el teu text m’ha recordat des del començament ( i com més anava la lectura, més ho feia ) un poema meu: Nàufrags

    T’envio una abraçada càlida encara que sigui hivern,
    Unaquimera

  • Una mica amb tu[Ofensiu]
    Guiomar | 17-08-2007 | Valoració: 9

    M'entre et llegia he notat com poc a poc apropava a tu. No cal conèixer fisicament (que també...) les persones, molts cops amb les seves paraules arribem una miqueta als sentiments i potser perquè molts cops om té una part que sent així, ben segur que amb variacions (vivències, caràcter, desitjos, etc.) però el que és segur que no tant com les normes socials voldrien, aquestes normes que tendeixen a la individualitat, a fer compartiments estanc (edat, sexe, diners, etc., etc.)
    M'agrada saber que hi ets, gràcies

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

525 Comentaris

120862 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.