Fred (Astaire)

De l'interior del sobre manava un fred infernal. Tot just l'acabava d'obrir uns mil·límetres, quan el va haver de tancar per no ser arrossegat per la petita tempesta de neu i gel que s'havia format al seu interior

Va jeure davant la llar de foc, i mentre alimentava el foc amb branques seques i paper de diari, rumiava.

Dins els sobres no hi ha tempestes de gel. Mai les hi ha hagut i mai les hi haurà.

Fins ara.

Un cop assegut al vell sofà que presidia l'estança, i amb el foc a tota maquina, va obrir de nou la gruixuda caixa de fusta de cigars que el seu avi li va portar de Cuba i en va extreure el sobre de la discòrdia del seu interior.

Encara estava glaçat.

El va inspeccionar des de tots els angles possibles, però a totes llums resultava un sobre d'allò mes vulgar, com qualsevol altre sobre que hom hagués rebut durant el transcurs dels últims cent anys. Però a diferencia de tots aquells sobres, aquest no contenia epístoles, missatges xifrats, romanços d'amor o propaganda. Ni tan sols hi havia remitent. Era simplement un sobre en blanc que algú li havia passat per sota la porta.

Amb fred al seu interior.

Quan un tros de paper doblegat amenaça amb deslliurar una nova edat glacial, poques coses pots fer, excepte ballar, com en aquelles velles pel·lícules on tothom ballava, tant se val la situació.

I així, amb el sobre a la mà, va ballar per l'habitació, com un boig, com si li hagués mossegat un escorpí.

I de tanta passió que hi va posar, el sobre se li va esllanguir de la mà, anant a parar al bell mig del foc, on va romandre una bona estona, impertèrrit, com si el foc passés a traves d'ell. Però passat un minut, va perdre consistència i va començar a ennegrir per les cantonades.

L'home s'ho mirava amb cara de pàmfil, sense saber que fer, si estirar la mà o comprar crispetes.

Finalment, el sobre va defallir i el foc se'l va cruspir, deixant una petita muntanya de cendres com a herència.

Maleint Fred Astaire, l'home, se'n va anar a dormir, que allà ja no quedava res a fer.