GLOSSARI CRISTIÀ. 1.

GLOSSARI CRISTIÀ. 1

Sóc la teva nimfa de somni, la fada que t'explica històries. Avui torno per assabentar-te d'alguns trossos de la història del cristianisme.
¿Tens ganes d'escoltar-me?

Si, fada... Faré el que podré. Tot sigui per engrandir els meus escassos coneixements.

Doncs... vet aquí que un dia un àngel s'aparegué a una Dona -la Verge Maria-i li digué que seria la Mare del Fill de Déu.

-Per favor: no segueixis, fada! No entenc res... Una verge no pot ser mare, i els fills no poden ser de Déu, perquè Déu, un Esperit, no pot ser pare d'un ésser humà. I, en tot cas, tampoc podria ser que un pare celestial fos consubstancial amb un fill terrenal.

-Doncs no seguiré ja que no vols que ho faci. Era el començament de la història d'una religió que fa dos mil anys que domina mig món. Perquè, com deus saber, la religió sempre ha comportat la creació d'una societat, ben lligades totes dues, que han dirigit el comportament, els sentiments, l'actitud i la vida dels éssers humans.Et podria conjuminar esdeveniments religiosos i esdeveniments polítics o socials, i t'adonaries de la raó que em senyoreja.
-Per bé i per mal, ho suposo, sabent com és el gènere humà... Tanmateix, si segueixes, oi que ho faràs amb la brevetat que puguis?

Seguiré...

...La religió -com les societats- no es fan en un dia ni en dos. Cada religió i cada societat ha necessitat segles i segles per definir-se d'acord amb uns cànons que els seus constructors han decidit essencials i veritables. En la religió que et volia explicar, els cànons es van decidir amb reunions generals dels pensadors de la fe que es debatia. Les reunions generals es deien "concilis ecumènics". En ells es debatien les qüestions, i el Papa (amb majúscula), que era el delegat infal.líble, representant del Déu a la terra, ordenava la recapitulació de les resolucions, aquestes esdevenien actes de fe, i la religió anava estructurant-se. Els polítics, en general, seguien a remolc dels dictats ultraterrenals, excepcions siguin lloades.
La base de la religió, de moment embolicada, va anar estructurant-se progressivament. S'estructuraven les idees i s'estructuraven els poders representants a la terra de les idees aprovades. Així van créixer els dogmes, així van dil.lucidar-se incògnites teològiques, i així es va bastir el monumental poder eclesiàstic, sense el qual una església no pot perdurar ni extendre's.

Som al segle segon després de Crist. El món es troba convuls. L'Imperi Romà, a punt d'enfonsar-se, és salvat per l'emperador Dioclecià, que n'agafa el control vers l'any 250. Poc després, Shapur I de Pèrsia, captura l'Emperador romà Valerià.

El primer concili ecumènic tingué lloc a Nicea, a l'Àsia Menor, convocat per Constantí. Era, segons crec saber, l'any 325. Es van acordar coses tan importants com que Jesucrist era fill del Pare i consubstancial amb Ell. I, apart d'això, Constantinoble, sota el regnat de Constantí, esdevingué la "nova Roma", la capital oriental de l'Imperi Romà.

Poc després, vers l'any 350, els Visigots demanen ajuda als Romans, per a defensar-se dels Huns. El Cristianisme esdevé, aleshores (governats per Teodosi), la religió estatal: els Visigots foren agraïts.

A finals del mateix segle, a Constantinoble, es va decidir que existia una Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant, i que aquest Esperit era tan diví com Pare i Fill.

Els anys quatre-cents van ser humanament moguts. Sense voler-ne fer cap narració, t'esmento aquests fets:
Els Vàndals atravessen el Rhin, ocupen la Gàlia romana i es dirigeixen a la península ibèrica.

El visigot Alaric ocupa Roma.

Roma permet als vàndals l'ocupació de la Gàlia del sud.

Els Vàndals travessen la península Ibèrica i ocupen el Nordàfrica.

Mentres, Sant Patrici se´n va a Irlanda i comença la seva labor missionera per a cristianitzar aquelles tribus llunyanes.

Atila es fa rei dels Huns.

Angles, Saxons i Jutlands envaeixen Anglaterra.

El misticisme s'espandeix arreu del món.

El poeta Kalidasa escriu Shakuntala i altres escrits sànscrits.

Les tropes coalitzades de romans, visigots i d'altres, derroten Atila als Camps Catalàunics. El rei derrotat es retira cap a Itàlia, i envaeix la península.

Els vàndals, enemics seus, ocupen i saquegen Roma.

El rei ostrogot Teodoric envaeix Itàlia l'any 489.

