FULL EN BLANC PAPER CREMAT

- ….





No… no hi ha manera. M'hi podria estar hores i hores i no me'n sortiria. Quan et queda el cap en blanc ja t'hi pots posar fulles. Per molt que m'exprimeixi les neurones no hi ha res a fer. Quan no volt sortir, no volt sortir. Zero quocient.



…. espera, …espera que agafo aire. Inspiració - expiració.
No res. Quasi em surt. A veure?… un petit esforç… empeny… empeny….bufff… gairebé.
Em sembla que m'estic posant un pèl escatològic, no trobeu?. Canviaré de sistema. Tancaré els ulls i intentaré recordar imatges llunyanes, petits esborranys a la memòria, antics retalls de somnis.




… miralls, … gel, … paper cremat, … desert de sorra blanca, … veler de rodes, … illa deserta, … natges rosades,… sines voluptuoses, … cartró rebregat, … maduixa mossegada, ... crosses de fusta, … rètol blavós, …

… el seu nom era… bé tant li fa. Era una noia molt sensual. Tota ella era provocació. Tan sols l'havia vista una vegada, però d'això ja fa molt anys. Tants… que ara dubto si algun cop va ser real o fruit de la meva imaginació. Llavis de gel, pèl -roja, miralls als ulls. Era la perfecció d'un cos sense ànima. Quan inconscientment li agafaves la carona amb les mans i la miraves cercant la seva tendresa, només podies veure el reflex de tu mateix en els seus ulls de cristall. Rètols blavosos que et miraven sense veure-hi. Blaus i immensos com el mar, però llunyans… molt llunyans. Si et capbussaves en la seva profunditat mai més tornaves a trobar la raó. Perdut. Perdut i sol. Sense més companyia que els teus records. Perdut i sol en una illa deserta.
Però la temptació naixia a la seva pell. Una pell fina, sedosa, amb olor de macedònia. Segons com, feia olor de préssec, altres vegades de poma, d'altres de pinya amarga. Però sempre, sempre, fos quin fos el vent que bufés, sempre feia olor de maduixa mossegada. Vermella, fresca i sucosa.
Unes sines voluptuoses i unes natges rosades eren el seu estàndard. La seva bandera. Una senyera que ondejava ben alt. Orgullosa, altiva, temptadora.
Intentar conquerir aquell tresor era una odissea, un repte digne dels millors herois de la Grècia antiga. Gosar travessar el desert de sorra blanca que descansava en el seu ventre era com intentar cercar el Sant Grial amb un veler de rodes. Per molt cavaller Artús que ho intentés, ningú podia sobreviure a aquella creuada sense sortir-ne mal ferit. Crosses de fusta eren el preu que s'havia de pagar per lluitar contra aquest drac de cartró rebregat. Llenya resseca. Fusta podrida. Paper cremat que no du enlloc.