GLOSSARI CRISTIÀ 2

GLOSSARI CRISTIÀ. 2


L'endemà, el somni seguí com si no s'hagués interromput per arts màgiques.

Ës la mateixa maga d'ahir qui ara parla, com gairebé sempre:

-T'he parlat d'una raça superior, i tu has dubtat de la meva afirmació. Suposo que pel fet que està de moda dir que tots som iguals. Que tots tenim els mateixos drets i deures. I que les excepcions són tan sols excepcions que conformen la regla.
Doncs no, amic meu. Hi ha races diverses, com gent diferent, com hi ha mags i fetillers i nigromants i, fins i tot, astròlegs de debò. El món és un garbuix de cervells de pensaments de potència ínfima fins a cervells de gran capacitat. Aquests són una minoria, això sí, cosa que és realment trista .
M'explicaré, perquè tu no entens gaire coses, EEsquitx, encara que intento explicar.te-les bé i tan calmosament com sé. La qual cosa vol dir, tan sols, que tu no pertanys a la minoria de cervells de gran capacitat.

El què passa a la naturalesa és alguna cosa que sembla incomprensible que puigui passar. Però fàcil d'entendre amb un senzill exemple: si un ocellot viu en un medi aquàtic en el qual l'aigua va augmentant paulatinament de nivell, als descendents de l'ocellot se'ls allarguen les cames. Si l'ocellot veu que, progressivament, els peixets, dels quals viu, van nedant cada dia a més profunditat, se'ls allarga el bec als seus descendents.
La natura és així. I prou. Fa cinc milions d'anys, una mena d'animals semblants als homínids es van haver d'apanyar per a subsistir amb menys dificultats. I la natura va raonar i va decidir quina podria ser la nova manera de viure d'aquells animalots que els permetés més facilitats per a trobar menjar. Va decidir, aleshores, sotmetre l'espècie a unes quantes mutacions genètiques, i al cap d'un parell de milions d'anys, el problema semblava que s'anava resolent.
Fa trenta mil anys uns altres problemes entre especies lleugerament diferenciades, van sorgir en la mena d'animals que en diem els homo-sapiens. I la natura els va fer "sapiens-sapiens", i va sortir aquesta cosa que en diem home (o dona) d'avui. No. No tots ben iguals, pero quasi. Als uns, que vivien a ple sol, els feu negres per a què els sols no els perjudiquès tant. A uns altres, que vivien en planes desertes, els féu nòmades per a què els fos més fàcil trobar menjar. I així, unes tribus rere unes altres, van anar adaptant-se al seu medi ambient. Eren quasi iguals, però no ben iguals. Anaren passant anys. Cada grup ocupava un tros de món, i si aquell tros de món reunia certes pecularietats diferents, la natura adaptava la gent a aquelles peculiaritats. I quan uns conjunts de més gent ocupa més espais i els espais són més dissemblants, la natura adapta els uns als altres i s'esdevé el que és més lògic: que la gent d'una regió es fa diferent a la gent d'una altra regió. Sorgeixen grups diferenciats . Sorgeixen races que tenen molt de comú i molt de dissemblant. Neixen éssers de colors diferent, de llenguatges diferents, de còrpora diferent, de sentiments diferents. Neixen... races diferents. I si una raça se sent més poderosa que un altra i la vol dominar, ho fa, amb una guerra més. Ja que això de fer guerres se'ls dóna bé als " homo sapiens sapiens".

I així va el món.

-M'explicàveu la vida dels víkings. La narració ha derivat a la demostració de què hi pot haver alguna raça superior a una altra. Ho accepto, i que la seva superioritat quedés demostrada amb efectivitat amb les armes de sempre: combats, morts... i una cultura manllevada. Però... i l'Església, mentres, què feia?.

―Aconseguir organitzar-se piramidalment, amb una clara jerarquització de rangs i suordinació de graus, amb dogmatisme ultrançat i una fèrria i insuperable disciplina... Aconseguir el ple domini espititual, el control del diner, el poder temporal i intemporal... i, quan convenia, convocant concilis.

―Per exemple?

