GR- 31 ( X )

X. ACAMPADA LLIURE - FRONTERA

Encara estem a Mauritània quan ens llevem.

Obro els ulls i el primer que veig és un sol esmorteït i el perfil d'una persona retallada per l'alba i asseguda en una cadira escrivint el seu diari personal.
Quina sensació més agradable!!
No tinc cap obligació avui!!....... ni jo, ni ningú!!... però tinc ressaca i estic arrebossada en sorra del desert!!

Em llevo i preparo el cafè mentre verbalitzo un "bon dia" poc animat.

Poc a poc, molt a poc a poc.... la gent es va apropant a la cafetera.... i tots ens preguntem "què va passar ahir?"
La resposta és fa evident i "ens importa poc a tots"

Lentament i després del cafè i l'esmorzar ens posem en moviment, avui tot va a ralentí.

Anem en direcció a la frontera Mauritània - Mali, tots estem emocionats.
Els cotxes es posen en moviment i cada un adquireix el seu ritme lentament.

Ens trobem a Ayoûn el ‘Atroûs i ja torna a ser de nit quan ens instal·lem en un càmping- alberg i regategem el preu de l'allotjament.
Hem pactat el preu d'una habitació per a quatre persones amb aire condicionat, però quan entrem a l'habitació, connectem l'aire i provem de dutxar-nos, el caos és fa altre cop omnipresent.
Un soroll infernal procedent de l'aparell que en teoria ha de refrescar, no fa res més que el so d'un animal agonitzant i la dutxa tan desitjada ( i per la qual, al cap i a la fi, hem pagat l'allotjament) sembla decidida a fer-se valer més del que ens han cobrat dignament.
Aquella nit, després d'un magnífic sopar italià i una tertúlia aromatitzada amb mistela, consensuem el trasllat dels matalassos de l'habitació a l'exterior.
Encara ric avui d'aquella nit ja que la situació va ser molt divertida i encara que (altre cop) estafats i manipulats, la poca experiència i el regal del segon vivac a Àfrica ens va permetre adormir-nos amb una tertúlia animada i estridents somriures.

L'endemà ens llevem animats.... per fi creuarem a Mali, l'Àfrica negra ens espera.

Parem a Nioro du Sahel, les gestions burocràtiques sempre són molt més fàcils si estem tots junts.
Al poble hi arribem aviat, però ens hi passem quasi tot el dia, la guàrdia fronterera està dinant i després ha de fer el té.
El grup es distribueix i aprofitem per comprar productes bàsics: pa i aigua.
També hi ha temps per passejar pel poble, regatejar canvi de moneda i conversar.

Els nens s'arremolinen al nostre voltant i s'emocionen al veure's reflectits en les fotografies.
És en aquests moments on sempre penses en coses que podries haver portat a Àfrica i llavors penso que seria bo haver portat una càmera fotogràfica d'aquelles en les que surt automàticament la foto i per suposat, una gravadora de so. M'ho apunto per a la pròxima vegada.

Algunes persones aprofitem l'ocasió i mentre la majoria del grup està esperant a la policia, sortim a passejar pels carrerons del poble ja que a una de les companyes del grup l'han convidat a xerrar una estona amb una de les famílies i a seure i veure una de les cases.
És un gust conversar ( sense parlar el mateix idioma ) amb les dones africanes.
Parlem i riem i inclús ens conviden a dinar!!
Fem moltes fotos i prometem que els hi portarem quan les tinguem ( la promesa es realitza, perquè després de més d'un any, algú del grup hi va tornar i els hi va portar )

Finalment, les gestions burocràtiques es realitzen amb èxit i la caravana "transsahariana" torna a posar-se en moviment.
On passarem aquella nit no està massa clar, però alguns pensen que estaria bé arribar a Bamako (capital de Mali), la majoria donem suport a la idea (inconscients!!!)

A mida que avancem el grup es va dispersant, ja se sap, alguns van més ràpid i altres més lents.

La carretera fronterera entre Mauritània i Mali ( la carretera de Nioro ) és un infern i finalment tots acabem dispersats. Alguns, protegits ja per la nit, arribem a creuar la frontera i altres es queden pel camí.

Aquí es tornen a formar tres grups: un grup que decideix acampar a la carretera infernal (al costat d'un poble), l'altre que decideix conduir unes hores més fins arribar a Bamako i el nostre que decideix quedar-se en un poble fronter i descansar.

Cansats i amb la incertesa de on passarem la nit, la gent del grup comença a preguntar i acabem trobant un càmping- alberg on allotjar-nos aquella nit.

Després d'haver solucionat l'allotjament, decidim intentar solucionar el tema del sopar i casualment, algú ens porta a un restaurant ( una taula al carrer ) i ens proporciona cerveses.
Ens fem un fart de riure, perquè encara que sabem que ens han (tornat) a estafar, ens trobem molt bé sopant un pollastre raquític amb les mans, en un restaurant on han de despertar a la cuinera que dormia en un dels bancs on seurem posteriorment, i on un nen ens porta un cervesa de 1/2 litre per cada un de nosaltres després d'haver estat massa temps a Mauritània sense alcohol.
És el millor sopar que hem realitzat fins ara.
Estem contents d'haver pres la decisió de quedar-nos en un poble de camioners, on aquests dormen sota el seu camió perquè no els robin.

Acabat el sopar Kafkià, marxem a descansar al càmping - alberg: lavabos a l'aire lliure i habitacions plenes de "xinxes" ens acompanyaran aquella nit, però ningú ens podrà esborrar el somriure de la cara, ha estat tot massa esperpèntic.

D'aquella nit quedaran i perduren, encara ara, l'experiència barrejada amb la gratitud del privilegi de viure una situació inusual i única.

D'aquella nit es justifica un dels molts motius que em retorna a Àfrica.
No puc fer més que esbossar un somriure estúpid i recordar amb enyorança la vivència.