GR-31 (VI- VII)

VI. LAÂYOUNE - DAKHLA

Com es pot trobar tanta vida al mig del desert?
Aquesta és la màxima del capítol.
Sóc incapaç de descriure el camí pel Sàhara Occidental, aquella part del Sàhara que Espanya va abandonar a la seva sort.
Avui, ara, em pregunto com els Sahrauís poden estar tant contents quan dius que ets de Catalunya. Perquè agradi més o menys, Catalunya forma part d'Espanya.
El nostre país els va abandonar, els va tancar la porta i ara només obrim escletxes de llum perquè sobrevisquin en un futur incert. En una esperança trencada i una vida morta.
Recordo que quan tornava d'aquest viatge, vam estar un parell de dies preguntant-nos què en sabíem de la història Sahrauí. I per primera vegada a la meva vida, vaig haver de reconèixer que no en tenia ni idea. El meu conductor i jo ens vam jurar i perjurar que quan arribéssim al país faríem investigació sobre el tema. Ell no ho ser, però jo he investigat i............... em cau la cara de vergonya ("vergüeza ajena" diríem).

El trajecte de Laâyoune a Dakhla es caracteritza pel constant contrast entre el desert i l'oceà. Zones infinites on tot és possible.

Amb el temps me n'he adonat que el que més m'agrada és que al mirar cap en davant no hi hagi res, que tot sigui infinit, que la meva mirada, els meus ulls, no topin amb cap entrebanc.

Jo, persona que ha nascut amb i cap el mar............. persona que sempre s'ha assegut a la sorra mirant el color i respirant l'aroma marí quan alguna cosa l'amoïnava. Jo, torno una vegada i una altra al desert, on el mar queda tant lluny. La deducció és fàcil i evident no?. Infinits. Mirades sense tabús.

Pocs Sahrauís vaig trobar en el meu camí i en el viatge, però van ser suficients per emfatitzar amb ells.

Durant el trajecte de Laâyoune a Dakhla el viatger por passar a vol d'ocell o pot quedar-s'hi tota una curta vida. Tot depèn de l'ànima.

El trajecte fins arribar a Dakhla és meravellós, impressionant i irrepetible.

Laâyoune t'introdueix, el trajecte et posa entre les cordes, Dakhla et meravella i t'impressiona................. et defineix.

A Dakhla hi ha dues opcions: acampar a la platja o buscar hotel en una ciutat (en un altre temps) sorprenent per la història colonialista i actualment destruïda pel govern marroquí.

Jo vaig acampar.

Aquella nit vam acampar molta gent sobre la platja. Altres van anar a buscar hotel al poble. Jo només sóc capaç de parlar de la meva vivència. Que els viatgers facin el què vulguin.

La platja de Dakhla és una experiència irrepetible i inoblidable. És d'aquelles nits pel record (això són els viatges, no?). Les fotos no poden fer justícia, de cap manera, a les emocions.
Aquella va ser una d'aquelles nits per no dormir i gaudir.

El millor de Dakhla, aquella nit, va ser quan va baixar la marea i els crancs van aparèixer sota un cel estrellat.

Quan el viatger topa amb aquests tipus de nits, el millor que pot fer és deixar-se portar.
Pot seure a la sorra i encendre una cigarreta. Els ulls es van tancant al ritme que la llum dels estels plateja l'aigua que queda a la sorra després de baixar la marea.
De cop i, després d'un moment per l'ànima, van aparèixer dues o tres persones més del grup que havien decidit passejar en aquella esplèndida nit. Després d'uns breus moments, una persona del grup va decidir que volia caminar endinsant-se cap al mar. Els altres vam quedar-nos en silenci mirant com la seva ombra s'allunyava i s'endinsava cap al infinit. Per un moment tots vam desitjar ser ell i el silenci ens va envoltar entre els somnis personals.

Dakhla és d'aquells llocs per somiar. Per no oblidar.
La realitat es perd en l'ànima i els somnis t'envolten de coixins de núvols oblidats. Nits de Momo. Moments perquè el temps no existeixi.



VII. DAKHLA - NOUADIBHOU

A Dakhla et lleves amb el record de la nit passada i un somriure d'orella a orella es dibuixa al rostre. Però la realitat no perdona i aquell dia tocava discutir (o aclarir) les coses amb el "suposat" guia.