―El segle XII, per honra i glòria de la Institució, els Concilis de Laterà aconseguíren acabar amb la lluita de les investidures, amb uns cismes pendents, i , especialment, condemnar com heretges els albigesos , el què significà el suport polític als francs, i la destrucció de les idees de justícia i llibertat que reclamaven els càtars, dirigits pel comte de Tolosa i el rei Pere I de Catalunya-Aragó. El reialme que s'hagués constituït d'una manera ben natural a cavall dels Pirineus, amb Catalunya, Occitània, Septimània i Provença, fou destruït per voluntat política del papa Innocenci III. Representà, per aquestes nacions, l'aturada vers el seu predomini cultural europeu, i el fracàs de la formació i posterior plenitud d'un nou Estat constituït amb base cultural sòlida i base racial indiscutible. Del darrer d'aquests Concilis de Laterà (el IV, l'any 1215), sorgí el més nefast dels invents de què ha pogut vanagloriar-se una Comunitat-Religiosa: l'establiment de la Inquisició.
L'any 1245 convocà el Concili de Lió el papa Innocenci IV. Tractà de lluitar i esborrar les cinc nafres de l'Església: mala conducta de clergues i laics, l'èxit de l'islamisme, el cisma grec, les invasions tàrtares i la ruptura entre el papa i l'emperador Frederic II.

-Els problemes eren greus...

-Però s'intentaven resoldre. Bé o malament. Amb justícia i sentit comú, o sense. Però es donava una solució. I les solucions que donen els Grans Poders, malgrat el gran mal que poden fer, resolen alguna cosa... i si no ho fan, un altre gran-concili ho resoldrà. Les dictadures tenen això de molt dolent: que duren, malgrat les ensopegades, els errors i les aberracions que comporten.

Segueixo, per acabar aviat. La cadència acústica de les meves observacions no és pas delicada....

Un dels gran traumes que sofrí l'Església fou el que anomenaren Cisma d'Occident, amb els dos papes -d'Avinyó i de Roma- manant alhora, fins que fou excomunicat i expulsat el "papa Luna", que aguantà des del 1328 a l'any 1422, l'any de la seva mort, al seu palau o fortalesa de Peníscola. Aquest papa, que es féu dir Benedictus XIII, fou l'autor de l'entrega de la corona d'Aragó a la dinastia castellana dels Trastàmara, amb la prometença que si el rei que es nomenés fos Ferran d'Antequera, aquest, amb la seva fortuna i la de la seva muller (la dona més rica d'Espanya) atorgarien a l'antipapa Benet l'ajuda que necessitava per seguir amb el seu papat. El resultat fou el que mereixé: el propi rei Ferran el traí quan li convingué. Qui no rebé el que mereixia fou Catalunya... La mort de Martí l'Humà, i el Compromis de Casp foren els passos més obscurs de la seva trajectòria política... fins a rebre la batuda definitiva, l'onze de setembre del 1714.

I després... ja som a prop d'avui...Tan sols ens queden els records ben vius dels concilis defensant-se contra el protestantisme (segle XVI), la donada a llum del catecisme de Trento, i unes quantes lliçons més de teologia, de les quals us faig la gràcia d'evitar-vos-les...

-Us queden , per acabar, quatre paraules sobre les guerres de religió, que heu evitat abastament, i esmentar els concilis més recents.

-No les he evitades. Les guerres de religió han estat consubstancials amb les creences dogmàtiques. ¿És que no sabeu que les guerres que van assolar Europa a la segona meitat del segle XVI, i al segle XVII, entre protestants (especialment calvinistes) i catòlics, foren les guerres que costaren més percentatge de morts en el nombre de gent que s'hi trobà involucrada, de grat o per força? És que no heu sentit mai parlar de les matances d'hugonots? Ni de la guierra dels trenta anys?
Les guerres són consubstancials amb la humanitat, segons que sembla. I no cal dir-ne res més, ni esmentar nombres de sacrificats per una o altra causa.

I, per ara, això és tot, amic. I deixo d'esmentar-te els darrers concilis ecumènics perquè, aquests, ja te'ls saps... Intenta descansar somniant angelets, entre els quals, segons que sembla, no hi va haver més que una guerra cruenta.