Cercador
GRÈCIA, ROMA, EGIPTE
Un relat de: teresa serramià i samsó- Compartir:
Agafo idees i a foc lent, les coc
a la cuina d'aquest debat on tots i cadascú
posem al gran cistell bolets que ignorem si duen el verí.
La reciclada il·lusió servim guisada amb carn
a la taula allargada de promeses i màrqueting,
amb les cadires buides i els invitats dempeus,
recolzats en murs de cartró pedra, guixats
de mentides, duent al coll pes farragós de segles:
Plató, Aristòtil i Parmènides. Mentre tu, dret,
tancat al teu rebost mental, vas fermentant eslògans,
disseny; i ones de pensaments obren la boca
plena de sal en el joc: salta-cau de peixos vius
contaminats com tu, que encara nedes atrapat
dins la presó dels gens que et codifiquen. I fas veure
que ets tan feliç encadenat de cap a peus
a aquesta llibertat de cul de got i pa amb sal i oli,
presonera, sens crims, de la sentència a mort que
t'arrossega. I busques distreure't. Agafes el carro
de la compra i te'n vas al Súper dels setciències,
grans ulleres i rictus de menyspreu. Al primer estant
agafo un poc de Grècia, un poc de Roma,
un poc d'Egipte. Veig, m'adono que jo, l'home,
sóc un vell jeroglífic que ningú mai no resolt,
ni resoldrà. De l'altre estant agafo paquets de realitat:
carrers amb caques i pixum de gos.
Flascons d'orgull que s'exhibeixen lluint perles
falses. I mentre, el temps perdut, s'enganxa a la sabata
com un xiclet que algú ha mastegat i de cop, ha escopit
a terra; més que res per demostrar que és solidari
amb l'engreixada fam del tercer món,
generós, compartint, esplèndid, horror, fàstic
de tants detritus mastegats a frec de claveguera.
Comentaris
-
HOLA TERESA[Ofensiu]meral | 03-12-2007 | Valoració: 10
Vaig llegir aquest poema teu fa uns dies i no em vaig atrevir a comentar-te'l. M'agrada tan la forma com el contingut, però el trobo quasibé cruel, segurament com la realitat que ara ens toca de viure: cruel i violenta. El cert és que quan anem a comprar, ja quasibé que ens oblidem de les filosofies... Ens toca contar els diners, i portar pe'ls de casa no sols aliment i higiene (el impresciendible per anar tirant),
ens toca portar una mica d'ilusió, qualsevol tonteria que els pugui treure un somriure i seguir creient en l'amor en el sentit més pur, en l'amor, en la camaraderia i en l'amistat. Sé que és difícil tan ser àvia, com mare... En aquests temps ser jove també és difícil, i els que comencem a tenir anys no tenim més solució que confiar en la joventut encara que no sàpiguen de filosofies.
Un petó molt gros. -
Mestre de paraules[Ofensiu]Naiade | 26-11-2007 | Valoració: 10
Relat genial, on desgranes amb rapidesa tants i tants pensaments que són la base del nostre esser. Em trec el barret davant tantes certeses expressades amb una naturalitat aplastant, fent-les quotidianes, com qui no diu res, però dient-ho tot.
Et felicito per aquesta gran facilitat de paraula que tens. Aquest relat se'n va a favorits per llegir-lo de tant en tant. S'ha de reconèixer el que és bo.
Una gran abraçada amb tota la força que ens han transmès els antics
-
Cor de tenebra[Ofensiu]franz appa | 20-11-2007
No sé per què, em porta al cap aquest densíssim poema el famosíssim relat de Conrad, generalment mal traduït per "El cor de les tenebres". Suposo que m'evoca aquell viatge de l'ésser "civilitzat" fins al cor de l'horror. O, com diu aquí:" horror, fàstic
de tants detritus mastegats a frec de claveguera."
Repeteixo, dens poema, ple d'imatges dures de mastegar -i per això plenes de suc-. I desfilant amb mirada abrumadorament clara per les especulacions del nostre vernís de cultura autoreferent, aquestes mentides farragoses del nostre rebost mental.
Una abraçada,
franz
Valoració mitja: 10