Clovis, rei dels Francs, derrota el General en Cap de les forces romanes de la Gàlia, i se'n proclama rei.

-Somio, o no?- dic jo, interrompent la dissertació de la fada-. En un segle, poden produir-se tants esdeveniments? Sembla impossible...

-Deixa'm seguir, infaust càndid..

...La nova religió naixé predicant la pau entre els homes de bona voluntat. Però la pau no arribava...
El cristianisme s'anava extenent i amb controvèrsies generals. Sobre la Mare de Déu les discusions es feren més dificultoses perquè la dona era tan sols "una dona", i sobre el sexe femení les diatribes han estat assídues. Venturosament, triomfà, en el concili de Efes, al segle cinquè (any 431, que la Verge Maria era la vera Mare de Déu.

A Calcedònia, el concili de l'any 451 establí quelcom més difícil d'entendre, però els teòlegs que ho aprovaren ho devien haver entès bé, il.luminats per l'Esperit Sant. La qüestió era si Jesucrist tenia o no tenia dues natures, una de divina i una d'humana. Els monofisistes van ser condemnats perquè la natura d'Ell, que es composa de dues, és única i és completa.
El problema, tanmateix, no va quedar absolutament clar, car a Constantinoble, l'any 680, es va tornar a suscitar el tema, decidint-se que cadascuna de les dues natures de Jesucrist "té la seva voluntat i l'operació corresponent", frase que jo no arribo a comprendre però que déu estar a l'abast de les ments preclares que ho poden comentar.
Abans d'això, sense saltar tants anys, el segle sisè fou pròdig en fets i epopeies:

Clovis destrueix l'exèrcit visigot i aquest ha de fugir cap el sud, ocupant Ibèria. Clovis, reparteix, emperò, les seves terres entre els seus quatre fills, i la "divisió" implica guerres, com deus saber.

Justinià , nou emperador romà, dirigeix l'imperi d'Orient, i comença la construcció de la colossal església d'Hagia Sophia. Alhora, destrueix l'imperi vàndal i aixafa el poder dels ostrogots d'Itàlia.

Els lombards ocupen el nord d'Itàlia, que prendrà des d'aleshores el nom de Lombardia.

Mentres, Gregori el Gran és anomenat Papa. L'any 597 decideix enviar missioners per a convertir els anglo-saxons.

Bé. Som al segle setè. La pau al món encara no es coneix. Domina la misèria, la fam, els sofriments, i el benestar d'uns pocs que escriuen la història mundial, mantes vegades jugant-s'hi la pròpia vida.
Però en aquells temps passà quelcom de molt important: el profeta Mahoma comença les seves prèdiques, advocant l'adoració de l'únic Déu Al.là i revelant i divulgant els seus manaments. Acabava de néixer una nova religió -monoteïsta, això sí.
No començà prou bé, ni ha seguit prou bé fins el dia d'avui, que encara dura, amb divisió d'opinions, que els que no són heretges, que s'autoanomenen ortodoxes, en diuen heretgies. Tots hem sentit parlar dels sunnites, dels xiïtes, dels kharigites, i de les catèrvoles de filòsofs de la doctrina. Perquè encara que hi hagi hagut, en totes les religions, escrúpols sobre llurs veritats, han dominat aclapadorament els entesos en la matèria, és a dir els homes-savis pensadors en llurs teologies. La llàstima no és que no s'hagin pogut posar d'acord (car això és gairebé impossible a la humanitat), i més llàstima encara és que la majoria de vegades els desacords s'han convertit en guerres cruentes, és a dir, en dogmatismes intransigents...

No em toca explicar-te la història de l'islamisme. Sàpigues, al menys, que el calendari àrab comença el dia que Mahoma va emigrar de la Meca i s'establí a Medina. Mort Mahoma, els seus seguidors anomenaren Abu Khar el seu primer califa, van vèncer els beduïns incrèduls, i tots els àrabs van adoptar la fe islàmica. Els successors d'Abu Khar començaren la seva expansió. Conqueriren Damasc, Egipte i Pèrsia. Però el poder -terrenal o espiritual, o ambdós alhora- no es modera ni s'enxiqueix. Parents i entreparents se'l disputen, hi ha guerres i assassinats, i les conquestes segueixen. Turquia és conquerida, tot el Nord d'Africa, i la península Ibèrica.
Arriben fins al cor de França, a Tours (Poitiers) l'any 732, on el seu exèrcit és aturat per Carles Martel.

La naixença d'una nova religió és un problema greu. Noves creences possibles comporten antics errors greus.

