GR- 31 (XXII- XXIII)

XXII. LAÂYOUNE- TIZNIT- ESSAOUIRA- EL-JADDIDA

La veritat és que després de tant temps ja no sóc capaç de recordar-ho tot i em sap greu.
Penso que ho hauria d'haver escrit abans d'oblidar-ho, però no ho controlem tot, veritat?

Aquí, en aquest capítol tan global, reconec que només recordo Essaouira i El-Jaddida.

Ja no ser si vam passar una nit a Tiznit o vam passar de llarg fent molts més quilòmetres fins a El-Jaddida.
I no importa massa veritat?
La qüestió són els "bells records" que en tenim.

De Laäyoune a El-Jaddida hi ha bastantes hores.
Durant aquelles hores vam passar per Tiznit i d'aquell temps en recordo un dinar a Essaouira i la nit a El-Jaddida.

Vam parar a Essaouira perquè "deien" que era una ciutat fantàstica i que "valia la pena recordar", però la veritat és que vam fer un dinar "rotllo Salou" en un país que ja no era el nostre i el qual em va desagradar.
Asseguts a la terrassa d'un restaurant amb vistes al mar, vam degustar especialitats gallegues al mig del Marroc.
Ni bo ni dolent, diferent.
Però després de viatjar quasi un mes per terres africanes, aquell dinar i la posterior migdiada a la platja no ser si afirmar que sobrava o que va anar molt bé per a fer-nos retornar a la realitat.

Després d'aquella experiència només soc capaç de recordar l'arribada a El-Jaddida.
El- Jaddida va ser una sorpresa.
Ciutat emmurallada i de mercat sense son.

Vam pagar per una habitació amb dutxa en una pensió al mig de la zona vella del poble quan ja pensàvem que aquella nit la passaríem al cotxe i quan ens vam haver relaxat bastant, vam sortir a voltar pel seu mercat.
El mercat és una de les coses que recordo amb més exactitud: milers de persones enclaustrades dins de carrers estrets, olor d'espècies a l'aire, crits retornats, teteres comprades i l'eterna bandera del Marroc onejant a cada cantonada.

Recordo aquella nit perquè s'apropava a la fi d'un viatge inoblidable.

Podria dir molt més, però de què serviria?
Millor que qui pugui, ho visqui.








XXIII. EL- JADDIDA - TÀNGER - TARIFA

Aquells van ser els darrers quilòmetres del viatge "Transàhara".

En aquell tram del viatge, una carretera plena de persones assegudes a la cuneta amb petites parades de venta de "higos chungos" ens acompanyava i milers de corbes per l'Atlas porten al viatger directament a Tànger.
I entre corbes vam veure accidents espectaculars on la "Mitja Lluna Roja" (Creu Roja espanyola) arribava molt i molt tard, se'ns van posar els pels de punta al veure camions avançant per llocs impossibles i vam travessar pobles de muntanya on les persones anaven amunt i avall amb els seus carros estirats per burros.

I finalment vam arribar a Tànger.

A Tànger vam estar més de quatre hores fent cua per a poder pujar al vaixell que creuaria l'estret i ens portaria altre cop a Espanya (a Tarifa, per ser més exactes).
Amb les hores vam tenir temps per a tot: la policia marroquí ens va registrar el cotxe de dalt a baix, vam fer les darreres compres i vam viure directament com a un dels companys d'aquella interminable cua li robaven els passaports.
Però l'espera ens va recompensar perquè a la fi vam poder deixar el cotxe durant un parell d'hores.

Mentre ens allunyàvem del port de Tànger només vaig ésser capaç d'abrigar-me en la meva melangia.
M'allunyava d'Àfrica i era incapaç de tancar-me dins un vaixell, per tant em vaig quedar la resta del viatge en una de les seves terrasses (a l'exterior) observant amb impotència com aquell vell continent s'acomiadava provisionalment de mi i del qual, inevitablement i avui en dia, ja no en puc prescindir.
I només recordo una sola expressió d'altres en veu alta: "no pateixis, hi tornaràs" i el posterior sospir acompanyant una sola resposta: "ho ser".