Francina, mans de fada

Era feliç donant tombs per l’eral i pel defora del poble. Ma mare i jo vivíem extramurs per voluntat pròpia ja que no teníem por ni d’estranys ni d’enemics. Viure en llibertat ens permetia dedicar-nos a tot allò que més ens atreia, la màgia dels remeis naturals. Ella ho havia après de sa mare i jo seguia els seus passos punt per punt i mot a mot, sense importar-nos si vorejàvem o no la il·licitud o els tabús establerts per les altes jerarquies. Teníem clar que no fèiem cap mal a ningú, ans al contrari, tot el veïnat s’atansava a casa nostra a la cerca de remeis miraculosos que guarissin els seus mals o socorreguessin les seues desgràcies. Ens feien regals i ens convidaven a les seues festes fins i tot quan no havíem aconseguit apaivagar llurs malures. Ho feien, malgrat tot, agraïts per les ocasions en què havíem trobat el remei i plenament confiats en el nostre poder de cara al futur. Era realment feliç...

Fins que em vaig fer gran. Un infaust dia, uns energúmens van venir del nord, de més enllà de les muntanyes. Portaven llibres diabòlics sota el braç, anatemes contra la imaginació i la llibertat. I amb ells aparegueren els instigadors, cobdiciosos caçadors de recompenses -maleït sigues, Tarragó!

Llavors, algú féu córrer la brama. Qui sap si per venjança o vilesa, però ho féu. De continent, van venir del monestir àvids de sang, insaciables a l’hora d’escarmentar. A més a més, tan sols es tractava d’una pobra dona. Culpable de bon començament, em lliuraren al botxí. Digueu-me, quin crim he comès per seguir els meus somnis? En va. Tortura, turment, cruixir d’ossos, esglai a l’ànima... Ja no puc més, Maria Santíssima! Atureu-vos, pareu! Què voleu que confessi? Que sóc bruixa i metzinera?

I vosaltres, sí, vosaltres, veïns! Tots sabeu qui sóc, per què calleu, doncs, colla de malnats i covards?