GLÒRIA O DERROTA

proclamava una de les sentències més cruels del món antic. Ai dels vençuts!, diuen que va proferir el gal Brennus en entrar vencedor a la ciutat de Roma.

Qui són o què són, doncs, els vencedors? Els que més esforç i sacrifici han dedicat a la seva preparació física i mental? O, simplement, els més ben dotats per la mare naturalesa? O, tal volta, aquells que la deessa Fortuna ha tocat amb la seva estranya, injusta i alhora inconstant i capriciosa vareta màgica?
Així i tot, sempre ha estat feixuc ésser un dels vençuts. Imagino que per aquesta raó els organitzadors de les competicions es van treure de la màniga l’argent i el bronze per alleujar el regust de les derrotes.

Malgrat tot i com tan bé dius al teu poema, resulta patètic i paradoxalment tràgic que d’aquells cossos gairebé perfectes brollin llàgrimes a les que mai s’havien acostumat i que no escauen en uns ulls destinats a la glòria. Per ells no valen excuses ni paraules buides de justificació: esperit olímpic, la importància de competir... Només n’hi ha una de meta, guanyar!

Com sempre has estat capaç d’observar i enaltir poèticament un fet, uns moments rutinaris de tan repetits, unes imatges a les que tots estem tan acostumats sense fixar-nos en els sentiments i les emocions que bateguen dins d’aquestes màquines humanes, vulnerables i fràgils, però, quan es troben fora del seu hàbitat triomfal.

Em quedo amb els versos finals per la perspicàcia i lucidesa amb què han estat escrites.
Em colpeix el rostre que les mans amaguen,
els sanglots que mouen les espatlles nues,
les esquenes corbes d’éssers derrotats.

Poca gent s’adona d’aquests sanglots tan commovedors.

Raül

com de bé expresses aquesta dualitat que ens entestem en imposar! un segon, una dècima tan sols, és la diferència de guanyar o perdre. M'hi sento molt identificada, entre d'altres coses, perquè el meu fill petit fa atletisme. Ell no té esperit competiu, corre perquè és feliç així. Segurament, les curses son bones per anar millorant temps i reflexes, però el meu desig és que ell segueixi corrent quan sigui gran, tan sols pel gaudi de fer-ho. M'agrada molt com ho saps plasmar en aquest poema. Estic contenta que voltis per Rc. Una abraçada

a

per a la majoria dels humans , no guanyar és una derrota. Penso que participar ja és una victòria. Mínima , però victòria. Confio en que el seu esforç els porti a guanyar la preuada medalla d'or quatre anys després., i si n o "De ilusión también se vive ".
Com si pintessis un quadre , dibuixes els cossos i els rostres amb precisió d'artista. Enhorabona !

Una forta abraçada , estimada Aurora.

Caram Aurora, m'has sorprès amb aquest poema. Ho dic per la temàtica esportiva que tractes. I gratament, per cert. Unes reflexions al voltant de les victories o les derrotes, amb una forma exquisida i una suor que sento bategar. M'ha agradat molt i molt. Gràcies de nou pels teus comentaris. A seguir escrivint, a seguir llegint! Una abraçada.

Aleix

M'espanta quant m'imagino com deu ser d'amarga i dificil d'empassar la derrota a l'alta competició. Sempre m'ha interessat fixar-me en les expressions dels competidors en acabar la prova. Comprovar la diferencia entre victoria i fracas. "El primer guanya, el segon perd. Els demes nomes participen..." No se de qui es la frase, però a mi em fa esgarrifar. Tot plegat es molt bestia, no se si te massa sentit, sense adonar-nos-en hem fet de los Olimpiades una questio de vida o mort. Els atletes nomes poden assolir el cel o l'infern. Em sembla que no es just.
Gracies per fer-m'hi pensar. M'ha agradat llegir-te, tot i que ho faig sovint.
T'agraeixo el comentari a la meva "Unica amiga" Vaig començar en broma i se'm va anar fent tràgic en arribar al final. Però es que el tema ho es de tragic.
Jordi Baucells

Ha començat la tardor i per tant ha acabat, vés quin remei, el meu període de vacances, la Festa Major d’aquesta ciutat i la meva conseqüent desconnexió de la xarxa... i en tornar a Relats, torno a comprovar que la meva estimada Aurora sap trobar, com de costum, l’aspecte menys destacat per a la majoria d’observadors de qualsevol fet o situació, i a partir d’ell, fer poesia.

Quina enveja de la bona em fas i quin goig més gran em fas experimentar, senyora poetessa!

Glòria i derrota, les dues cares d'una moneda amb les quals cal saber conviure i a les quals hem de sobreviure... no sempre la vida ens paga amb la mateixa!

T’envio una abraçada per celebrar el nostre retrobament, i les nostres petites victòries a cop de somnis i esforç,que no són poques, eh?
Unaquimera

...un company meu en broma, el més important és participar...i guanyar! Els grans atletes porten al límit el que les persones del carrer fan cada dia per sobreviure. Ells en un instant i les persones diariament. En el fons i si ho mirem fredament, cada dia que continuem lluitant és una gran victòria. Per això no entenc i crec que no ho entendre mai, com és que en un món tan petit com aquest, no siguem tots feliços. En fi és una utopia, som sers individuals i no aconseguirem res fins que no ens adonem que tots formen part d'un tot anomenat Terra.
Gràcies pels teus comentaris i una forta abraçada.

Has triat un tema inusual, molt relacionat amb un instant d’actualitat, i el desenvolupes d’una manera èpica, posant l’accent en la desil•lusió del perdedor i l’eufòria del guanyador, i em sembla veure una pregunta subtil: Val la pena tant sacrifici per una activitat que no és res més que un espectacle, l’adoració de nous vedells d’or?.
Moltes gràcies pels teus darrers comentaris. Si sempre són afalagadors, venint de tu tenen el valor afegit de la teva autoritat literària i crítica, i em resulta un gran estímul. Gràcies.

Ens regales els sentits en la primera estrofa en la que tenim una visió rítmica dels Jocs, en una acurada descripció inicial que és com un reportatge dels fets. És en les darreres estrofes on ens presentes la duresa i el goig, la lluita per aconseguir el somni i el desencís dels perdedors.
I per a mi, el més important és la teva visió del patiment i la pregunta que deixes al aire, el perquè de tot.

Felicitats Aurora, llegir els teus poemes sempre és un plaer i molts sovint ens deixes “touché” amb poemes com aquest.

Una abraçada de tot cor
Núria

Bon poema sobre les olimpíades, que reflexa perfectament tots els aspectes d'aquesta competició mundial, des del sacrifici dels atletes fins a l'ambició o la lluita pel triomf.

Des del punt de vista formal, només li trobo una pega: els primers quatre versos no son alexandrins, mentre que la resta sí que ho son, i amb els seus hemistiquis ben diferenciats.
A partir del cinquè vers hi ha un ritme alexandrí molt marcat que confereix al poema un to solemne, però el pas dels primers quatre versos a la resta hi ha un canvi de ritme que xoca una mica.
Tret d'aquesta "menudencia" el poema em sembla molt bo, en part gràcies a aquesta estructura pausada i solemne, molt musical, que té la resta de la composició. He contat els dos versos "seriosos i austers. / És llarga la espera" com un de sol, perquè encara que estiguin separats conformen, l'un darrera l'altre, un sol vers de dotze síl.labes.

Bé, segueixo llegint coses teves. Em sembles una de les poetes més interessants de per aquí, i el fet que tinguis cura dels aspectes formals i mètrics per a mi és un punt important. Sempre m'ha semblat que la mètrica és la música de la poesia.

Una abraçada.