Fred hivern.

Un relat de: La noia dels llavis vermells
És fred l'hivern
que el meu cor gela,
tan fred que ni centenars d'homes
acaben amb semblant guerra.

Tristesa, dolor i amargor
és el que sento,
perquè el meu cor gelat
es trenca en els meus pensaments.

El meu cos ja no estima
no creix en poesia,
es mor lentament
com l'heura freda.

És trist saber i acceptar
que l'amor no dura tot els dies,
és més savi estimar-nos
sense voler-nos dia a dia.

Però tan dolorós és el desamor
que em trenca l'ànima en dolor i en poesia,
que ja no brota cap flor
en aquesta estimada vida meva.

Que dolces eren les seves paraules
quan murmuraven les meves orelles,
i que amarg és el saber
que ara tals desgràcies
no gemeguen ni en udols.

És cru enamorar-se,
però més dur és el desamor
que et brota l'ànima com un roser
i t’apunyala el cor.

L'hivern s'acosta
i s'apodera del meu cor,
jo ja no et vull,
no puc fer sentir al meu cor.

Si ósses retreure-ho
enganyaràs a la teva veu,
com jo m'he estat enganyant,
pensant en el nostre amor.

I que tan nostre no era
com és el teu cor,
que ara el meu amor crema en les tenebres
i no brota de la raó.

Ni cent homes
collien un amor tan immens
com el que jo pintava
sobre el teu llenç.

Escrivia dia a dia la nostra poesia
i sense retrets
ni malbarataments,
no fregava la teva alegria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: