GR- 31 (VIII)

Uns 500 quilòmetres separen les dues ciutats més grans de Mauritània.
La carretera passa a pocs quilòmetres de la costa, rodejant el "Parc National du Banc D'Arguin".
De camí cap a la capital mauritana, es pot fer una excursió camp a través fins arribar al cap Tafarit.
Durant l'excursió el viatger passarà pel Tròpic de Càncer ( que ningú pregunti on és i que es cregui el que li diuen), aixecarà tempestes de pols, veurà i gaudirà de paisatges infinits i d'aus migratòries i es podrà banyar en l'oceà Atlàntic i deixar que el sol evapori l'aigua salada del seu cos estirat sobre la sorra del desert.
Un dels records més presents és el dels 10 primers minuts després de deixar la carretera: la imatge de les siluetes de més de 10 cotxes en contrast amb un mar de sorra i la pols que aixecaven a mida que la seva velocitat augmentava.
Record d'emocions i de somriures.

El camí a cap Tafarit comença amb una esplanada sense fi de sorra escarxada, sense res que pugui aturar la mirada.
És una sensació curiosa, de felicitat i d'angoixa, de llibertat i de por, de contraris constants.
Poc a poc, la velocitat es redueix i comencen a dibuixar-se petits munts de sorra d'un groc esmorteït on per fi la mirada troba finit.
Els munts de sorra es van convertint en dunes de colors clars: grocs, taronges, blancs... i el cotxe ha de començar a sortejar petits obstacles.
I de cop, com tot a Àfrica, el mar.
Torna l'emoció.
La velocitat torna a augmentar, les rodes trepitgen sorra del Sàhara que en contacte amb l'oceà es barreja per convertir-se en una sorprenent diversitat de colors i textures.
Sensacions per a un element inert, excés de percepcions i emocions pels éssers vius que l'acompanyen.
Dins el cotxe només se sent la pròpia respiració i els batecs del cor que van a ritme de les emocions.
Es dibuixen somriures i es perceben constants sospirs, trencats de tant en tant per un inevitable "que guapo!!"
Aquí les paraules ja no serveixen per a comunicar, i les poques que surten, són banals, infantils, i en definitiva, espontànies.
Arribant al cap Tafarit és molt probable que el viatger es perdi, però fins i tot el perdre's és positiu ja que la casualitat et permet gaudir d'una fotografia panoràmica del cap als teus peus.
Unes quantes haimas de pescadors et donen la benvinguda a Tafarit.
Els pescadors no hi són, estan treballant, però els nens sí i t'acompanyen silenciosos en el teu passeig per la platja mentre et regalen petxines i crancs.

Aquí et separes definitivament del teu suposat guia. Ja no el tornaràs a veure més, encara que en aquells moments no ho pots ni sospitar.

Arribats a aquest punt hi ha dues possibilitats: dinar amb els pescadors tornant després a buscar la carretera que et portarà a Nouakchott, o seguir per la platja fins a la capital.
La decisió és ràpida: la platja.
El guia es queda amb la promesa de trobar-nos a la ciutat aquella nit.
S'abandona Tafarit i s'arriba a un altre poble de pescadors on s'ha d'esperar que baixi la marea per a poder circular per la platja.
Si el viatger arriba al poble pescador passades les 5 de la tarda ja pot córrer, perquè sinó un eixam de gent el rodejarà i inclús l'intentarà agredir per un caramel o qualsevol cadeu que pugui donar.
S'ha de fugir uns quilòmetres més al sud, parant davant del que la sorpresa no et deixa veure bé.... un càmping ¿?
Allà i mentre s'espera que la marea baixi, es pot organitzar un pica-pica improvisat.
Somriures d'Àfrica.
En un moment tothom puja al cotxe.
S'ha acabat l'espera, marxem cap a la capital.

És possible la inconsciència, perquè sense saber ben bé què fas puges al cotxe i tanques la porta.
I tancar la porta et porta a més somriures.
I els somriures són sinònim d'inconsciència, perquè no tens ni idea si la marea ha baixat o no, però...... tot plegat, tampoc importa massa.

De sobte tot es complica: la temperatura del cotxe puja de forma exagerada, els "altres" van davant, i amb el "xubasquero" posat i les finestres baixades, el somriure i el nerviosisme abracen l'optimisme.
La situació és còmica: circulant a "tot drap" pel "paradís", amb la calefacció posada a pler agost, abrigat amb la jaqueta gore-tex perquè les onades del mar no et calin fins als óssos, sense quasi respirar, amb un somriure d'ingenuïtat i d'incrèdula llibertat i la lluna com a testimoni de la bogeria momentània.
Evidentment, arriba un moment que s'ha de parar.
El conductor decideix parar el cotxe i esperar.
Tots baixem i encara que preocupats, no podem deixar de mirar la lluna que ens acompanya sense descans.
Decidim esperar que "els altres" se n'adonin de la nostra absència i mentre el cotxe es recupera em fumo una cigarreta que cremo tremolosament.
L'ajuda no es fa esperar massa i encara que en aquells moments el rostre del conductor mostra una preocupació evident, alguns no ens poden estar d'agrair silenciosament l'entrebanc ja que una bella imatge quedarà per sempre més gravada: el mar, la lluna que el banya, la foscor, el silenci i la soledat.
Amb l'ajuda de molts el cotxe torna a accelerar, però ara seran altres a qui s'haurà d'ajudar. Ràpidament l'entorn resta pler de pales i "esterilles" i tothom treballa frenèticament seguint un mateix ritme de pala. Els cotxes s'acceleren i s'ofeguen i ................. la gent torna a treballar amb el mateix ritme constant.
Protegits per la nit i ja molt cansats, una música de riures nerviosos i orgullosos es fa present quan, encara lluny, la vista topa amb el poblat de pescadors que marca el final de la carretera- platja.
Però el viatger encara es pot trobar amb una última sorpresa i a punt d'arribar a la pista que porta a la carretera, dues coincidències s'enllacen: una piragua i una enorme onada.
Per un segon tothom perd de vista el nord i el cotxe balla sota l'aigua salada.
El conductor lluita per controlar la llibertat de la màquina i quan la visibilitat es fa evident, tots veiem com la popa d'una barca intenta entrar al cotxe i seure a xerrar amb nosaltres, cosa que per sort no aconsegueix.
I encara sense saber ben bé què ha passat, es baixarà ràpidament del cotxe per a comentar l'experiència amb els altres.

Aquella nit hauria de ser per a seure amb els companys i riure conjuntament de l'experiència al voltant d'una cervesa fresca, però a Mauritània no hi ha cervesa i la nit ha estat tan llarga que només arribar a l'hotel tothom cau esgotat. Només hi ha temps per pensar que potser avui............. tampoc ningú somiarà.