Germanes vocàliques

Vet aquí que una vegada, a l’estació de França, hi havia cinc germanes que estaven esperant els seus pares que havien d’arribar de París, on havien anat per celebrar les seves bodes d’argent. I sí que van arribar, ben carregats, a més de les maletes, amb cinc grans capses, d’aquelles rodones i altes, que no poden dissimular que contenen capells i que van provocar crits d’entusiasme de les noies.
Una vegada a casa van córrer a situar-se davant de miralls per emprovar-se el que havia correspost a cada una. Mai n’havien tingut de capells i dubtaven de saber-los portar de forma adequada. La I que era molt ingènua i la U que era força humil, van decidir que els portarien inclinats de dreta a esquerra, tal com els semblava que els portaven les dames elegants a la revista Hola. En sentir-les, la A, una “anarco” convençuda, va decidir que per aquesta mateixa raó, ella s’el posaria sempre inclinat per la banda contrària. Quedaven per decidir-se la E i la O, que estaven en l’edat de l’adolescència, en la que ni elles s’entenien ni es deixaven entendre. Segur que tan aviat se’l posarien cap a una banda com cap a l’altra, segons l’humor del dia.
Aquest és l’exemple pràctic que vaig posar a les meves alumnes de català, per explicar el tema dels accents. Em van agrair la reducció de problemes, ja que en començar la classe en tenien 5 però en acabar només en tenien 2.