Mentre uns preparaven el cafè (capuccino) de l'esmorzar que intentava bullir sobre un fogonet insuls, altres intentaven aclarir la situació amb el "guia".
Per suposat, no es va aclarir res de res. Només hi va haver un abans i un després. Això es tradueix en que a partir d'aquell moment el "guia" ja no formava part del viatge. Res més a comentar d'aquest tema.

En aquest trajecte es creua la frontera del Marroc amb Mauritània.
S'ha de passar per "tierra de nadie", que és la part més "quatrera" del trajecte i que té l'agravant que si durant els pocs quilòmetres que conformen "tierra de nadie" surts de les roderes, pots fer un viatge- coet fins a Espanya.
MINES!!!... Mines arreu !!!.
Recomano el trajecte a tots/es els/les jugadors/es!! És un joc emocionant!!

Evidentment, les gestions a la frontera marroquí es fan infinites.
Quan creus que ja tens tots els papers en ordre, hi ha una darrera gestió : són els militars que amb un boli vell i un llibre de registre, escriuen TOTES les dades personals dels qui surten del país..... ah!!! i també les dels cotxes!!.
Els militars estan asseguts sota "l'únic arbre" que hi ha al desert (un "sauce llorón"). Personalment crec que a qui se li va acudir plantar aquell arbre és el que hauria de figurà a les infinites fotos en les que surt el Rei al Marroc.
A salvat més vides qui va tenir la idea de l'arbre que democràcia fa el Rei.

Lògicament al estar en una frontera les gestions no s'acaben al Marroc.
Ara toca la part Mauritana. Aquí sembla que siguin més àgils, però la primera impressió sempre és enganyosa. El pitjor no són els tràmits fronterers, el pitjor és que els 40 quilòmetres que separen la frontera amb Nouadibhou els pots acabar fent en 3 hores.

Si s'arriba de nit a Mauritània, recomano paciència.
Primer perquè les persones que es troben als controls (que són molts i molts!!) estan gaudint de la "fresca" de la nit i amb la nit es tornen eficients.
I segon perquè la conducció nocturna a Mauritània és jugar amb l'atzar i fer un estira i arronsa amb la mort: camells, cabres, gent, ciclistes, cotxes amb les llargues, cotxes sense llums, amb una sola llum, etc.... en la varietat està el gust!!

Després de recorre els infinits 40 quilòmetres, s'arriba a Nouadibhou.
Nouadibhou és la segona ciutat més gran de Mauritània i parada obligatòria per a fer un bon àpat de peix.
Nouadibhou està situada en una badia on el seu litoral està pler de vaixells abandonats i on en el seu extrem sud es poden veure foques monge tot l'any.
Només entrar a la ciutat el caos es fa omnipresent i hi ha tantíssima vida que es fa difícil no tenir cap accident amb algun cotxe, cabra, burro o infant que creua de cop i volta la carretera.
Amb molta paciència i encara la boca oberta s'arriba a l'hotel de Cansado (una espècie d'urbanització al costat de la gran ciutat). Si quan s'arriba al que és el millor hotel de la ciutat, ja s'està una mica cansat de pagar barbaritats per l'allotjament, es pot anar a buscar un allotjament alternatiu a la ciutat.
Després de moltes preguntes i una dura negociació, es pot arribar a aconseguir allotjar-se en algun petit hotel que no surti a les guies i des d'allà decidir marxar a tombar i a sopar.
No em puc estar de recomanar que el viatger es prengui un temps i es submergeixi en el caos de la ciutat deixant-se portar pel seu ritme canviant quan el sol es pon.
Passejant per la ciutat pots arribar a trobar un sol restaurant amb terrasseta. La terrasseta pot més que la evident prudència i quan seus et porten la carta, una pàgina escrita amb ordinador i plastificada!! Després dels esforços de traducció, demanes el que et vindria de gust, però no n'hi ha. Demanes un altra cosa, tampoc n'hi ha. A la quarta vegada de demanar obtenint la mateixa resposta negativa, decideixes preguntar què tenen i acceptar la recomanació. No sabràs mai perquè tenen una carta on la majoria de productes no arriben al país ( o arriben, però la gent no els pot comprar), no sabràs mai si has entès bé el que t'han recomanat, sospitaràs sempre que t'estafen i aprendràs a no preguntar mai el temps que tardaran en portar-te el menjar.
Perquè a Àfrica, a part de paisatges i somriures, hi ha una frase que s'ha d'aplicar a totes les situacions: "no cal entendre-ho tot".