Les preguntes se succeïen, i els representants de cada una de les Veritats revelades, havien de decidir on era la raó, i imposar-la. Una qüestió espinosa fou el problema de les imatges, que els mahometans negaven que es poguessin reverenciar, ja que no eren més que ídols. Era l'any 787, i en el concili de Nicea la majoria d'assistents ( uns 300) es va pronunciar admetent que les imatges es podien venerar. No serien ídols, sinó escultures beneïdes en les quals els creients poguessin exposar els seus dubtes, els seus pecats, i demanar clemència a les imatges. Elles serien les nostres intermediàries entre nosaltres i els esperits celestials.


Les esglèsies s'ompliren d'imatges, i les mesquites s'ompliren de paraules. L'art s'encarregà de donar glòria a les representacions metafòriques dels símbols eteris, i l'espiritualisme intentà aconseguir la sublimitat. A Córdova, a Granada, arreu on les l
letres havien de dir coses a l'ànima, intentaven dir-les els artistes posant-hi tota la seva fe i el seu cor. I arreu on s'erigien capelletes cristianes, on els sants podien ajudar a aconseguir els miracles que es demanaven, l'art hi corroborava ajudant a què les pregàries pugessin al cel, donant expressions d'èxtasi i de misericòrdia als intercessors celestials.

La religió mahometana s'extengué per mig món. Els abasides s'imposen i dominen el seu mig món des de Bagdad, que fan capital del seu Imperi. I el sucessor, el Califa Harum-al-Rashid, eleva al zènit la cultura i l'economia àrab.

Mentrestant -som al segle VIII-, Pepí és coronat rei dels Francs i comença l'era de Carlemany. La seva comesa és el domini, i s'imposa als saxons i als lombards.

Els anys vuit-cents arriben els víkings. El món fa un tomb. Els víkings constitueixen una nova raça d'humans, superiors a totes les races conegudes fins aleshores.

Abans d‘explicar algunes de les seves gestes, empeltant la seva sang a molts pobles, enfortint-los i millorant les seves qualitats materials i espirituals, portarem en aquests pàgines l'inici del llegat dels seus déus.


I puc veure
El fat advers que espera
Els totpoderosos déus.

Germans assassinaran
Germans;
Incest corromprà
Lligams reials;
Infortuni casarà amb
Prostitució,
Destrals de guerra
I Espases de mort
Ompliran la terra trossejada,
Llops duran la mort
Fins que el món caigui,
Tan sols odiat
Pel cor dels homes.
.......................................

No seguiré amb el llegat dels déus dels víkings. Hom té la sensació que tots els llegats divins van tenir el mateix inici, simultàniament amb l'inici de la imaginació humana. Les variants no impliquen res més que excés d'imaginació. El problema és aquest excés, i que tots els excessos tenen quelcom de comú....

-On era jo, abans? ...

-Sí... Lloant una nova raça nòrdica que revolucionà la societat. Una raça que inventà vaixells que corrien a doble velocitat que els vaixells coneguts en aquells temps a totes les mars. Una raça que féu de la disciplina i l'ordre, la seva més lloada habilitat. Una raça que fou capaç de projectar i executar viatges a terres desconegudes, com a la pròpia Amèrica, descoberta per ells segles abans que Colom, el català... I que ocupà terres, envaí països, i empeltant-los-hi la seva més elevada cultura.
Vikings foren els Varangians, fundadors de l'Imperi Rus.
Víkings foren els destructors de Bizanci.
Vìkings foren els oriunds dels Normands.
Víking fou Guillem, amb els seus conqueridors d'Anglaterra.
Vìkings foren els qui navegaren pels rius russos fins a passar pels Dardanels i arribaren a Sicília, dominant la zona més de dos-cents anys, sense imposar la seva - ni cap altra- religió.


Somnis són somnis. La cantarella de la meva sortillera, formava part del somni?. Si allò que a mi em semblava sentir, jo ho sentia, el somni era somni... I ¿què hi havia de real en tota aquella tirallonga de referències i de circumstàncies que les envoltaven?
Em vaig voler despertar...

-Digníssima fada- li vaig dir-: Una de les teves darreres frases es refereix a l'existència d'una raça nòrdica molt superior a les altres. Però... és que és cert que existeixen races diferents d'éssers humans?

La maga, creient -suposo- que jo desvariejava, mirà atentament els meus ulls somnolents, dibuixà unes fetilleries a l'aire, com si els encanteris existissin... i jo vaig quedar adormit com una soca, i, consegüentment, feliç com una soca.

Demà serà un altre dia... hagués pensat si hagués pogut pensar. Crec que solament vaig poder mussitar uns mots com aquests:
-Demà seguiràs... si et plau, dolça fada... Deixa'm, ara, meditar les teves informacions, o glosses, com has enunciat al començament del teu discurs...