Ford Orion

Abans, quan tenia la caseta, vestia unes malles ratllades i unes sabates de tela amb cordons blancs. Era més rossa i més pura potser, i s'apropava al racó de l'extrem esquerre, xafant la pinossa que sa mare agranaria més tard. Allà li agradava seure i pensar, pensar o escoltar el cant dels ocells. Quan es cansava sortia fora i trepitjava el camp, entonant alguna cançó o recordant al xic que estimava. Perquè mira que Andrea estimava fort, sempre estimava fort. Després tornava i prenia la seua bici de plàstic, d'un rosa claret i de joguet, clar. La iaia, aleshores més jove, ajudava a sa mare a tantes coses, que ara Andrea es posa trista de nostàlgia, però mira, és el que hi ha. Pot recordar una font, una font vella d'aquestes que funcionen a plaer. Que freda estava l'aigua! I el cotxe del pare, un Ford Orion roig, aparcat a l'altra banda de les reixes. Al capvespre, marxaven de nou al poble, i Andrea mirava el comptaquilòmetres i es preguntava a quants llocs hauria estat, i l'admirava. Pensava: algún dia jo seré gran, i aniré a l'institut i a la universitat, i sabré moltes coses. Viatjaré arreu del món i coneixeré moltes persones. Viuré tantes experiències! I després obria la finestra i el vent li desfeia els cabells, i amb l'olor dels pins, tancava els ulls.

Algú li hauria d'haver dit a Andrea que eixes coses arribarien. Segurament l'hagués fet feliç, molt feliç, i l'hagués fet somriure. Però algú li hauria d'haver dit també, que aquell moment ja mai tornaria. Aquell Ford Orion roig avançant envoltat de pinades. Andrea ja està a la universitat. Ja té quasi vint anys, els suficients com per haver conegut més persones i haver estat a alguns països. Potser ha estimat més vegades. Potser li han parlat d'història, filosofia i ciències. Però que importa -pensa. Perquè no ha canviat tant, en el fons.

Existia l'amor aleshores, Andrea?