GR- 31 (XXI)

XXI. DAKHLA- LAÂYOUNE

Els viatgers que passin entre Dakhla i Laäyoune i deixin de tant en tant la carretera principal, arriscant-se a entrar per un dels molts camins que es dirigeixen a la platja, podran gaudir de la imatge de vaixells embarrancats a prop de la sorra.
Vaixells fantasmes, només accessibles quan la marea és baixa, ja que abans i amb l'oceà rodejant-los, les aigües estan plenes de tintoreres.

Vam dinar amb els Sahrauís, amb els mateixos nens que vam trobar quan ens dirigíem a Mali.
La primera vegada érem uns deu cotxes i ens vam parar a dinar al mateix lloc que ho vam fer quan tornàvem, però aquesta vegada només hi havia un cotxe.
Vam regalar col·liri i gorres i els nens ens van acompanyar durant tot el dinar.
Vam seure a prop de l'aigua i ens vam preparar un petit entrepà de tonyina i de formatgets compartint-lo amb els nens.
Van estar tan contents que es van dedicar a pescar gambes i altres crustacis que ens van regalar dins una ampolla d'aigua que els hi havíem proporcionat nosaltres uns instants abans.

La senzillesa aclapara i aquell en va ser un bon exemple.

Abans de marxar els vam abraçar i evidentment, ens van voler convidar a prendre el té a les seves "haimas", però no ho vam poder acceptar. No només perquè estàvem segurs que ells ens donarien molt més que nosaltres, sinó perquè també sabíem que el sol fugiria aviat i a Àfrica això és tota una experiència.

Arribant a Laäyoune ens vam parar al costat d'una benzinera per admirar un oasi, el volíem fotografiar.
Va resultar que també havíem parat al costat d'un abocador, indubtable a les entrades/sortides de les ciutats africanes.
No vam deixar que l'encís desapareixes i caminant per sobre l'abocador, vam fotografiar aquell oasi sobre una muntanya d'escombraries.
L'escalfor del sol ja era feble i el color rogenc del cel ens envoltava mentre entravem per segona vegada a Laäyoune.

Cap dels dos recordava on havíem dormit la primera vegada, ja que havíem arribat tan tard a la ciutat que no l'havíem vist encara, però la pizza sí la teníem present en la nostra ment!!

Vam tombar (poc) per la ciutat i ens vam parar en un hotel on hi havia aparcats molts cotxes de la ONU.
El cel s'havia enfosquit amb rapidesa i no teníem ja masses ganes de perdre'ns per carrers estrets.
Al entrar a l'hotel vam adonar-nos (alhora) que potser ens havíem equivocat: fonts abocant cristal·lina aigua i típiques rajoles magrebines adornaven l'entrada.
La primera idea va ser que aquell hotel ens costaria la resta del pressupost del viatge i els dos vam buscar mentalment la VISA, però les aparences enganyen.
Va resultar que la directora de l'hotel era Sahrauí, parlava espanyol i tenia moltes amigues i família a Barcelona.
Ens va ensenyar varies habitacions, però finalment (i evidentment regatejant bastant) ens va proporcionar una molt bona habitació a preu de cost ( no vull ni imaginar la pinta que devíem fer ni la impressió que li vam causar).
Vam parlar una bona estona amb la nostra nova amiga, però quan vam voler indagar sobre el tema Sahrauí ens va acomiadar aviat.
Amb el punt de vista que tinc actualment i després d'haver-hi reflexionat, no m'estranya gens que no en volgués parlar.
A Laäyoune (igual que molts altres llocs de la zona del Sàhara Occidental) si la gent parla massa o simplement és "sentida" per altres parlant del conflicte entre el Marroc i el Sàhara, la detenen sense cap mena de garantia.

Quan la nostra amfitriona ens va "despatxar", vam tombar una estona per la ciutat acabant fent un té marroquí en una de les seves "cafeteries" (un té molt dolç) i vam acabar aquell dia (o aquella nit) sopant a l'àtic de l'hotel on ens allotjàvem.
Un bufet lliure que no oblidaríem.